Forta, lluitadora i amb ganes de viure. Així és Rosa Galobardes, la fundadora de la primera associació d’ajuda mútua per a pares que han perdut un ésser estimat a Andorra. Juntament amb el seu marit, el Paco González, van crear l’associació Marc G.G. ara fa quatre anys en memòria del seu fill petit que va morir en un accident de trànsit. 

 

–La vam crear per poder ajudar la gent que està en un moment de dol. La idea és compartir aquest dolor i ajudar-los a sortir d’aquesta tristesa. Fer-los veure que hi ha més gent que ha passat el mateix i que ens podem ajudar entre nosaltres. 

 

–Sí, totalment. En un moment de dol en què et trobes que no saps que fer, com tirar, que perds el futur, és important veure que es pot tornar a viure. En un moment com aquest sents que tot s’acaba i sembla que no puguis més. Nosaltres els deixem parlar molt i treure tots els sentiments que tenen. 

 

–Quan passes un dol d’una persona tan propera et sembla que s’ha acabat tot. I realment una part de la teva vida sí que marxa amb ells però el que cal fer, que és el que costa més, és deixar fluir els sentiments i plorar. Tot aquest dolor s’ha de treure perquè a vegades, a la llarga, es poden crear malalties. La vida segueix, clar, el que passa és que segueix sense una persona que era molt important al teu costat. 

 

–Sí, molt. Els valors et canvien completament. Normalment, quan no et passa res, vas fent. Tens una bona feina, la família, el teu cotxe, el teu pis... i et sembla que ho tens tot. I de cop i volta, amb un segon, t’adones que no tens res, que el que és més important ho tens al teu costat i no es compra. Moltes vegades però, si no t’han passat coses com aquestes no ho valores. El més trist és que hagis de passar per una situació com aquesta per adonar-te que has de viure el dia a dia i que hi ha moltes coses importants a part de la feina que cal valorar. 

 

–La mort d’un fill no es supera mai. La tens i la tindràs sempre. Però sí que pots tornar a viure d’una altra manera. Hi ha un passat, un present i un futur. Aquest passat el portarem a dins nosaltres sempre però hem d’aprendre a ubicar el nostre ésser estimat per poder seguir endavant. Ens hem d’agafar a alguna cosa, creure en alguna cosa, per pensar que està bé i continuar. Ara, superar la mort d’un fill crec que no s’aconsegueix mai. Però sí que pots tornar a viure, a riure i a fer moltes coses si estàs predisposat a fer-ho. Això ho dic perquè a vegades hi ha pares que no volen venir o no volen riure ni passar-s’ho bé perquè si ho fan els sembla que deixen d’estimar el seu fill. 

 

–Sí. Tenen la sensació que si mantenen aquest fort dolor és una mostra més gran d’estima cap al seu fill, que no s’obliden d’ell. Però això és impossible encara que riguis. Mai t’oblidaràs del teu fill. 

 

–A molts ens passa que al principi necessites saber que la persona que se n’ha anat està bé allà on estigui. Jo abans era una persona molt escèptica, no creia en res. I després, la mentalitat et canvia. Ara per exemple jo crec que després de la vida també hi ha vida, però diferent. Pensar que no tot s’ha acabat t’ajuda a no abandonar.

 

–Sí. Personalment, jo no he estat gairebé mai creient d’església. Però sí que és veritat que una persona catòlica supera molt millor un dol que una persona que no creu en res. 

 

–Tots som forts. Abans que ens passin aquestes coses ens pensem que nosaltres no ho aguantaríem. Sí, sí que es pot, el que passa és que és molt dur. És el pitjor que m’ha passat a la vida i al principi creia que no podria tirar endavant. També he de dir que jo de seguida vaig anar a buscar ajuda, gent que hagués passat el mateix que jo, perquè necessitava saber cap a on aniria a partir d’aquell moment el meu camí. Això ja depèn del caràcter de cada persona, però forts ho som tots. 

 

–Sí. Ben bé un 40% de les parelles que han perdut un fill acaben amb separació. Molta gent al cap d’un any acaba trencant perquè penses molt diferent d’abans. L’home i la dona acostumen també a viure la situació de maneres molt diferents i si no fas una mica de balança i equilibres amb allò de ara tu, ara jo és molt difícil. El més complicat és que el sentiment de culpabilitat és molt fort en aquests casos perquè sempre busques una explicació, un perquè. I a vegades l’home culpa a la dona i a l’inversa i al final acaben amb separació. Amb això, el Paco i jo hem tingut sort perquè ens ha unit més del que estàvem, anem tots dos en la mateixa sintonia. 

 

–Amb els germans moltes vegades la gent no hi pensa, es pensa més amb els pares. Però ells també ho passen molt malament. En el nostre cas, l’Àlex va fer el dol tot sol, a Barcelona, acabant la primera carrera. Va ser molt valent perquè ho volia deixar tot al principi. El que els passa molts cops als germans és que volen veure els seus pares bé, com abans. I els pares ja no són els d’abans. Jo no sóc la Rosa d’abans, ni el Paco tampoc. Canvien moltes coses. 

 

–A mi, tan ell com el meu home m’han ajudat molt. Però per ell, em va dir una vegada, el més difícil era aixecar-se i escoltar-nos a tots dos, al seu pare i a mi, plorant al llit. I em deia que volia tornar a dormir perquè el cor se li encongia només de sentir els nostres plors. El que sí que em va dir una vegada l’Àlex el primer any de la mort del Marc un dia que em va trobar plorant és que havíem de fer que la mort del Marc servis per alguna cosa. I amb aquesta frase em vaig quedar. Tan de bo tingués el Marc aquí amb mi, però ja que no el tinc, que serveixi per alguna cosa. A la vida tens dues opcions: o tirar endavant o no tirar. I hem triat la de tirar, doncs que sigui amb el record del Marc i intentant ajudar a altres persones que també hagin viscut una situació similar. 

–Sí. De fet ja vam fer una visitar al ministeri quan hi havia la Rosa Ferrer, però ara com que hi ha hagut canvis ho volem tornar a engegar. Quan hi ha una mort per accident t’ho hauria de comunicar un professional. I aquí a Andorra hi ha molta manca d’aquest servei. No sabem ben bé perquè no es fa, però des de l’associació tenim ganes de lluitar perquè hi hagi un psicòleg de guàrdia i que quan hi hagi una mort per accident sigui ell el que es desplaci, no que siguin els parents els que hagin d’anar fins a l’hospital. El moment en què et donen la notícia és un moment de xoc i això queda gravat per tota la vida. 

 

–Havíem arribat a ser més d’una trentena en reunions. El que sí que hem fet ara des de fa un mes aproximadament és separar els grups. Hem pres aquesta decisió perquè ens hem trobat amb gent que ja porta dols d’uns quants anys i gent que fa només dos mesos que ha perdut el fill o la parella. I creiem que no és bo barrejar els que porten molt temps amb els que fa poc perquè els que ja fa anys ens reunim per trobar-nos i parlar una mica com anem. Però el que són els temes que es parlem amb una persona que fa quatre anys que està de dol amb una que fa quatre mesos són molt diferents. Amb els dos més recents ara mateix serem uns set o vuit. 

–Sí, és clar. Pensa que la gent que acaba de patir una pèrdua com aquesta el que volen és més que res que se’ls escolti, que puguin parlar i demanar que han de fer en un cas així. Volen compartir amb altra gent i saber com han viscut ells la mateixa situació. En canvi, la gent que ja fa més temps, comença a tenir ganes de parlar d’altres coses. Per això, últimament també hem estat organitzant tallers i així, a part de fer les reunions cada més, també poder fer alguna activitat diferent. Per exemple, estem mirant tallers de cuina, de yoga, de risoteràpia. Aquestes activitats estan més dirigedes a la gent que ja fa més temps que estan de dol. Això no vol dir que si hi ha alguna persona que ho acaba de passar i si vol apuntar no ho faci, però en aquests moments crec que no tenen ganes de fer-ho. 

–Acaben sent com la nostra segona família. Som persones que al final estàvem en el mateix moment més o menys i que hem anat superant la situació que hem viscut tots junts. Per exemple, a l’associació ens hem trobat amb casos com vídues que han acabat fent amistat i els caps de setmana se’n van d’excursió o a Caldea. És gent que es troba molt sola i al final acaben fent amistat. 

–Ara mateix els hi diria que no tinguin por a fer una trucada a la nostra associació perquè nosaltres estem oberts a rebre absolutament a tothom. No forcem a ningú, ni molt menys, i primer fem una primera presa de contacte per explicar-los com funciona i com els podem ajudar. I vull dir-los que no plorem tot el dia, també riem. I això és una cosa que a vegades no es pot fer al carrer. Aquí anem tots a una.