SANTIAGO VIDAL Exjutge i actual senador d'ERC
SANTIAGO VIDAL: «En un futur m’agradaria parlar d’una confederació amb Andorra»
L’exjutge i actual senador d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Santiago Vidal, oferirà una conferència divendres a les 20 hores a la sala d’actes del comú d’Escaldes-Engordany amb l’objectiu d’apropar el procés constituent de Catalunya als catalans residents al Principat.
Amb veu ferma i segur de si mateix, Vidal parla dels passos que s’han fet fins ara i de les conseqüències que ha patit a nivell professional, i analitza les carències d’un sistema judicial que ha acabat creant una important desconfiança entre la població. / Per LÍDIA RAVENTÓS
–En què consisteix la conferència que realitzarà divendres?
–En síntesis, l’ANC em va demanar que vingués a explicar en quina fase està el procés constituent. És a dir, què estem fent tant des del Govern de la Generalitat com des del Parlament de Catalunya per anar creant les estructures d’Estat tant des del punt de vista físic com des del punt de vista jurídic de cara a finalitzar el procés constituent en el termini que marca el full de ruta, un any i mig. I també procuraré explicar com serà el nou estat de la República de Catalunya. És a dir, quins són els deu principis bàsics que ja hem recollit en el primer esborrany de text constitucional.
–Quins són els propers passos a seguir en aquest procés i en quin període de temps?
–El procés dissenyat en aquest moment passa bàsicament per tres fases. La primera és una fase de participació ciutadana que tindrà lloc entre el mes de juny i el mes de setembre. S’espera fer més de 300.000 entrevistes a través de la plataforma reinicia.cat que agrupa un seguit d’entitats que estan a favor del dret a decidir però que no totes són independentistes. Una vegada feta aquesta macro consulta en l’àmbit ciutadà, entregarem les conclusions al Govern de la Generalitat i al Parlament de Catalunya perquè des del mes de gener del 2017 fins al mes de juny del 2017, a través de la comissió legislativa corresponent, redactin el text definitiu de la Constitució. I una vegada fet això, evidentment, hi haurà d’haver un referèndum, vinculant política i jurídicament, per aprovar aquest nou estat. Aquestes són les tres fases previstes dins del full de ruta que ha de culminar amb un termini aproximat de 18 mesos.
–La redacció de l’esborrany de la Constitució catalana li ha costat tres anys de suspensió com a jutge. Li ha valgut la pena?
–Sempre val la pena treballar per construir un país millor. Per tant, no estic, de veritat, gens penedit de la meva actuació. Sí que m’agradaria matisar que no va ser un treball estrictament meu. Jo vaig ser el coordinador d’un equip d’experts que després s’ha anat ampliant. Inicialment érem deu persones, ara ja en som 17. És a dir, estem formant un equip que ja té pràcticament acabat el que és la introducció de les diferents esmenes que ens han arribat per via de la web a través de la ciutadania. Penseu que només estem parlant d’un primer esborrany constitucional que tenia 97 articles i en el decurs de l’any 2015, més de 3.000 ciutadans han volgut presentar esmenes. I això és molt bo perquè genera entra la ciutadania el sentiment que entre tots estem construint el marc normatiu i això consolida la democràcia i la participació del poble.
–Considera que la seva suspensió està lligada a un problema intern del poder judicial espanyol?
–Crec, i no vull fer en absolut victimisme perquè sempre he dit que aquest procés no necessita ni màrtirs ni herois i que el mèrit és del poble, que sens dubte el fet que des del poder judicial espanyol sancionin a un jutge només pel fet de defensar el dret de Catalunya i de la seva autodeterminació dóna mostra de l’escassa defensa de la pluralitat ideològica, de la diversitat d’opinions, i el poc respecte que tenen per la llibertat d’opinió. I això és molt greu. Perquè en el fons jo l’únic que he fet ha sigut juntament amb aquest equip redactar un document i fer-lo públic perquè serveixi per debatre a la ciutadania. I això em sembla que és inherent a un procés democràtic. Des de Madrid, dissortadament, no opinen igual.
–És una visió conservadora del poder judicial?
–Sens dubte. Heu de pensar que el problema que té la separació de poders a l’Estat espanyol és que, sobretot en l’última legislatura però ja ve de més enrere per desgràcia, el poder legislatiu, és a dir el Congrés, el poder executiu, és a dir, el Govern, i el poder judicial, tots tres, estan en mans del mateix partit polític, el Partit Popular. Com que té majoria absoluta al Congrés, escull la totalitat dels membres del Govern i aquests, juntament amb el Congrés, escullen la cúpula del poder judicial, és el Tribunal Constitucional i el Consell General. Per tant, jo estic absolutament convençut que la meva sanció és una sanció estrictament política, no pas jurídica. I per això l’he recorregut en recurs de cassació al Tribunal Suprem.
–S’imaginava que l’acabarien suspenent?
–Francament no. Sóc jutge i per tant confio tant amb la llei com amb els tribunals de justícia. I amb franquesa m’imaginava que el consell general del poder judicial que és de caire, com he dit, netament conservador, em faria algun tipus d’amonestació. Que em dirien vostè dediquis a fer judicis i sentències i no a redactar documents d’una hipotètica constitució d’una futura república de Catalunya. Però això és una amonestació, un advertiment, del qual fas cas o no. Però quan vaig veure que la fiscalia general de l’estat directament demanava la meva expulsió de la carrera judicial va ser quan em vaig adonar que la cosa anava molt més en serio del que jo mai m’hauria imaginat. Afortunadament, aquesta expulsió no es va produir però la sanció de tres anys de suspensió de sou i feina és prou greu.
–Parlava de la necessitat de la separació de poders. Considera que es pot ser imparcial com vostè mateix demana i al mateix temps defensar la independència de Catalunya?
–Crec sincerament que sí. Si jo estigués en una sala del Tribunal Constitucional, aleshores sí que la meva actuació com a jutge i com a defensor d’aquest projecte constitucional seria incompatible. Però he de recordar que jo, des de l’any 2003, treballo en una sala penal de l’Audiència de Barcelona. És a dir, em dedico només a resoldre casos i a fer judicis i dictar sentències juntament amb dos companys meus en relació a temes de robatoris amb violència, homicidis, assassinats, tràfic de drogues... Què té a veure aquesta feina professional amb què un tingui la ideologia de dretes o d’esquerres? O que té a veure amb tenir una ideologia unionista o independentista? Crec que són dos camps completament diferents i perfectament compatibles.
–I és compatible també ara que està vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)?
–Ara que ja formo part d’un partit i sóc senador, penso que he perdut la imparcialitat que tenia com a jutge. I per tant, sí que entenc que jo en aquests moments no podria estar en un tribunal de justícia. Ara no em considero imparcial per administrar justícia i per això ara només em dedico a la feina de senador.
–Però és temporal el seu pas per la política?
–Afectivament, ho he dit sempre. En el moment en què acabi la legislatura, ho dic perquè sembla que estem a punt que finalitzi si no hi ha acord abans d’aquest divendres a Espanya per formar Govern, o a la següent si no em puc incorporar de manera immediata a la meva plaça judicial, jo tornaré a la carrera judicial. Evidentment, ho faré en una sala on portin temes estrictament penals o civils. De cap manera en una sala que porti qüestions administratives i menys de dret constitucional, que és on puc quedar afectat.
–Com s’imagina la futura relació entre Espanya i Catalunya en l’hipotètic escenari d’una república independent?
–Francament molt bona perquè som veïns, som germans, de la mateixa manera que ho som amb els andorrans. Som gent amb un tarannà molt similar i per tant, l’únic que ens separa és la concepció territorial. No m’imagino que el sol fet que tinguem un estat propi cada un de nosaltres pugui afectar les nostres relacions d’una manera pejorativa. Això vol dir que els primers anys, des de finals del 2017 fins al 2020, les relacions s’hauran d’anar recomponent perquè per desgràcia, i a mi m’agradaria que no fos així, no està sent un procés consensuat.
–Un dels arguments de l’Estat espanyol en contra del procés català és que la consulta és il·legal. És possible fer una consulta legal a Catalunya?
–Jo ho he defensat sempre. I sense modificar en absolut la Constitució espanyola. He de recordar que l’article 96 de la Constitució diu que es pot sotmetre a referèndum del territori afectat, en aquest cas parlaríem de Catalunya i no de tots els espanyols, totes aquelles qüestions que siguin d’interès general. Aquests referèndums poden ser vinculants o no, però com a mínim responen a la necessitat de saber quina és l’opinió de la ciutadania.
–Un tema que al Principat va tenir ressò arran de la presentació de l’esborrany de la Constitució catalana és que Andorra no constava com a país veí.
–Va ser un error. Vull aprofitar que parlo amb un mitjà de comunicació d’Andorra per demanar disculpes perquè va ser una omissió completament involuntària. Hi hauríem d’haver pensat però ens va passar per alt. I evidentment en el text definitiu, que aprofito per avançar-li que el presentarem després de revisar les 3.000 esmenes d’aquí a uns 15 dies al Parlament de Catalunya, Andorra està esmenada. Evidentment, el Principat d’Andorra surt i aprofito per dir que la futura República de Catalunya voldrà mantenir amb l’Estat andorrà el màxim de bona relació possible. I perquè no, com a opinió personal, en un futur m’agradaria començar a parlar quan siguem dos estats, d’una possible confederació perquè tenim moltes coses en comú. Tenim la llengua, la cultura, som gent treballadora, emprenedora... Personalment m’agradaria.
–Els ciutadans han perdut la confiança amb el sistema judicial?
–Gairebé del tot i a més d’una manera completament justificada. De fet, l’últim informe de la Comissió Europea de Justícia de fa un parell de mesos, diu que som dels 28 estats de la Unió Europea, el número 27 en pèrdua de confiança amb el seu sistema judicial. Això demostra que la Justícia no s’està mereixent ser una professió de prestigi com afortunadament ho és a Anglaterra, Alemanya, Bèlgica. Una de les causes és la lentitud, conseqüència que el Govern espanyol no hagi ampliat d’una manera sistemàtica la plantilla de jutges i de fiscals. En aquests moments tenim 10,3 jutges per cada 100.000 habitants, quan la mitjana europea és de 15. I a més tenim unes lleis processals completament burocràtiques i obsoletes.
–Quines modificacions concretes calen per agilitzar el sistema?
–La primera, digitalitzar tot el sistema de tramitació dels procediments. El segon, el sistema de selecció dels jutges. A Espanya, les persones que acaben la llicenciatura de dret, preparen unes oposicions estrictament memorístiques i se les destina en un jutjat d’àmbit territorial. En canvi, al sistema anglosaxó o alemany, se seleccionen per la judicatura persones que ja tinguin un mínim de 10 o 15 anys d’experiència. És a dir, la capacitat de connectar amb els problemes reals de la ciutadania i la capacitat de resoldre’ls d’una manera àgil és molt més gran en aquests sistemes. El tercer, és que cal que hi hagi les eines de treball i de personal suficients. Espanya hem d’incrementar notablement la ràtio de jutges per cada 10.000 habitants. En aquests moments hi ha 5.700 jutges quan el mateix Consejo General del Poder Judicial ja va dir l’any 2010 que hauríem de ser una plantilla de 8.000 o 9.000. És a dir, gairebé duplicar-los. I l’últim, seria que la justícia fos de proximitat. I fos molt més àgil en el sentit que totes les poblacions de més de 10.000 habitants tinguessin com a mínim un jutge civil, un jutge penal, un contenciós administratiu i un per resoldre conflictes laborals o socials.
Amb veu ferma i segur de si mateix, Vidal parla dels passos que s’han fet fins ara i de les conseqüències que ha patit a nivell professional, i analitza les carències d’un sistema judicial que ha acabat creant una important desconfiança entre la població. / Per LÍDIA RAVENTÓS
–En què consisteix la conferència que realitzarà divendres?
–En síntesis, l’ANC em va demanar que vingués a explicar en quina fase està el procés constituent. És a dir, què estem fent tant des del Govern de la Generalitat com des del Parlament de Catalunya per anar creant les estructures d’Estat tant des del punt de vista físic com des del punt de vista jurídic de cara a finalitzar el procés constituent en el termini que marca el full de ruta, un any i mig. I també procuraré explicar com serà el nou estat de la República de Catalunya. És a dir, quins són els deu principis bàsics que ja hem recollit en el primer esborrany de text constitucional.
–Quins són els propers passos a seguir en aquest procés i en quin període de temps?
–El procés dissenyat en aquest moment passa bàsicament per tres fases. La primera és una fase de participació ciutadana que tindrà lloc entre el mes de juny i el mes de setembre. S’espera fer més de 300.000 entrevistes a través de la plataforma reinicia.cat que agrupa un seguit d’entitats que estan a favor del dret a decidir però que no totes són independentistes. Una vegada feta aquesta macro consulta en l’àmbit ciutadà, entregarem les conclusions al Govern de la Generalitat i al Parlament de Catalunya perquè des del mes de gener del 2017 fins al mes de juny del 2017, a través de la comissió legislativa corresponent, redactin el text definitiu de la Constitució. I una vegada fet això, evidentment, hi haurà d’haver un referèndum, vinculant política i jurídicament, per aprovar aquest nou estat. Aquestes són les tres fases previstes dins del full de ruta que ha de culminar amb un termini aproximat de 18 mesos.
–La redacció de l’esborrany de la Constitució catalana li ha costat tres anys de suspensió com a jutge. Li ha valgut la pena?
–Sempre val la pena treballar per construir un país millor. Per tant, no estic, de veritat, gens penedit de la meva actuació. Sí que m’agradaria matisar que no va ser un treball estrictament meu. Jo vaig ser el coordinador d’un equip d’experts que després s’ha anat ampliant. Inicialment érem deu persones, ara ja en som 17. És a dir, estem formant un equip que ja té pràcticament acabat el que és la introducció de les diferents esmenes que ens han arribat per via de la web a través de la ciutadania. Penseu que només estem parlant d’un primer esborrany constitucional que tenia 97 articles i en el decurs de l’any 2015, més de 3.000 ciutadans han volgut presentar esmenes. I això és molt bo perquè genera entra la ciutadania el sentiment que entre tots estem construint el marc normatiu i això consolida la democràcia i la participació del poble.
–Considera que la seva suspensió està lligada a un problema intern del poder judicial espanyol?
–Crec, i no vull fer en absolut victimisme perquè sempre he dit que aquest procés no necessita ni màrtirs ni herois i que el mèrit és del poble, que sens dubte el fet que des del poder judicial espanyol sancionin a un jutge només pel fet de defensar el dret de Catalunya i de la seva autodeterminació dóna mostra de l’escassa defensa de la pluralitat ideològica, de la diversitat d’opinions, i el poc respecte que tenen per la llibertat d’opinió. I això és molt greu. Perquè en el fons jo l’únic que he fet ha sigut juntament amb aquest equip redactar un document i fer-lo públic perquè serveixi per debatre a la ciutadania. I això em sembla que és inherent a un procés democràtic. Des de Madrid, dissortadament, no opinen igual.
–És una visió conservadora del poder judicial?
–Sens dubte. Heu de pensar que el problema que té la separació de poders a l’Estat espanyol és que, sobretot en l’última legislatura però ja ve de més enrere per desgràcia, el poder legislatiu, és a dir el Congrés, el poder executiu, és a dir, el Govern, i el poder judicial, tots tres, estan en mans del mateix partit polític, el Partit Popular. Com que té majoria absoluta al Congrés, escull la totalitat dels membres del Govern i aquests, juntament amb el Congrés, escullen la cúpula del poder judicial, és el Tribunal Constitucional i el Consell General. Per tant, jo estic absolutament convençut que la meva sanció és una sanció estrictament política, no pas jurídica. I per això l’he recorregut en recurs de cassació al Tribunal Suprem.
–S’imaginava que l’acabarien suspenent?
–Francament no. Sóc jutge i per tant confio tant amb la llei com amb els tribunals de justícia. I amb franquesa m’imaginava que el consell general del poder judicial que és de caire, com he dit, netament conservador, em faria algun tipus d’amonestació. Que em dirien vostè dediquis a fer judicis i sentències i no a redactar documents d’una hipotètica constitució d’una futura república de Catalunya. Però això és una amonestació, un advertiment, del qual fas cas o no. Però quan vaig veure que la fiscalia general de l’estat directament demanava la meva expulsió de la carrera judicial va ser quan em vaig adonar que la cosa anava molt més en serio del que jo mai m’hauria imaginat. Afortunadament, aquesta expulsió no es va produir però la sanció de tres anys de suspensió de sou i feina és prou greu.
–Parlava de la necessitat de la separació de poders. Considera que es pot ser imparcial com vostè mateix demana i al mateix temps defensar la independència de Catalunya?
–Crec sincerament que sí. Si jo estigués en una sala del Tribunal Constitucional, aleshores sí que la meva actuació com a jutge i com a defensor d’aquest projecte constitucional seria incompatible. Però he de recordar que jo, des de l’any 2003, treballo en una sala penal de l’Audiència de Barcelona. És a dir, em dedico només a resoldre casos i a fer judicis i dictar sentències juntament amb dos companys meus en relació a temes de robatoris amb violència, homicidis, assassinats, tràfic de drogues... Què té a veure aquesta feina professional amb què un tingui la ideologia de dretes o d’esquerres? O que té a veure amb tenir una ideologia unionista o independentista? Crec que són dos camps completament diferents i perfectament compatibles.
–I és compatible també ara que està vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)?
–Ara que ja formo part d’un partit i sóc senador, penso que he perdut la imparcialitat que tenia com a jutge. I per tant, sí que entenc que jo en aquests moments no podria estar en un tribunal de justícia. Ara no em considero imparcial per administrar justícia i per això ara només em dedico a la feina de senador.
–Però és temporal el seu pas per la política?
–Afectivament, ho he dit sempre. En el moment en què acabi la legislatura, ho dic perquè sembla que estem a punt que finalitzi si no hi ha acord abans d’aquest divendres a Espanya per formar Govern, o a la següent si no em puc incorporar de manera immediata a la meva plaça judicial, jo tornaré a la carrera judicial. Evidentment, ho faré en una sala on portin temes estrictament penals o civils. De cap manera en una sala que porti qüestions administratives i menys de dret constitucional, que és on puc quedar afectat.
–Com s’imagina la futura relació entre Espanya i Catalunya en l’hipotètic escenari d’una república independent?
–Francament molt bona perquè som veïns, som germans, de la mateixa manera que ho som amb els andorrans. Som gent amb un tarannà molt similar i per tant, l’únic que ens separa és la concepció territorial. No m’imagino que el sol fet que tinguem un estat propi cada un de nosaltres pugui afectar les nostres relacions d’una manera pejorativa. Això vol dir que els primers anys, des de finals del 2017 fins al 2020, les relacions s’hauran d’anar recomponent perquè per desgràcia, i a mi m’agradaria que no fos així, no està sent un procés consensuat.
–Un dels arguments de l’Estat espanyol en contra del procés català és que la consulta és il·legal. És possible fer una consulta legal a Catalunya?
–Jo ho he defensat sempre. I sense modificar en absolut la Constitució espanyola. He de recordar que l’article 96 de la Constitució diu que es pot sotmetre a referèndum del territori afectat, en aquest cas parlaríem de Catalunya i no de tots els espanyols, totes aquelles qüestions que siguin d’interès general. Aquests referèndums poden ser vinculants o no, però com a mínim responen a la necessitat de saber quina és l’opinió de la ciutadania.
–Un tema que al Principat va tenir ressò arran de la presentació de l’esborrany de la Constitució catalana és que Andorra no constava com a país veí.
–Va ser un error. Vull aprofitar que parlo amb un mitjà de comunicació d’Andorra per demanar disculpes perquè va ser una omissió completament involuntària. Hi hauríem d’haver pensat però ens va passar per alt. I evidentment en el text definitiu, que aprofito per avançar-li que el presentarem després de revisar les 3.000 esmenes d’aquí a uns 15 dies al Parlament de Catalunya, Andorra està esmenada. Evidentment, el Principat d’Andorra surt i aprofito per dir que la futura República de Catalunya voldrà mantenir amb l’Estat andorrà el màxim de bona relació possible. I perquè no, com a opinió personal, en un futur m’agradaria començar a parlar quan siguem dos estats, d’una possible confederació perquè tenim moltes coses en comú. Tenim la llengua, la cultura, som gent treballadora, emprenedora... Personalment m’agradaria.
–Els ciutadans han perdut la confiança amb el sistema judicial?
–Gairebé del tot i a més d’una manera completament justificada. De fet, l’últim informe de la Comissió Europea de Justícia de fa un parell de mesos, diu que som dels 28 estats de la Unió Europea, el número 27 en pèrdua de confiança amb el seu sistema judicial. Això demostra que la Justícia no s’està mereixent ser una professió de prestigi com afortunadament ho és a Anglaterra, Alemanya, Bèlgica. Una de les causes és la lentitud, conseqüència que el Govern espanyol no hagi ampliat d’una manera sistemàtica la plantilla de jutges i de fiscals. En aquests moments tenim 10,3 jutges per cada 100.000 habitants, quan la mitjana europea és de 15. I a més tenim unes lleis processals completament burocràtiques i obsoletes.
–Quines modificacions concretes calen per agilitzar el sistema?
–La primera, digitalitzar tot el sistema de tramitació dels procediments. El segon, el sistema de selecció dels jutges. A Espanya, les persones que acaben la llicenciatura de dret, preparen unes oposicions estrictament memorístiques i se les destina en un jutjat d’àmbit territorial. En canvi, al sistema anglosaxó o alemany, se seleccionen per la judicatura persones que ja tinguin un mínim de 10 o 15 anys d’experiència. És a dir, la capacitat de connectar amb els problemes reals de la ciutadania i la capacitat de resoldre’ls d’una manera àgil és molt més gran en aquests sistemes. El tercer, és que cal que hi hagi les eines de treball i de personal suficients. Espanya hem d’incrementar notablement la ràtio de jutges per cada 10.000 habitants. En aquests moments hi ha 5.700 jutges quan el mateix Consejo General del Poder Judicial ja va dir l’any 2010 que hauríem de ser una plantilla de 8.000 o 9.000. És a dir, gairebé duplicar-los. I l’últim, seria que la justícia fos de proximitat. I fos molt més àgil en el sentit que totes les poblacions de més de 10.000 habitants tinguessin com a mínim un jutge civil, un jutge penal, un contenciós administratiu i un per resoldre conflictes laborals o socials.