Jaira Villanueva va complir 28 anys el dimarts passat, un mes més tard de ser l’entrenadora del primer equip andorrà que participa en un campionat d’Europa de patinatge artístic. El resultat lògic havia de ser l’última posició, però el ball Spark (en català Encen-te) va superar el d’Estònia per obtenir la 14a posició de 15 països. 

 

–Bé, tot i que l’espai del Poliesportiu és més reduït i vam haver de fer alguna adaptació. Volíem que la gent veiés amb quin vall vam representar Andorra a l’Europeu i de retruc, per promocionar el nostre esport.

 

–Sí, i a més sempre vinculada al CP Principat. Amb sis anys vaig entrar-hi i fins avui.

 

–Fa sis anys em vaig treure el títol i tinc el de monitora des dels divuit . Amb l’equip juvenil Grup Xou estic des de l’any passat.

 

–Al juny del 2014, al festival del club de final de curs. Vam veure que el ball quedava bé, creem el grup i aquella mateixa coreografia, Girasol, l’acabem fent a la Copa Catalana, a la qual vam acabar cinquenes, i a la de Lleida, amb un tercer lloc.  

Al 2017 s’havia previst el Mundial a Barcelona i volíem sortir a Europa per veure nivell i adquirir experiència. Al final el Mundial es farà a Xina per tant no podrem anar per qüestions de pressupost, però això no ens pot impedir continuar treballant.  A l’Europeu, que era fins els disset anys, nosaltres hem portat un equip d’entre 12 i 14 més dos de quinze. És un grup molt jove, queda per aprendre, per tant un marge de millora enorme... Li hem de donar continuïtat en competicions de renom. 
 

–La meva parella és electricista i li vaig voler dedicar. D’aquí surt la meva inspiració. El més difícil és trobar la música. N’he ficat tres cançons entrellaçades, no una com és habitual. 

 

–La frase d’abans del ball és Busques la llum, l’encens i et sents ple de vida i energia. De cop algú l’apaga i tot s’esvaeix. És collita pròpia. Hem de fer una mica de poetes, també. La història del ball és que els nanos són bombetes led. Comencen sense llum, amb roba negra. A l’últim minut simulem que s’encenen envoltant-se amb una capa de color clar. Tenim un endoll fora de la pista, l’agafem i l’Àlex, que és l’únic nen dels deu que formen el grup Xou, el tira, elles estiren el cable, el desconnecten i s’apaguen de nou.

 

–Vam començar a treballar-lo a finals d’octubre a un ritme d’unes quatre hores setmanals i alguns dissabtes fent intensius, durant sis mesos. Es molt dur, però els nens no es queixen. Són treballadors i els hi agrada. També és cert que aquest és usualment un esport individual, per tant treballar en equip s’agraeix.

 

–Que sigui un Europeu també els endolla, però costa. Quan ens va arribar el torn d’actuar estaven intimidades i això que abans dels balls són molt xerraires… Però a Porto estaven callades. Amb tot, per l’edat que tenen i per ser el primer cop els hi dono un deu en valentia.

 

–Ells volen seguir el mateix ritme. L’any que ve volen tornar-hi. És complicat mantenir un grup, sobretot per quadrar entrenaments sense que falti gent. Cal un compromís ferm de deu persones perdent-se caps de setmana, vacances de Nadal… Els pares també tenen molt mèrit en això.

 

–Normalment dotze hores setmanals durant cinc dies. Donem lliure els dimarts i diumenges i si hi ha europeu incrementem el ritme de treball. Són moltes hores…

 

–La resta del club teniu altres grups?
–No. Crear d’altres és gairebé impossible, per això han de tenir un nivell individual molt alt. M’ha tocat una fornada molt bona, per això s’ha d’aprofitar. Esperem que duri.

 

–Unes 35, d’entre 3 i 15 anys. Nens tenim dos: Àlex Palacios i Joan Gil.