PUBLICITAT

Properament publicarem l'entrevista a aquest Semifinalista Andorrà de l'Any

SERGI MAS «Quan vaig arribar a Andorra era el que més s’assemblava al paradís. I era un país molt democràtic, i tolerant»

L'escriptor Sergi Mas.
L'escriptor Sergi Mas.
S ergi Mas (Barcelona, 1930) no necessita presentació. És l’artista més veterà i polifacètic del panorama cultural andorrà, i ara per Sant Jordi presenta el llibre ‘Aspectes de l’art popular d’Andorra’, finançat mitjançant micromecenatge. / Per ESTHER JOVER MARTIN
 
Per què creu que l’han proposat com a Andorrà de l’Any?
Potser influeix que ara sortirà un llibre de l’art popular, basat en objectes que guardo des de fa molts anys, el que hi havia dins de les cases andorranes d’abans, com a tot el Pirineu: terrissa, estris de cuina, l’aram, llanternes de llauner, les graelles de ferro forjat...També la tècnica i les eines amb què es treballava la fusta, les lloses amb què estan recobertes les cases d’Andorra, on estaven les pedreres de pissarra... I potser també perquè em coneixen i fa molt anys que em dedico a dibuixar! Perquè a futbol no hi he jugat mai! [riu]
 
El llibre ha estat finançat per micromecenatge i ha triomfat!
Sí, amb quatre dies va superar la quantitat requerida! 
 
I això li ha permès editar més llibres i preparar-ne de nous.
Això mateix! Tinc molta cosa feta, que s’ha de polir. La meva manera d’expressar-me és el dibuix, i estic fent una mena d’enciclopèdia, que no sé si s’acabarà mai, i ja porto més de 500 il·lustracions sobre l’art del pa. Cada país té un tipus de pa diferent, és una petita escultura que ens mengem. També tinc una altra feina, que he fet amb un dels meus fills, que és un estudi sobre el saler andorrà, que té una nansa. Aquest saler té un valor molt exclusiu perquè es troba en un sector geogràfic molt reduït: els dos Pallars, Andorra i l’Urgellet. Tinc més de 200 dibuixos!

És una peça dels pastors remarcable, perquè ara a la sal no li donem importància, però els romans anomenaven salaris als sous perquè pagaven a les legions amb sal! La sal ha estat molt important a la història, fins i tot hi havia contraban des d’Espanya, passant per Andorra cap a França. I si continuo viu, el següent llibre serà la manera de treballar la fusta, l’ornamentació, un format geomètric que es va escampar per tot el món. Una peça de la Sibèria sembla feta a Ordino! Tinc les il·lustracions però em falten els textos: em falta facilitat amb l’escriptura i sóc analfabet informàtic.
 
No li ha interessat mai la tecnologia?
M’interessa, és un avenç fabulós. Si els capellans del segle passat haguessin vist el que es fa amb un simple telèfon haurien encès una foguera per cremar-te per bruixot! És com aquest aparell [assenyala la gravadora], que és una meravella! No és de la meva època, m’ho expliquen i ho entenc, però als cinc minuts se m’oblida! Em fa enveja! No en sabré mai.
 
La feina que fa vostè, de recopilar l’art popular, és gairebé única.
Si físicament hagués pogut fer un altre tipus d’activitat potser hauria fet una altra cosa! M’agrada molt l’excursionisme, però no he pogut pujar mai una muntanya. Jo vaig venir a Andorra perquè, recent casat, vam venir amb la dona de vacances...
 
Anys 50?
Sí, era el 1956. Vam estar 15 dies en una tenda de campanya i em va agradar el país, la gent, el clima... ‘Un coup de foudre’! Jo he nascut a Barcelona però la cigonya es va equivocar! A més, has sentit a parlar mai d’uns guàrdies malparits que anaven vestits de gris?
 
I tant!
Doncs no eren amics meus, no m’estimaven. Si hagués continuat a Barcelona hauria acabat malament. Com que no puc córrer, una vegada em van atrapar i em van tancar a la Model, tot i que no em van maltractar. 
 
Es posicionava públicament? Es manifestava?
Sí, a la postguerra hi havia molta repressió i la gent vivia molt espantada... I tot i que Andorra és molt petita, perquè estem com un sandvitx entre Espanya i França, aquí es viu molt bé, tranquil. 
 
Però vostè ha viscut el gran canvi del país. S’hi quedaria a viure si vingués ara?
No ho he pensat mai, però potser no, me n’aniria al Pallars... No ho sé, hi he de reflexionar. Ara és el meu país! Per bé i per mal, però quan jo vaig arribar era el que més s’assemblava al paradís. No hi havia abundància de pessetes, però sí de tracte humà. Només érem 7.000 habitants! I era un país molt democràtic, tolerant. La gent era més ingènua, tot i que l’andorrà per sobreviure ha hagut de fer molts càlculs.
 
Intel·lectualment, el país bullia?
Sí! Tot estava per fer, o per recuperar. Els andorrans creien que aquí no hi havia cultura, i això és impossible. Mantenien les tradicions, i algú ho havia d’haver recollit a temps. Jo ho he intentat, però la meva capacitat és limitada. El que millor t’explica un país és un poeta, i el que feu els periodistes o les revistes com ‘Portella’ ajuda a constatar la realitat. 
 
Vostè va ser amic d’Esteve Albert. Tinc entès que era un anàrquic!
[riu] Era un geni, però com a comportament era un desastre! Tenia el do d’entusiasmar-te per formar part d’un projecte engrescador però monstruós, hi queies de quatre potes, quedaves empastifat, i et deixava penjat! Tot se li pot perdonar, perquè era una màquina imaginativa. Hi havia gent que no li tenia simpatia perquè l’embolicava i després no es podia dur a terme el que proposava. Quan el veia tremolava! Li sobrava talent!
 
Algun altre personatge?
Sobretot els catalans que circulaven pel món i havien escapat de la gran massacre de la guerra i no sabien on deixar caure els ossos. Per exemple, el mestre Fontbernat. Per a ell, la vida i les muntanyes eren construïts de poesia, i parlava un català riquíssim. 
 
Diu que Albert era una màquina, però vostè no es queda curt!
[riu] Bé, he sobreviscut, era un pèl més jove que aquesta gent... De la gent de gran talla jo n’era el més petit i el més ruc, però eren prou generosos per acceptar-me! Conèixer-los em va ajudar molt, i em va fer feliç. Però tota aquesta gent, tots els catalanets, entre ells es feien la punyeta, eren massa individualistes. No fer pinya ens perjudica, com passa actualment, ja seríem independents si anéssim a la una.
 
Vostè se sent estimat, reconegut?
Sí, sí. Potser sense merèixer-m’ho massa. Tinc molts amics que m’estimen i em toleren, oi Arnau? [pregunta a Arnau Orobitg, que ha vingut a regalar-li el seu poemari, ‘Distàncies’]. Però no tothom és bona gent! [riu].

Comenta aquest article

PUBLICITAT