La seva carrera com a professora d’Història de l’Art i Cinema a l’Escola d’art de la capital, així com la seva trajectòria com a il·lustradora de contes resulten en la mescla perfecta per resultar en una novel·la amb personatges històrics però ancorada en la ficció. Natàlia Senmartí Tarragó torna, després de dos anys, amb una nova proposició per a les nostres prestatgeries i per aquesta diada de Sant Jordi: una trama ambientada a Jerusalem i centrada en els darrers mesos de vida de Jesucrist, sense que aquest sigui, no obstant, el protagonista. El títol? Jai Vita. L’escriptora serà present la jornada de dissabte a la llibreria La Puça per atendre els curiosos. En els propers dies, bona part de les llibreries del Principat disposaran ja de la nova obra de Senmartí, un llibre que l’escriptora defineix com «una confrontació de mons que, al final, vol donar a entendre que, si posem voluntat, es pot arribar a l’enteniment».

 

–Es contextualitza en els darrers mesos de la vida de Jesucrist, però ell no és el protagonista. El què em va empènyer a escriure aquesta novel·la no és escriure sobre la vida de Jesús sinó esbrinar-ne l’entorn sociopolític. Quins factors van fer possible aqueta figura?

 

–Ell hi surt, però allunyat. El protagonista és Valeri, un jove tribú de 18 anys al que envien des de Roma i que, en arribar, es troba totalment en un altre planeta –per dir-ho d’alguna manera– en tots els sentits. Ell és tribú, un càrrec militar atorgat sobretot a famílies altes. 

 

–Ponç Pilat necessita reforços, algú que posi ordre entre unes forces on no existeix ningú amb nocions militars. A partir d’aquí, Pilat i Valeri s’entrevisten i aquest segon intenta acomplir amb els seus deures en un territori en què se sent odiat. Però immediatament s’enfronta a una violència i una realitat que no entén. 

 

–Ell es troba allà, a Jerusalem. És una mica el contrast, s’ensenya el seu entorn. La cosa depèn molt del punt de vista des què es veu. Jesús no estarà sol, en aquesta història, sinó que està envoltat per molta gent.

 

–Volia captar els moments més dramàtics, però sense que ell sigui una flor sola enmig del desert. Ell apareix a través de tota una mena de circumstàncies polítiques, religioses... Quan l’Imperi romà estava sotmès a una sèrie de factors com podien ser els fariseus, per exemple. Però no és l’únic; hem de pensar que avui dia els jueus encara esperen el seu messies. La visió que dono de Jesucrist és a base de flaixos, a través del punt de vista del protagonista, que és pagà i es troba fascinat. Però no li dono una visió de miraculositat.

 

–Qualsevol no; té un magnetisme amb què atreu la gent, però tenia enemics per totes bandes, perquè dividia la religió. Era com una amenaça contra el poble romà. I Valeri, que té curiositats i es troba immers en un món de violència, no entén d’on prové tant sang i fetge. Però no arriba a trobar una solució.

 

–Al final Valeri arriba a la conclusió que a Jerusalem no es podrà acceptar mai ningú que sigui estranger.

 

–Apareixen passatges de l’Evangeli i personatges històrics, però és una ficció. El que intento és que la gent conegui altres cultures. M’endinso en el fanatisme però també hi ha amor, la qual cosa desencadena moltes coses. 

 

–Sí, perquè és un amor impossible.

 

–No ben bé; hi ha oposició, però no seria el mateix. La qüestió és fer veure que tu i jo ens podem entendre sense que cap de les dues es converteixi en el què és l’altra. 

 

–Absolutament! Al cap i a la fi, aquella gent no eren tant diferents els uns dels altres i l’ésser humà no ha canviat tant: passió, amor, odi, ànsia de poder... Tot això ha estat present al llarg de la història i per tant és aplicable. Al final, els contraris es poden comprendre, encara que costi molt. 

 

–Amor, amistat, violència... Amb Ponç Pilat, que es mor de ganes de tornar a la civilització romana, perquè no entén aquell món.

 

–D’importants, cinc o sis. 

 

–No; vaig deixar el tema polit. Però la novel·la no dóna peu a la continuïtat. A mi, igual que amb La Paz de Troya, el que em passa amb les novel·les és que, un cop l’acabo d’escriure, ja no és meva. Quan acabo, ja no em pertany, pertany al lector. I és molt íntim i personal, cadascun agafa la novel·la d’una forma molt íntima i personal.

 

–A tothom. Menys als nens, és clar. 

 

–Sang i fetge, sexe... No a dojo i contínuament, però n’hi ha en la mesura adequada.