Carles Rodríguez forma part de la Fundació Privada Tutelar des que aquesta es va iniciar. Tot i estar uns anys fora del càrrec, Rodríguez torna al capdavant de la fundació com a president del patronat. / Per ESTEFANIA GRACIA
 

–Sí, quan es va constituir la fundació vaig assumir el mandat de presidència amb molt de gust. Vaig deixar de ser president durant un temps, i al cap d’uns anys, vaig tornar al càrrec per ser de nou el president del patronat. Dins d’aquest càrrec, la meva feina és representar i coordinar una mica el patronat amb la resta de gent que ens ajuda.

 

–El 2015 ha estat un any que en principi es presentava molt malament, perquè hi va haver tot el cas BPA, i això va provocar una gran incertesa, ja no només per a la fundació, sinó també per a altres empreses i entitats del país. Nosaltres teníem dos grans línies d’actuació que –arrel del cas BPA– havíem de solucionar: d’una banda, hi havia el tema orgànic (presidència i demés) i d’altra, el finançament o pressupost. 

 

–L’anterior president de la fundació era també el president de la BPA, i el seu director general també estava com a secretari de la fundació. Aleshores, vam haver de fer una reestructuració del patronat. Vam modificar els estatuts i ho vam poder solucionar. Però va ser complicat, perquè s’havia de desmuntar des de dins i alhora complir totalment la legalitat estatutària i la llei de fundacions. 
 

Pel que fa al tema financer, també vam tenir incertesa, perquè una part important del pressupost depenia de BPA, i de cop, es va quedar una mica enlaire. Vam sospesar varies estratègies, una va ser no donar res per perdut i lluitar fins a l’últim euro. Hi havia un conveni de poc més de 50.000 euros entre la BPA i la fundació, i tot i l’afer, finalment es van poder cobrar aquests diners. Els vam haver d’anar traient de 2.500 en 2.500 cada setmana, com tothom. 

 

–Mentre estàvem en la incertesa i buscàvem una solució ferma per tapar el forat vam demanar auxili als coprínceps i ràpidament ens van prestar ajuda econòmica. 

Tot i això, vam anar a buscar una cosa seriosa, perquè no podíem estar en incerteses cada any. Vam creure que una bona solució seria l’Associació de Bancs Andorrans (ABA), perquè estàvem molt confortables amb els bancs i ens transmetien una sensació molt de seguretat. A més, vam pensar que en comptes de col·laborar amb un únic banc seria interessant poder compartir els projectes de la fundació amb tots, per això vam parlar amb l’ABA i fa res vam signar el contracte, que té una vigència de cinc anys.

 

–De moment, no tenim intenció d’establir cap relació concreta, amb l’ABA ja estem contents i satisfets. A més, jo crec que Vall Banc encara s’ha de consolidar i ja forma part de l’ABA, per tant, ja participarà en tant que membre d’aquesta. 

 

–Ens agradaria donar més força a la societat civil perquè persones que volguessin donar una ajuda econòmica poguessin participar en el pressupost de la fundació. Molta gent ens comunica que els agradaria ajudar, i ja fa temps que volem cercar alguna figura per poder tenir aquesta ajuda. Com per exemple, fer una xarxa perquè la gent pugui aportar la quantitat econòmica que desitgi, però és un camí que encara hem d’aprofundir.

 

–S’han fet 19 tuteles, cinc o sis curateles i tres pretuteles, en total, s’ha prestat ajuda a unes 27 o 28 persones. Però aquestes encara continuen sota la tutela de la fundació, perquè no és una situació momentània, les atencions que fem són per un temps perllongat.
 

–Crec que el fet que hi hagi un òrgan per solucionar aquest tipus de problemes també permet a la gent quedar-se al seu país per ser atesos. Abans, si es trobaven en una situació similar i eren de fora decidien tornar al seu país, perquè aquí no tenien l’ajuda que necessitaven. Des que hi ha la fundació aquesta situació ha canviat, i hem demostrat que estem avançant, també a base de col·laboracions amb altres fundacions, com la de Girona o altres indrets. Estem molt satisfets, perquè ara estem donant un estàndard reconegut internacionalment. L’augment de tutelats també és un tema que ens ocupa i preocupa.

 

–En el sentit que veiem que les societats occidentals són unes societats que busquen un estat de benestar, tenen una esperança de vida cada cop més llarga i això també provoca que es requereixin més necessitats assistencials i hem de mirar de completar-les. 
 

També estan canviant les formes de família i el treball, cada cop es té menys temps per tractar a la gent o familiars que necessiten ajuda... Tot influeix. La societat andorrana és una societat moderna i avançada, però tots podem acabar necessitant ajuda, per això, és bo que cada cop tinguem més serveis per oferir. 

 

–És cert, cada cop tindrem més feina i els números així ho demostren. També influeix la confiança de les Batllies, nosaltres gairebé sempre hem de passar per la justícia per realitzar una tutela, i la Batllia va veient que fem feina i que som de confiança, per això també tenim més casos. Però hem de comentar que hi ha la tendència d’intervenir el menys possible en la vida de les persones i aquesta voluntat legal –de no intervenir– en ocasions complica una mica la feina.

 

–Hi ha dos tipus de tutelats, els menors d’edat i els majors d’edat i incapacitats. Ara tenim sobretot tutelats majors d’edat, però en el cas d’un menor, pot ser la Batllia qui decideixi qui és el tutor o els mateixos pares qui nomenin –en el testament– a un tutor perquè es faci càrrec dels seus fills en cas que els passi alguna cosa. Quan ets major d’edat ja és diferent, perquè se suposa que ets major i no necessites tutela, se suposa que pots sortir al carrer, que pots obrir un compte, pots comprar una casa o pots demanar un préstec, però hi ha gent que tot això no ho pot fer perquè intel·lectualment no és capaç, ja sigui per una malaltia, un accident o la raó que sigui. En aquests casos, ha de ser un batlle qui dictamini que la persona ha de passar uns informes mèdics, i en funció dels resultats, decidir si necessita o no un tutor. A més, segons el grau de dependència, també trobem la curatela o la tutela. 

 

–La curatela només és per completar la capacitat en casos concrets, com per exemple, a l’hora de demanar un préstec, el consell de tutela valora si es pot fer o no. En el cas dels menors, un curador també fa una mica com de pare, l’ajuda en certes decisions. En el cas de les tuteles, l’ajuda ja és més constant i s’ha d’acompanyar durant el dia a dia. La fundació supleix la manca de capacitat d’aquelles persones que no poden tenir altres familiars propers que els puguin ajudar. 

 

–A Andorra hem començat després, però ens posem al dia molt ràpidament, perquè tenim la sort que som poca gent i un país petit, i això ens permet tenir una gran flexibilitat i una gran arribada a fer coses. És cert que hem hagut d’aprendre dels països forans– que ja feia anys que feien aquesta tasca– però ara som homologables amb qualsevol altre país i jo diria que amb nota. A més, com hem començat més tard, quan els altres s’equivoquen en el camí nosaltres ja sabem que per allà no s’hi ha d’anar. 

 

–Sí! Ha estat un gran èxit. Ara ho porta l’Escola Meritxell, però continuem estant-hi presents. Vida Independent ha estat molt gran, feia anys que es demanava tenir un projecte com aquest. Tot i que és un projecte difícil, perquè requereix molta responsabilitat, molts cursets... És molt complicat.
 

Per als tutelats era com un somni, una cosa que no podia ser i ara és. Perquè potser no es té present, però s’ha de tenir cura de tot, de no deixar engegat el gas, vigilar que no puguin caure, que tanquin les finestres... Gràcies a Vida Independent ara tenen la seva vida. És important anar cuidant els petits detalls, procurar que no passin les festes sols i que se sentin acompanyats. 

 

–Actualment, cinc o sis persones formen part de Vida Independent. Però no és una xifra que vagi creixent, la iniciativa anava destinada a unes persones molt determinades que sabíem que podrien dur a terme aquesta vida. Han de ser persones molt concretes i amb força autonomia.