PUBLICITAT

Robert Lizarte Caramellaire major d'Encamp

ROBERT LIZARTE: «Les felicitacions de la gent sempre t’animen a continuar»

Robert Lizarte, caramellaire major d'Encamp
Robert Lizarte, caramellaire major d'Encamp
Es fa difícil presentar-lo sota una sola especialitat. Robert Lizarte abraça moltes disciplines i és un personatge àmpliament conegut en el panorama encampadà i, per extensió, en tot el país. Amant de la fotografia, aficionat a escriure postals, cartes i correspondència, historiador, coordinador de Museus i Tradicions del comú d’Encamp i responsable de Casa Cristo, on «explico històries». A més ha tastat el món polític –va ser suplent a la llista territorial del PS a les eleccions generals del 2015– i és el responsable principal del grup de caramelles de la parròquia. Un tipus carismàtic i coneixedor del patrimoni encampadà.
 
–Alguna disciplina que vostè no hagi tocat?
–[riu] La veritat és que sóc una persona bastant inquieta i un apassionat de la vida en totes les seves facetes. M’agrada moure’m i fer coses, no per mi, sinó per tots. Intento sempre, d’una forma autodidacta, tocar totes aquelles disciplines en les que estic interessat o m’agraden.
 
–Va reactivar les caramelles fa més de deu anys.
–Sincerament, no sé perquè va arribar un moment en què es va perdre la tradició. Recordo que, quan les vam recuperar, l’any 2003, m’explicaven que cap els anys 50 i 60 s’havien cantat, posteriorment es van perdre uns anys, i dos mestres de l’Escola Espanyola les van recuperar. Jo tindria 7 o 8 anys i recordo haver cantat caramelles, però van durar poc perquè aquells professors que se’n feien càrrec eren itinerants i van marxar.
 
–I llavors va decidir agafar el brau per les banyes.
–D’alguna manera, sí. El tema de les caramelles va quedar buit en aquell moment i, després d’un cert temps, vam decidir entre quatre amics tornar-ho a engegar i engrescar-nos. Ens ho passàvem molt bé i, aquells records i vivències van fer que el Pepo, el Toni, el Benjamí i jo decidíssim recuperar una tradició tan bonica com és aquesta.

–Dels quatre instigadors, només queda vostè.
–Sí. Coses de la vida. En certa part és normal i tot va canviant. A Encamp ens coneixem tots i un té amics de totes les edats, de 60 a 80 i de 14 o 15 anys. Ens vam començar a engrescar, ja et dic, i ho vam fer tot des del principi. Vam fer la bandera amb el pal d’una escombra, vam fer el nostre propi estendard i, en definitiva, vam recuperar la tradició a la nostra manera. El primer any èrem 10 o 12 i un any vam acabar sent gairebé 40 caramellaires. 
 
–I actualment, quants són?
–Ara serem una quinzena, però el més xulo d’ara és que hi ha un relleu generacional molt important. El més gran de tots al grup, sense comptar-nos al Charly, que és l’acordionista i a mi, té vint i escaig anys i el més petit en té 15. A més, els agrada molt perquè ho han vist des del 2003, tenen el sentiment ben arrelat i ho han mamat des de petits. 
 
–Com van viure la Diada de Sant Romà de les Bons?
–És un dia molt bonic. Vam començar diumenge cantant per Encamp i dilluns vam pujar a l’església com fem cada any des de 2003. La gent, cada any, ens felicita més i es mostra més agraïda. És curiós, però aquesta Diada és una festa on no hi ha crítica o, almenys, la que hi ha és sempre positiva. La gent gran , les padrines i els padrins, quan surten de missa sempre ens dedica bones paraules i, sincerament, et dóna força i moltes ganes de continuar. Entre aquesta il·lusió que et mostren, les ganes dels caramellaires i la passió que posa el jovent, fa que, tot i portar ja 15 anys, un vulgui seguir dedicant el temps.
 
–Això de ‘fer poble’ ho porta inherent.
–M’agrada el contacte amb la gent. Veure a un, parlar amb l’altre, ho trobo quelcom molt bonic i m’encanta fer-ho. 
 
–La implicació del jovent ha estat bàsica.
–Són increïbles, la veritat. Venen aquí i es preocupen de tot, d’on s’ha d’anar, el que s’ha de fer, alguna cosa que falti i, certament, la seva implicació és màxima. A més, pensa que molts són estudiants, altres treballen o uns venen de França i treuen el temps lliure per venir a cantar i assajar. S’agraeix moltíssim.
 
–Com confeccionen el repertori per les caramelles?
–Entre un recull de cançons tradicionals andorranes, llibres sobre etnografia, costumari català i adaptacions de partitures. Són peces tradicionals que sempre s’han cantat a Andorra al segle XIX i principis del XX.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT