En el marc de la celebració del Dia Mundial de la Diversitat Cultural, organitzada pel Departament de Cultura i Participació Ciutadana del Comú d’Andorra la Vella, el llicenciat en relacions internacionals i economia, professor, empresari i conseller general, Ferran Costa, ofereix avui a les 20.00 hores, al Centre Cultural La Llacuna, una conferència sobre la llengua i el seu ensenyament en la diversitat. L’acte compta amb la col·laboració de la Societat Andorrana de Ciències. / Per ESTEFANIA GRACIA 

 

–Tractarem diferents aspectes, com que al món hi ha 6.000 llengües, i per bé que n’hi ha algunes que són hegemòniques, o fins i tot s’han convertit en la llengua franca, no vol dir que les altres que no són tant parlades s’hagin de menystenir, perquè per pocs parlants que tingui una llengua, aquesta afegeix la mateixa multiculturalitat i varietat lingüística que qualsevol altra, per tant, cada una de les llengües té el mateix valor independentment del nombre de parlants que tingui. 
 

A més, des de les comunitats monolingües, que normalment tenen una llengua franca (ja sigui l’anglès o l’espanyol), hi ha la creença que és extraordinàriament difícil arribar a dominar dues llengües alhora, per no dir ja tres o quatre. Això és un mite completament erroni. El fet de dominar un idioma com a parlant nadiu no et resta capacitat per aprendre altres idiomes, al contrari, hi ha estudis que demostren que quants més idiomes sap una persona més capaç i preparat està per aprendre’n el següent. 

 

–Una llengua es pot aprendre sempre, tot i que quan s’és gran, s’aprèn d’una forma diferent. Així –a no ser que hi hagi un problema cognitiu greu– no hi ha persona al món que no parli el seu propi idioma. Per tant, de manera innata i natural, tot individu aprèn la seva llengua, i això es fa sense un esforç aparent i d’un amanera natural. Però d’adult, aquesta facilitat cognitiva natural i innata d’aprendre un idioma desapareix. 
 

Està demostrat que a partir dels sis o set anys, la manera d’aprendre una llengua és totalment diferent. Sense aquesta facilitat cognitiva, els adults reprodueixin fonemes, sons, o internacionalitzen les estructures de l’idioma buscant les normes d’aquest, traient conclusions i afegint les excepcions de la llengua. Per tant, quan de gran s’aprèn un idioma, sovint es veu com la seva llengua nativa té una influència important, es veu en l’accent o en la forma de parlar, i amb els nens petits això no passa. 

 

–Que una llengua sigui la llengua oficial no té perquè incidir en l’ús social que se’n faci d’aquesta llengua. És a dir, moltes vegades s’ha utilitzat la política lingüística per intentar incidir en l’ús social d’un idioma, i no sempre s’aconsegueix el resultat que es busca. La importància que se li dóna a una llengua depèn de la combinació de tres factors: les creences vers aquella llengua, les actituds i les polítiques que manen. Per exemple, a Andorra la llengua oficial és el català, però hem vist que en molts contextos, no és necessari saber-lo i et pots desenvolupar perfectament sense aquest idioma. Mentre que a Holanda, per exemple, sí es necessita l’idioma oficial per fer certs tràmits, com el permís de residència. 

 

–El fenomen de la globalització a fet que cada vegada s’imposin més unes llengües franques determinades, i  pot ser que en un futur una o alguna d’aquestes llengües arribi a ser un nexe comú per a un gran nombre de parlants del planeta. Però jo penso que això mai, en cap cas, substituirà l’idioma propi. Justament, aquest serà el que servirà cada cop més per reforçar els trets identitaris, que sempre van molt lligats amb la cultura i les arrels d’una persona. Jo diria que les llengües franques continuaran sent l’anglès i en segon lloc, l’espanyol.  

 

–El xinès no és una llengua franca, potser a Àsia ho podria arribar a ser per influència, però per distància lingüística vers tots els altres idiomes mundials, és molt més difícil que es pugui convertir en una llengua franca. Per a nosaltres és molt més fàcil aprendre italià i portuguès que no pas alemany, anglès o noruec, i ja no dic xinès o japonès, aquesta distància lingüística hi té molt a veure. 

 

–La força d’una llengua va molt lligada als contextos socioeconòmics. Sempre s’havia dit que al segle XIX, l’Imperi francès estava en el seu màxim apogeu, en tots els territoris que dominava tenia molta importància el francès, però aquesta potència econòmica ha anat disminuint a favor d’altres potències econòmiques. 
 

Avui dia es conquista un territori amb els mass media. El 99% de les pel·lícules que mirem són americanes, i factors com aquests influeixen en la força que pot tenir un idioma a nivell mundial, forma part de la globalització.