MARK VAN DER LOO MODEL I ACTOR
MARK VAN DER LOO «Quan vaig descobrir Andorra vaig veure que era un altre món»
Mark Van Der Loo va ser presentat ahir com a nova imatge de la immobiliària Andorra Sotheby’s International Realty. El reconegut model, que resideix a Andorra des de fa quatre anys, va valorar molt positivament les condicions del Principat com a lloc per a establir-hi la residència per diversos factors com el clima, la gastronomia i la seguretat.
Van Der Loo és un model i actor neerlandès reconegut per la seva trajectòria internacional, sobretot durant la dècada dels anys 90 quan va ser un dels pioners de model masculí en una època on les passarel·les estaven dominades per dones. A més, és dels únics que ha continuat en actiu després dels 40 anys en aquest àmbit. Ens destaca molt els seus orígens. Neix a Holanda el 1968, però es trasllada i es cria a Kènia amb 3 anys, on hi resideix fins als 8.
–Quin va ser el motiu del trasllat de la seva família a Kènia?
–El meu pare treballava per a la Philips, i va anar a la zona d’Àfrica. Concretament vivíem a Nairobi. Crec que el fet d’estar allà com a nen em va marcar molt, sobretot en formació. Vaig anar a una escola anglesa i estudiava i parlava en anglès, el que m’ha donat molta facilitat per a les llengües després. Quan vaig anar a viure a Nova York, després de dos anys de ser-hi, molta gent pensava que jo era un novaiorquès més. És una base que es pot donar a un nen que ho tindrà per a tota la vida i és molt important.
Un altre aspecte molt important d’aquesta formació és que ha fet que m’agradi molt viatjar i per al meu treball és un tema essencial. T’ha d’agradar viatjar, has d’estar acostumat a estar sempre fora de casa. Com a professió, fer de model és molt dur i sempre estàs fora. Si tu vols estar en una llar, és molt difícil fer-ho.
–Com vàreu començar a fer de model?
–Jo treballava en un bar i vaig fer una sessió fotogràfica a Eindhoven. No em va agradar però després vaig veure que els nois que treballaven com a model venien al bar a prendre alguna cosa però sempre estaven de viatge. I això si que m’agradava i a més donava bons ingressos i mai treballes amb la mateixa gent.
De vegades fas alguns treballs amb el mateix equip, però al poc temps canvies. És una professió d’art, i sempre s’han de canviar els ingredients. Primer vaig començar a Holanda on vaig aprendre molt sobre temes d’il·luminació, de com treballa el fotògraf, i com es funciona dins d’aquesta feina. Ho vaig fer durant dos anys i vaig anar a Milà. Allà vaig estar-hi vuit setmanes i no vaig treballar ni un dia. Vaig canviar d’agència i de seguida em van sortir dos treballs i en una setmana vaig anar a París on vaig treballar amb el fotògraf Jacques Olivar. Jo tenia molta experiència però era molt jove i ningú em coneixia i Olivar em va ajudar molt. A partir d’aquí vaig treballar per a Armani i al cap de mig any vaig marxar a Nova York. Tot el que vaig aprendre durant els dos anys a Holanda em va servir de molt. Ningú sabia que portava molt temps de formació i a partir d’aquí em vaig sentir «com peix a l’aigua». Era l’any 1993, al 1994 vaig fer moltes marques importants com Hugo Boss, Calvin Klein...
–Alguna campanya va ser impactant, com la del Peugeot 106 on entrava sense roba en un túnel de rentat de cotxes...
–Aquesta va ser ja al 95, va ser un treball des de París. Va ser una campanya que a Espanya va agradar molt. Vaig fer cinc espots diferents. Després ja no es va produir més aquest cotxe i ja no em vaig fer més. Vaig estar molt content de fer-la, l’anunci sempre tenia una part d’humor, el que el feia més interessant i crida més l’atenció.
–Quines aficions teniu?
–L’esport, conduir, menjar...
–Com a holandès us deu agradar el futbol.
–Vaig estar al PSV Eindhoven fins als 14 anys, però m’era molt difícil de seguir doncs mai estava massa temps en una ciutat. Segueixo la Champions allà on estic i vaig a veure partits segons coincideixo en una o altra ciutat. Si estic a Londres vaig a veure al Chelsea, a Barcelona el Barça... Però no sóc d’un equip concret.
–I serieu admirador de Johan Cruyff?
I tant, com tots els holandesos. Era una persona màgica.
–Ja fa quatre anys que resideix a Andorra. Es viu bé aquí?
–Hi ha restaurants molt bons, fins i tot a dalt de les pistes d’esquí. Jo sempre havia volgut tenir un xalet en un lloc a peu de pistes però pensava que seria molt avorrit després d’esquiar. Quan vaig descobrir Andorra vaig veure que era tot un altre món, tens 220 quilòmetres de pistes i si no, pots anar a unes altres. Aquí tens un pla més complet amb unes cases precioses de pedra, l’esquí, el clima i la tranquil·litat i seguretat. Aquí es pot esquiar molt bé. M’agrada esquiar però no amb massa fred ara que ja sóc una mica gran. No m’interessen les pistes «super-negres» ni congelar-me... (somriu).
Van Der Loo és un model i actor neerlandès reconegut per la seva trajectòria internacional, sobretot durant la dècada dels anys 90 quan va ser un dels pioners de model masculí en una època on les passarel·les estaven dominades per dones. A més, és dels únics que ha continuat en actiu després dels 40 anys en aquest àmbit. Ens destaca molt els seus orígens. Neix a Holanda el 1968, però es trasllada i es cria a Kènia amb 3 anys, on hi resideix fins als 8.
–Quin va ser el motiu del trasllat de la seva família a Kènia?
–El meu pare treballava per a la Philips, i va anar a la zona d’Àfrica. Concretament vivíem a Nairobi. Crec que el fet d’estar allà com a nen em va marcar molt, sobretot en formació. Vaig anar a una escola anglesa i estudiava i parlava en anglès, el que m’ha donat molta facilitat per a les llengües després. Quan vaig anar a viure a Nova York, després de dos anys de ser-hi, molta gent pensava que jo era un novaiorquès més. És una base que es pot donar a un nen que ho tindrà per a tota la vida i és molt important.
Un altre aspecte molt important d’aquesta formació és que ha fet que m’agradi molt viatjar i per al meu treball és un tema essencial. T’ha d’agradar viatjar, has d’estar acostumat a estar sempre fora de casa. Com a professió, fer de model és molt dur i sempre estàs fora. Si tu vols estar en una llar, és molt difícil fer-ho.
–Com vàreu començar a fer de model?
–Jo treballava en un bar i vaig fer una sessió fotogràfica a Eindhoven. No em va agradar però després vaig veure que els nois que treballaven com a model venien al bar a prendre alguna cosa però sempre estaven de viatge. I això si que m’agradava i a més donava bons ingressos i mai treballes amb la mateixa gent.
De vegades fas alguns treballs amb el mateix equip, però al poc temps canvies. És una professió d’art, i sempre s’han de canviar els ingredients. Primer vaig començar a Holanda on vaig aprendre molt sobre temes d’il·luminació, de com treballa el fotògraf, i com es funciona dins d’aquesta feina. Ho vaig fer durant dos anys i vaig anar a Milà. Allà vaig estar-hi vuit setmanes i no vaig treballar ni un dia. Vaig canviar d’agència i de seguida em van sortir dos treballs i en una setmana vaig anar a París on vaig treballar amb el fotògraf Jacques Olivar. Jo tenia molta experiència però era molt jove i ningú em coneixia i Olivar em va ajudar molt. A partir d’aquí vaig treballar per a Armani i al cap de mig any vaig marxar a Nova York. Tot el que vaig aprendre durant els dos anys a Holanda em va servir de molt. Ningú sabia que portava molt temps de formació i a partir d’aquí em vaig sentir «com peix a l’aigua». Era l’any 1993, al 1994 vaig fer moltes marques importants com Hugo Boss, Calvin Klein...
–Alguna campanya va ser impactant, com la del Peugeot 106 on entrava sense roba en un túnel de rentat de cotxes...
–Aquesta va ser ja al 95, va ser un treball des de París. Va ser una campanya que a Espanya va agradar molt. Vaig fer cinc espots diferents. Després ja no es va produir més aquest cotxe i ja no em vaig fer més. Vaig estar molt content de fer-la, l’anunci sempre tenia una part d’humor, el que el feia més interessant i crida més l’atenció.
–Quines aficions teniu?
–L’esport, conduir, menjar...
–Com a holandès us deu agradar el futbol.
–Vaig estar al PSV Eindhoven fins als 14 anys, però m’era molt difícil de seguir doncs mai estava massa temps en una ciutat. Segueixo la Champions allà on estic i vaig a veure partits segons coincideixo en una o altra ciutat. Si estic a Londres vaig a veure al Chelsea, a Barcelona el Barça... Però no sóc d’un equip concret.
–I serieu admirador de Johan Cruyff?
I tant, com tots els holandesos. Era una persona màgica.
–Ja fa quatre anys que resideix a Andorra. Es viu bé aquí?
–Hi ha restaurants molt bons, fins i tot a dalt de les pistes d’esquí. Jo sempre havia volgut tenir un xalet en un lloc a peu de pistes però pensava que seria molt avorrit després d’esquiar. Quan vaig descobrir Andorra vaig veure que era tot un altre món, tens 220 quilòmetres de pistes i si no, pots anar a unes altres. Aquí tens un pla més complet amb unes cases precioses de pedra, l’esquí, el clima i la tranquil·litat i seguretat. Aquí es pot esquiar molt bé. M’agrada esquiar però no amb massa fred ara que ja sóc una mica gran. No m’interessen les pistes «super-negres» ni congelar-me... (somriu).