Una altra jove promesa al Principat dins del món del cinema. Marc Adran Moreno, encampadà de 20 anys que ara per ara estudia a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), és l’autor de Dónes, l’audiovisual ambientat al Museu Casa d’Areny-Plandolit amb què l’Esbart Sant Romà d’Encamp, amb una coreografia de Maribela Moreno, participa de l’exposició Una altra mirada és possible, de la què es podrà gaudir fins el proper 5 de juny. La direcció d’aquesta obra però, és només un de la infinitat de projectes en què Adran ja es troba immers.

 

–L’entorn m’ha fet sentir còmode en quant al tracte personal i amistós. D’altra banda, però, aquest era el meu primer treball en què jo m’encarregava de decidir i dirigir, i vulguis o no, davant la gent del teu entorn més pròxim el nivell d’autoexigència es torna més elevat.

 

–No vas desencaminada. No hi he pensat gaire, la veritat. M’agrada el fet d’haver començat a donar-me a conèixer al meu país, però si som realistes, era bastant evident que començaria aquí, no ho dic pas per un tema de patriotisme, sinó perquè és més fàcil que aquestes coses passin en un país petit com el nostre. 

 

– Sents com una mena d’emocions contradictòries. D’una banda, la situació m’agafava per sorpresa, confesso que em vaig acollonir una mica i que pujava el nivell de pressió per l’encàrrec que tenia. Al mateix temps sentia, sobretot, una mena d’alegria perquè, d’alguna manera, compartia el meu treball en un projecte amb altres artistes ja coneguts.

 

–Doncs aviat treballaré amb un company d’Encamp en un teaser d’un documental, com a director de fotografia. I per aquest estiu tinc diversos projectes pensats. 

 

–Sí, rotundament sí. És un entorn perfecte per fer molts tipus de projectes. I en tinc pensats alguns que m’agradarà rodar molt a Andorra.

 

–M’agradaria fer una sèrie ambientada i feta a Andorra, fer alguna cosa diferent del que s’ha fet fins ara aquí.

 

–M’agradaria impactar amb un missatge clar i dolorós. Sento devoció pel thriller, el terror psicològic és la comèdia àcida.

 

–No, crec que Andorra és un bon lloc per començar, però no pas per acabar. La veritat és que tornar a Andorra seria el meu pla C. 

 

–No vas gens equivocada. Contínuament ens estem plantejant fer projectes junts. Som joves i ambiciosos. Hem parlat de fer coses, però encara no hi ha res escrit.

 

–Algun festival més específic no estaria malament i sobretot més soroll! Aquí a Andorra els artistes no són coneguts o ho són molt poc, i em sembla un error garrafal. Demana-li a qualsevol jove del país que t’anomeni més dos artistes andorrans: la majoria no te’n sabran dir ni un. A més, l’audiovisual és el futur i és normal que cada vegada més gent esculli aquesta branca. Sabent això, el Govern hauria de moure el cul i vendre una Andorra que fos més que una vall plena de muntanyes i carregada de botigues pels russos. Som la gent del país els que podem donar a conèixer Andorra, i quina altra millor manera hi ha que mostrar-ho a través de l’art, ja sigui audiovisual o no?

 

–La inspiració es una fal·làcia. L’única inspiració que algú necessita és veure què s’ha fet, què es fa i fer alguna cosa diferent. La “inspiració” et pot venir en qualsevol moment i no crec que sotmetre’ns a algun espai o medi canviï res. El que vull dir és que sigui el que sigui el que escriguis o facis ja està a la teva ment, l’únic que has de fer és desbloquejar la ment. És l’únic que s’ha de fer, però és molt difícil i et pot passar en qualsevol moment. 

 

–No en tinc cap de meta utòpica ja que ho penso fer realitat, o és del què estic convençut fins ara. Més endavant potser m’adono que és una utopia i que segurament no arribi tan lluny, però ara tinc 20 anys i em queda molt per fer, o sigui que no tinc metes utòpiques, sinó metes molt difícils.