PER IVÁN MOURE

És cap d’unitat del cos de Banders i l’any passat va escriure una de les pàgines més importants de l’esport andorrà. Amb 42 anys, Ferran Teixidó va aconseguir pujar al podi a la Copa del Món Skyrunner de curses verticals que avala amb escreix la seva candidatura a Andorrà de l’any 2015.

 

Sense dubte. Fa anys que competeixo i he fet altres grans resultats en curses concretes, però això és més complex perquè es tracta d’un circuit que requereix constància, perquè son diverses curses uns mesos, esforç, sacrifici i motivació.. Per això crec que és el millor resultat que he fet mai.

 

Aquest circuit fa quatre anys que existeix i hi ha de tot. Hi ha casos com l’italià Urban Zemmer, que té 47 anys una referència d’aquesta disciplina i d’altres com el vigent campió, el francès Rémi Bonnet, de només 20. El que està clar és que el nivell és molt bèstia, pesa més la motivació que l’edat. S’ha de ser prudent i respectuós amb els rivals, però és clau creure que el podi és possible. 

 

Sí. A banda que conec els corredors ‘top’  del circuit vertical, sempre busco comparar les referències de temps del que guanya amb el meu. Allà es veia que estava molt a prop. 

 

Havia de donar un pas endavant en la preparació per intentar atrapar-los. Més hores de dedicació, cuidar-te, menjar bé... I ser curós amb tot. Així ho vaig fer i em va sortir bé.

 

Va ser una iniciativa molt maca en un escenari atípic. Em va encantar la idea de transmetre unes causes solidàries a través de l’esport, jo estic encantat de col·laborar en accions d’aquest tipus. I el més important, que es van recaptar 3.500 euros per a Càritas.

 

Sí, és cert que jugava a futbol i també m’agradava l’esquí. Cap als 17 anys és quan vaig començar a fer esports de muntanya. Em vaig iniciar en l’escalada i allà se’m va obrir un món nou: barranquisme, alpinisme, parapent, bicicleta... Era l’època dels raids i practicava tot esport que tingués relació amb la muntanya.

 

Ell em va arrossegar a fer totes aquestes coses. Com sóc el germà petit i sempre  he volgut atrapar-lo. Amb ell feia la Copa d’Andorra de travesses de muntanya, que llavors eren per parelles. Allò em va obrir les portes a la Federació Andorrana de Muntanyisme al 2003 i Xavi ja feia un parell d’anys que formava part de l’equip nacional. I des de la primera prova internacional representant Andorra a la Copa d’Espanya aquell mateix any, a Alacant, fins avui.

 

S’agraeix que a un li reconeguin la feina, però la veritat és que l’esport crec que és secundari si el comparem amb altres branques socials que tenen molta més importància per al Principat

 

Evidentment, sinó no continuaria. Ho seguiré intentant per tractar de fer-ho igual i millor que l’any passat. Tinc clar que no estic per perdre el temps, tinc altres motivacions. De fet, quan ho deixi, per a mi no serà cap drama perquè tinc molts altres projectes en ment... Però això m’agrada. Tornaré a fer la Copa del Món vertical de nou.

 

Sincerament, espero que almenys no em mirin diferent. No sóc ni millor ni pitjor que ningú.