Josep Anton Silvestre és especialista en dret penal i participa avui en el debat públic sobre la llibertat d’expressió d’Andorra que s’ha organitzat amb motiu del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. / Per ESTEFANIA GRACIA

 

–La llibertat d’expressió és un dret fonamental, no només dels periodistes, sinó de tots els ciutadans. Tot i això, és cert que aquesta llibertat ha d’estar encara més protegida en el cas dels periodistes. 

 

–Sí, no està especificada com a tal en la Constitució, però sí està present en l’article 12, on es parla de la llibertat d’expressió de comunicació i d’informació. Per tant, tot i no estar reconeguda específicament, hi ha una sèrie de drets fonamentals que en fan referència.

 

–Un pot expressar el que vulgui sempre i quan no vulneri un altre dret aliè, com per exemple el de la intimitat o el de l’honor i a la pròpia imatge. Una persona no pot fer ús de la seva llibertat d’expressió si fent-ho ataca als drets d’una altra persona. Aquest dret a la intimitat també té matisos, perquè no és el mateix per a un personatge públic –com pot ser un polític– que per a un ciutadà de a peu. 

 

–En el cas del polític, el seu dret a la intimitat és més relaxat que el d’una persona que no té una transcendència pública. També depèn de l’interès general que pot generar certa informació. Per aquest fet, s’ha de vigilar molt a l’hora de publicar un article des de la vesant periodística, cal tenir en compte si allò és una informació d’interès general o no. 

 

–Aquí tenim el que s’ha volgut anomenar com la llei mordassa. Aquesta precisament busca limitar –mitjançant llei qualificada– aquest tipus d’intromissions. Tenim la llei 30/2014; és una llei que regula els drets a la intimitat a l’honor i a la pròpia imatge en referència a les intromissions. 
 

Per exemple, en els casos de menors, aquests estan especialment protegits i es fa una valoració de quan una cosa pot tenir un interès des del punt de vista periodístic i quan no. 

 

–Una cosa és la llibertat d’expressió i una altra és la llibertat de premsa com a grup de ciutadans que s’organitza per crear un mitjà de comunicació. Dins de les empreses de comunicació sempre existeix un ideari, això es pot veure aquí i en els països veïns. Veiem com una mateixa notícia s’explica d’una forma o una altra segons el mitjà on es publica. 
 

Aquí tenim multitud de diaris, uns gratuïts i altres de pagament, i més o menys tots tenen sectors que hi estan al darrere, amb uns interessos econòmics, polítics o financers. Això sovint fa que el periodista no acabi publicant el que ell voldria. És sorprenent com una mateixa notícia varia molt d’un diari a un altre, i això és una manera d’influenciar als lectors, i en definitiva, a la ciutadania. 
 

Per aquest fet, crec que Internet és molt important perquè permet mostrar un sistema de comunicació més lliure. És una eina que està a l’abast de tothom i permet exercir als periodistes sense tenir una pressió tant notable, degut també a l’abaratiment dels costos que proporciona Internet. Aquest permet que cada vegada la llibertat d’expressió, d’informació i comunicació en l’àmbit virtual sigui major. Fent també que la influència dels sectors que fins ara han tingut un pes important sobre els mitjans de comunicació vagi en disminució. 

 

–No hi ha una regulació específica, s’aplica la mateixa llei de protecció civil als drets a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge que va entrar en vigor al 2014. Tot i això, Internet dóna anonimat i és molt difícil saber qui ha fet una notícia i ha faltat al respecte a una autoritat o a algú concret. A través d’Internet és molt fàcil vulnerar el dret a la intimitat i a l’honor i la pròpia imatge. 
 

També és cert que moltes vegades s’utilitza Internet per realitzar articles que són injuriosos i calumniosos utilitzant la salvaguarda de l’anonimat per evitar així una persecució de la justícia. Però que Internet doni opacitat no vol dir que la informació s’oculti, és a dir, cada vegada més la ocultació i l’anonimat que dóna Internet va desapareixent mitjançant actuacions judicials que serveixen per saber des de quina adreça IP s’ha fet el comentari o altres sistemes, tot i que és un procés feixuc. 

 

–En principi, existirien dues vessants. En l’àmbit penal, primer hauria de respondre l’autor, però si no se sap qui és, el responsable seria el mitjà que ho ha publicat. Però el problema és que si un periodista ha contrastat les informacions i tot i això la publicació que ha fet no és veraç, llavors ja s’entraria en joc el dret de rèplica o el dret de rectificació, tot això està regulat en la llei de protecció civil dels drets a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge. També cal recordar que el periodista té l’obligació del secret professional. 

 

–L’informe critica que Andorra no té legislat el secret professional. Això no és cert. Tenim una sentència del Tribunal Constitucional que reconeix a un periodista del país el dret i l’obligació de secret professional i en conseqüència, a no revelar les seves fonts. A més, està reconegut en l’article vuit de la llei de protecció civil dels drets a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge. 

 

–Jo crec que 33 és una mala posició, però si no hi ha un canvi, crec que l’evolució que seguirà Andorra és baixar encara més de posició. I més si no es busca un sistema que garanteixi als periodistes la llibertat de comunicació fora del control de la propietat del mitjà, un sistema que els permeti treballar amb plena llibertat.

 

–Jo crec que sí, sobretot ara amb temes financers. Som molts els advocats que estem veient causes en relació a la intervenció de BPA i del FinCEN. Hi ha informacions que malgrat els mitjans de comunicació en tenen coneixement, no es publiquen per ‘responsabilitat de país’. Aleshores, jo crec que la responsabilitat de país és una cosa i la veritat és una altra. Les informacions que han tret tots els diaris del país en relació a si BPA era una entitat estructurada de blanqueig és un clar exemple de la llibertat d’expressió. 
 

És cert que no s’està dient tot el que se sap. També veig que la falta de llibertat d’expressió i comunicació d’Andorra l’estan suplint els mitjans estrangers. Des de fora, s’estan publicant informacions que són interessants per a Andorra, quan aquí no hi ha mitjans que les publiquin. Jo crec que s’hauria de poder informar de tot en plena llibertat. 

 

–Segurament, com també en pot tenir qualsevol altre professional al exercir la seva professió. També cal pensar fins a quin punt val la pena que un periodista se sacrifiqui perquè surti la veritat a la llum, jo crec que hi ha límits, no es pot demanar més de a on arriba el mitjà, no s’hauria de sacrificar la integritat física o la vida familiar perquè la veritat surti. Conec amenaces a periodistes per certes publicacions que han fet o precisament perquè no publiquin algunes informacions. 

 

–Crec que evidentment hi ha sectors que tenen una influència més directa sobre uns mitjans o altres i fan que aquests se sentin amb més restriccions a l’hora de publicar certa informació. Un mitjà de comunicació serà independent quan estigui fet per uns periodistes que no estan sota cap restricció per via del que seria la propietat. Si darrere d’aquesta no hi ha entitats bancàries, polítics o altres sectors, el mitjà gaudirà de més llibertat. 
 

Quan més es depengui econòmicament d’algun factor més difícil serà tenir una llibertat completa. Per això, una bona via seria fer un diari únicament digital que depengués només dels seus subscriptors, que no depengués d’altres factors, així seria possible no tenir tanta autocensura.