Conèixer la situació real que viu Andorra per tal d’actuar en conseqüència. Aquesta és la premissa que destaca la directora d’Unicef. Marta Alberch, que malgrat la millora de la situació familiar dels residents andorrans que reflecteixen les últimes dades, prefereix ser prudent. Sempre somrient i molt propera, Alberch defensa que l’única manera per actuar en la millora del benestar dels infants és a través de la informació. / Per LÍDIA RAVENTÓS

 

–Cada país membre de les Nacions Unides que ha signat la convenció dels Drets dels Infants i que l’ha ratificat, han de passar davant del Comitè dels Drets de l’Infant periòdicament. El 2012 va passar a Andorra i de les moltes recomanacions que ens va fer, una és l’elaboració del Pla Nacional de la Infància. Malgrat que Andorra sigui un país petit, creiem que és important que el Pla Nacional existeixi i que s’hi incloguin totes les accions i mesures que cal fer per la infància en general, no només per la infància en risc, tot i que lògicament pels que tenen una situació de vulnerabilitat caldrà una major incidència. És una eina que pot englobar qui té la competència de què, qui té la responsabilitat en què, d’on ha de sortir el pressupost,... És a dir, que pot ser una eina de treball molt bona també per posar sobre la taula tot el que ja es fa ara. 

 

–El problema és que tot es fa una mica per separat, sense tenir-ne una visió global. Es fan moltes coses però fa molt temps que no s’ha fet la feina de asseure’ns tots i veure què fa exactament cada un de nosaltres. Potser aleshores ens adonaríem que només cal estructurar-nos una mica i res més, també podria passar. 

 

–La teoria diu que ha de ser l’Executiu el que lideri un Pla Nacional d’Infància. Lògicament ha de ser un procés participatiu en què tots els actors que treballen en infància a Andorra hi puguin participar. 

 

–S’està negociant. Ja fa temps que en parlem i és una feina que s’ha d’anar treballant. Encara no tenim el timing però se n’està parlant. I l’interès de participar-hi i de fer-ho hi és. El que passa és que cal buscar el moment oportú per totes les parts perquè es pugui realitzar. 

 

–Falten molts indicadors del que és el benestar material, tota la part de pobresa. Sí que s’han anat fent estudis però han estat coses molt puntuals i no estan actualitzats. El fet de poder fer els programes necessaris i adequats per la situació de la infància a Andorra passa per poder conèixer correctament i com més àmpliament possible aquesta situació. I això només es pot fer amb indicadors, amb informació. I moltes vegades aquesta informació no està ben articulada o no la coneixem. 

 

–Unicef treballa amb 53 i ja en tenim 41. No és que estigui malament però el problema també és que molts no estan actualitzats. A vegades es fa un estudi puntual i no es fa més fins el cap de 10 o 12 anys. Si periòdicament s’actualitzessin ens permetrien veure la tendència i fins i tot avançar-nos a situacions complicades o difícils que puguin venir. Per això ens cal aquest històric, aquesta periodicitat. 

 

–Les preguntes per conèixer l’estat de benestar material poden ser des de quantes llars tenen una despesa per sota del 60% de la mitjana nacional fins a quantes famílies amb nens tenen els pares sense feina, per exemple. També es pregunta si les famílies es poden permetre una setmana de vacances fora de casa i no en cases de familiars o amics, o si poden fer una despesa inesperada de 400 euros. Els últims resultats que tenim mostren una certa millora en les tres darreres preguntes. En el benestar material també tenim en compte el concepte de privació material. 

 

–En aquest cas, l’estudi el fem cada dos anys i demanem per exemple si tenen connexió a Internet a la llar, si és per un motiu econòmic o perquè no en volen, si poden comprar roba nova o la que tenen és de segona mà, si poden tenir sabates adequades pel temps, si poden menjar fruites i verdures al menys una vegada al dia, si poden fer tres àpats diaris,... Tot això són preguntes que et permeten saber quina és la situació de privació que té una família i si el nen té totes les necessitats cobertes sempre des del punt de vista d’un país desenvolupat com és el nostre. Si una família s’ha de privar de moltes coses de les que posa aquí vol dir que pot estar vivint una situació de precarietat. D’aquesta manera podem tenir una visió més general de la situació de les famílies al Principat. 

 

–L’última vegada la privació era sobre un 10%. La part positiva és que si es tenien en compte només les preguntes sobre l’alimentació, les xifres baixaven fins a un 1%. El que significa que en el que són els drets bàsics com l’alimentació, el percentatge de privacitat era molt baix. Quan ja teníem en compte coses no tan bàsiques com tenir jocs d’ordinador, si es poden fer activitats d’oci o si es poden celebrar aniversaris, pujava fins el 10%. És a dir que la forquilla era àmplia però sí que podíem dir que el més bàsic estava gairebé cobert. 

 

–Si una família només en contesta un té un risc mínim o més baix i si una família ja contesta que sí a tres o quatre, ja és diferent. Crec que consideren risc a partir de tres, de fet. Quan ja contestes que no a més de tres d’aquestes catorze preguntes  consideren que ets una família en situació de risc de precarietat. Per això cal anar actualitzant aquestes dades perquè realment les famílies que estan en aquesta situació són les que més s’han de tenir en compte a l’hora de fer programes socials. 

 

–Si no recordo malament aquesta dada indica que estem una mica per sota de la mitja dels països de la Unió Europea. No és una xifra molt elevada ni molt exagerada si la comparem amb els altres països europeus. Diguem que no estem millor que els països nòrdics però no pitjor que els països mediterranis que són potser els que han patit més la crisi econòmica i la situació precària de les famílies. Estem, per tant, una mica entre mig. És a dir que tenim una situació, dins de tot, no voldria dir correcte perquè sempre que hi hagi una família que no ho tingui tot cobert ja no és la situació que voldríem, però sí que comparativament no estem pitjor que altres països de l’entorn. 

 

–Sí. Malgrat que és una dada que sembla que està millorant, segueix sent una persona de cada tres. No deixa de ser una situació de certa precarietat ja que al final 400 euros poden ser equivalents a la compra d’unes ulleres, per exemple. És cert que potser han millorat una mica els ingressos de certes famílies però una de cada tres segueix tenint problemes per despeses inesperades d’una certa quantitat. La dada positiva és que a diferència dels últims anys que la tendència era negativa, ara sembla que ens hem estancat o fins i tot que hi ha una petita millora però encara s’ha de ser prudent. Només hem millorat quatre o cinc punts i per tant no vol dir que l’any que ve no tornem a estar on estàvem abans. 

 

–Sí. El CRES considera que ja comencem a millorar en la situació econòmica. Tot i això també és veritat que s’han perdut molts llocs de treball i que potser si fòssim els que erem a Andorra el 2012 la situació seguiria sent igual de complicada. 

 

–Clar. S’han perdut 7.000 llocs de treball en 10 anys. Això fa que molta gent han hagut de reduir el seu poder adquisitiu o fins i tot marxar si han trobat una oportunitat laboral fora del Principat. També cal tenir en compte que ara hi ha més feines temporals o més precàries que potser els permeten a aquestes famílies anar-se mantenint però encara és molt inestable. A vegades tenen feina sis mesos, sis mesos no, la qual cosa permet sempre millorar però encara no és segur que ja tot s’ha acabat. És la primera vegada que puja des de la crisi i no podem assegurar que ja està tot solucionat. Tan de bo! 

 

–Sí. Cal dir que aquest anàlisi el va fer més el CRES que nosaltres, ja que ells són els especialistes. El que diuen les dades és que hi ha una natalitat baixa i que l’edat de les dones quan tenen el primer fill és elevada. Estem a una tassa de natalitat de un 1,17 i els estadistes consideren que per poder garantir la renovació generacional hauria de ser de 2,1, per tant estem lluny. I l’edat de les dones quan tenen el primer fill passa dels 30. I això fa que cada vegada hi hagi menys nens a Andorra. Caldria també fer un anàlisi per saber a què és degut que la natalitat d’Andorra sigui una de les més baixes d’Europa. 

 

–Aquest és un tema del qual se n’ha de parlar i ha d’estar sobre la taula perquè hi ha països que tenen unes mesures de conciliació molt més favorables i això es nota després en la taxa de natalitat. Tot i això, és cert que és un debat complicat sobretot a Andorra perquè és un país que viu molt dels serveis, del turisme, i això no facilita que les dones tinguin fills perquè moltes d’elles han de treballar el cap de setmana. Clar, si has de treballar els caps de setmana que és quan has de passar temps amb els nens perquè no hi ha escola t’ho penses dues vegades abans de tenir fills, els tens més tard o decideixin només tenir-ne un. 

 

–Crec que primer s’ha de fer un anàlisi molt acurat tenint en compte el model de país que som i les particularitats que tenim. Potser hi ha altres països en què queda tot més repartit i els treballs faciliten la conciliació. De totes maneres, nosaltres no ens volem avançar a dir quines són les mesures que calen perquè creiem que primer cal fer un bon estudi. 

 

–Al final és tot posar la informació que tens sobre la taula i si no la tens buscar-la. I a partir d’aquí, amb una bona imatge de la situació existent buscar les mesures per millorar-la. Sempre ho diem, la informació és bàsica per poder portar a terme les mesures adequades. 

 

–Sí, han millorat respecte l’últim observatori però només podem saber els casos denunciats. Per tant, cal parlant-ne també amb molta prudència. Sovint són incidències que queden en un entorn molt tancat, els nens no saben que està passant, si el que està passant és normal o no i potser no es denuncia fins que en algun moment se n’adonen. La nostra recomanació és la prevenció. 

 

–Educar. Els nens han de saber què és el que és normal en una relació amb un adult i que és el que no ho és. I això només s’aconsegueix amb educació. Si un nen viu una situació que no sap que no és normal, pot ser que per ell ho acabi sent. I per això cal que fem aquesta pedagogia i si mai veiem una situació que no és correcte, denunciar-la.