PUBLICITAT

JOAN SANS LINGÜISTA

JOAN SANS: "Em preocupa que l’atenció exclusivament en català als grans magatzems sigui d’un 15%"

El filòleg Joan Sans
El filòleg Joan Sans
Llicenciat en filologia per la Universitat de Lleida. Des del 2007 és cap del Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra, una feina que compagina amb la seva responsabilitat política al Comú d’Encamp com a conseller del Partit Socialdemòcrata. Entre el 2009 i el 2011 va dirigir el Departament de Promoció Cultural i Política Lingüística del Govern. Compagina l’activitat professional i política amb l’activisme associacionista cultural que vehicula a través de la dansa i el teatre.

Andorra és l’únic país on la llengua oficial és el català, però podem moure’ns únicament en català?
Diria que Andorra també és l’únic país del món on la llengua oficial, el català, només és la llengua materna del 40% de la població, i aquest factor no el podem obviar, com tampoc no podem obviar la plusvàlua identitària que atorguem els andorrans al plurilingüisme. No obstant això, tenim la gran sort de poder-nos moure únicament  en català en tots els àmbits formals i en gairebé tots els àmbits informals. Ep, que quedi clar que el fet que ens hi puguem moure no vol dir que es faci servir més la llengua oficial o una altra en aquests àmbits.

Com a catalanoparlant t’inquieta la situació en què es troba la llengua al país?
M’inquieta com a catalanoparlant, com a andorrà i com a tècnic de llengua, però sobretot com a ciutadà d’un país en què la seva llengua hauria de tenir un valor social i simbòlic en la construcció de la identitat que ara no té. Insistim molt sovint en què el català se situa en un escenari més favorable que en anys anteriors i que augmenta el percentatge de persones que s’hi identifiquen o en l’alta transmissió del català als fills, fins i tot en famílies en què els pares parlen altres llengües, però és evident que els percentatges d’ús de la nostra llengua en alguns contextos són poc esperançadors. Em preocupa que l’atenció exclusivament en català als grans magatzems sigui d’un 15% o als restaurants d’un 35%, per posar dos exemples, però també em preocupa la situació de diglòssia evident entre el català en àmbits més aviat formals i el castellà, en els informals. I quan dic això, no es tracta de negar la importància del coneixement d’altres llengües, però perquè el català agafi un valor social i simbòlic en la construcció de la identitat andorrana cal que es percebi com una eina de treball i de comunicació.

Podríem definir el català com una llengua fràgil?
La fragilitat d’una llengua depèn del context en què la situem. En un Estat com el nostre, per exemple, en què hem creat les eines per protegir-la, potser és menys fràgil que en altres territoris, però és evident que l’acció política en els diversos àmbits en determinarà la fortalesa. Només cal fer un cop d’ull a les polítiques educatives dels darrers anys en altres territoris de parla catalana per adonar-nos com ha estat de fàcil abocar la llengua a una situació de fragilitat extrema. Paral·lelament, si bé els esforços en l’àmbit educatiu són claus, la dinamització de la llengua perquè sigui present en la majoria dels àmbits i en les activitats socials i culturals de qualsevol territori també ho és.
 
La lleialtat lingüística no està ben vista quan es tracta del català. Hi ha la falsa creença que mantenir una conversa en llengua catalana quan algú et respon en castellà és de mala educació. Com podem combatre aquests prejudicis lingüístics?
El prejudici deu ser prou gran si tenim en compte que el 66% de les persones de casa nostra que inicien una conversa en català canvien de llengua si l’interlocutor els respon en castellà. I no estem parlant d’interlocutors de fora, sinó de gent que viu i treballa a Andorra i que coneix perfectament la llengua. Confesso que sóc dels que no canvio mai de llengua, fins que m’adono, evidentment, que l’interlocutor és un turista i no m’entén. Combatre aquests prejudicis no és fàcil, però és evident que la clau gira al voltant de la sensibilització i agafant consciència que la bona predisposició respecte d’una llengua (sentir-la com a pròpia, creure que és convenient conèixer-la) no es traduirà en ús més gran. S’imagina que vostè se’n va a viure a Dinamarca amb els seus fills petits i a l’activitat extraescolar de judo, com que l’hipotètic monitor resulta que també parla castellà, els fa una part de la classe en aquesta llengua per cortesia, mentre als altres els fa en danès? Si el que es pretén és que aquests infants s’integrin lingüísticament, jo d’això no en diria cortesia. 

Malgrat que a Andorra hi conviuen diverses llengües, el castellà guanya la partida i podríem dir que és la llengua dominant. És possible invertir la tendència?
No podem dir que el castellà guanyi la partida en tots els àmbits perquè l’indicador lingüístic, que obtenim a partir de la mitjana de l’indicador d’ús i l’indicador de coneixement, l’encapçala el català que recupera la posició del 1995. Ara bé, ja hem comentat abans que no ens allunyem d’una mena de bipolarització entre uns àmbits més institucionalitzats en què l’ús de la llengua oficial no només es manté sinó que guanya terreny al castellà, i uns altres àmbits més individualitzats, relacionats sobretot amb els serveis i el lleure, en què el català va perdent pistonada i cedeix el terreny al castellà, que esdevé, en bona part dels casos, llengua franca. Així doncs, de la mateixa manera que hem vist que hi ha accions que contribueixen a afavorir els usos d’una determinada llengua, sembla prou evident que un bon treball transversal en la implantació de mesures de dinamització de la llengua com a estratègia central de la participació en la societat civil i que afavoreixin, alhora, un sentiment de pertinença són claus alhora de fer moure les variables que poden arribar a alterar tendències.

Sovint els comerciants del país argumenten que el fet que Andorra sigui un país turístic fa que sigui poc útil adreçar-se al client en català. Falta pedagogia per conscienciar la població del fet que la utilitat precisament la decidim els parlants?
I és clar que la decidim nosaltres. De fet, tornem a ser al punt de sensibilització de què parlàvem abans. Jo quan faig turisme acostumo a estar encuriosit per la riquesa patrimonial del país que visito, i aquí també hi incloc la llengua, lògicament. Em costaria imaginar-me que a Budapest, per exemple, no hagués trobat les cartes dels restaurants en hongarès, a banda de la versió en anglès. Com a turista agraeixes poder-te comunicar en una llengua que coneixes, però jo no entraria en un comerç a París que ho tingués tot retolat en anglès, per exemple.  

En l’àmbit cultural, el català està més ben posicionat?
Més que en l’esportiu segur que sí, però aquí hi juguen un rol molt important la societat civil i el teixit associatiu, a banda de les administracions. És per aquesta raó que abans parlava de la necessària transversalitat de les accions de política lingüística. Les activitats que organitzen les associacions culturals de casa nostra, per posar un exemple, juguen un paper clau en la definició dels hàbits lingüístics dels infants i els adolescents, i en marcaran les pautes futures de relació lingüística amb el seu entorn. Si les classes de futbol per als infants francesos de Montpeller les fan en francès, dedueixo que aquí les hauríem de poder fer totes en català, no?

I mentre ens amoïnem per la salut de la llengua, sembla que la qualitat minva. S’està obrint un abisme entre el català del carrer i l’acadèmic?
Des del meu punt de vista, la qualitat de la llengua també va estretament lligada amb la seva salut. Ara bé, fixem-nos que també es queixen els acadèmics d’altres llengües que tenen un estat de salut més bo que la nostra perquè minva la seva qualitat. M’atreviria a dir que aquesta preocupació és una constant del món acadèmic i que és bo que hi sigui, evidentment. Si em permet, només el català del carrer pot acabar imposant ‘clípol’ al món acadèmic per fer referència als busos que fan el servei intern a Andorra. Deixi’m canviar abisme per esquerda, que no ho fa tan seriós, i mantenim-la oberta mentre ens esforcem perquè la llengua gaudeixi d’una bona salut.

I per acabar, t’atreviries a predir com serà la vitalitat de llengua catalana a Andorra d’aquí a una dècada?
S’ha de ser molt agosarat per fer prediccions d’aquestes característiques quan hi ha tants factors que poden ser determinants. Si m’agafo als resultats de l’enquesta que vam fer el 2011 a la població escolar d’Andorra d’entre 12 i 16 anys, que es veu que aquests joves no s’equivoquen mai, la situació, des d’un punt de vista sociolingüístic, em preocupa. La vitalitat de la nostra llengua d’aquí a una dècada dependrà no només de les bases que hem establert i les actuacions que hem fet o hem deixat de fer el darrer decenni, sinó també dels esforços que esmerçarem a partir d’ara tots els actors, cadascú des del seu àmbit, per prendre mesures des dels diversos àmbits que poden afavorir un ús més gran de la llengua oficial sense abandonar la riquesa del coneixement d’altres llengües, que ha estat sempre un tret identitari dels andorrans.

Comenta aquest article

PUBLICITAT