L’humor no és una via fàcil per molt que es percebi com un món de disbauxa constant. En un lloc petit i amb una societat tan heterogènia com és l’andorrana, el repte és encara major. Quelcom Andorra és pioner i pràcticament l’únic que es dedica exclusivament al riure al país, i tracta de promoure’l amb la preparació d’esdeveniments com els Dijous d’humor o el Concurs Internacional de Monòlegs, que enguany arriba a la seva tercera edició. L’Ivan i en Miki són les cares visibles d’un equip que, després de sis anys, ha crescut i evolucionat, acumulant fins a l’actualitat una centena de vídeos per a divertir al públic, als que cal sumar actuacions com la que tindrà lloc aquest dijous a la plaça de les Arcades. A continuació, la seva faceta seriosa. 

 

–Ivan (I): A Andorra, el què fa riure, va relacionat amb tot el què passa dins les seves fronteres. De fet, tot el que realment no fa riure és el que nosaltres tractem de convertir en una cosa divertida. 

 

–Miki (M): A mi aquí m’has liat...

 

–I: Per exemple: si no hi ha aigua a Escaldes-Engordany, els escaldencs no estan precisament contents. Però si fem un vídeo sobre el tema, potser traiem un somriure als veïns; no solucionem el problema però intentem amenitzar-lo. Pot ser fins i tot solucionem problemes: si un polític s’augmenta el sou, fem pressió social amb una cançó i rectifica. Intentem transmetre les crítiques del carrer amb humor. Cantant entra millor. 

 

–M: Jo no crec que les nostres intervencions necessitin res d’específic. Semblarà contradictori, però el que fem ha de ser entre genèric i concret. Ens hem adonat que rient de les «penúries» de la gent, fent costat a qui ho està passant malament, és la forma més efectiva d’animar-lo. Seria molt fàcil riure de BPA o del tema aigua, però preferim posar-nos al costat oposat. Amb la imatge que s’està generant a fora, ja n’hi ha prou, no cal més.

 

–I: Hem fet humor sobre moltes coses, fins i tot de coses sense sentit, com el tax free. No només fem crítica sinó que també traiem el costat divertit de coses que no sembla que en tinguin.
 

–I: Andorra és molt petit. Som una empresa i treballem amb d’altres. Independentment d’això, som cinc dins l’empresa, cadascú té una forma d’humor diferent i això al final fa que haguem de censurar coses. Si tots féssim el que volem, seríem molt bèsties. Com que no hi ha hagut ningú abans que es dediqués a això, nosaltres som els qui ens estem donant cops contra el mur, tantejant el què vol el públic. Crec que ja hem començat a captar-ho i sabem més o menys per on hem d’anar. No descartem anar pujant el to i intentar que els que vinguin darrere ho tinguin més fàcil, però poc a poc.

 

–M: A més, falta autocrítica. 

 

–I: A Estats Units o França, per exemple, poden riure sobre cultures i religions. Els qui estan fent humor ara ho tenen molt més fàcil que els qui van començar: el públic està molt més disposat a riure sobre aquestes coses. A Andorra, si es fa un acudit sobre l’Islam, bona part de la sala s’ofèn. Falta el riure’s d’un mateix, l’autocrítica que deia el Miki; cada vegada que surt una paròdia sobre Andorra, la societat s’ofèn.

 

–I: No, i tot i que per sort n’hi ha pocs, sempre hi ha algun ofès. La gent té humor i accepten les bromes. Però cal avançar molt per poder fer humor a un altre nivell. Però aquesta mena de vídeos els hem de censurar, de tota manera; teníem la versió contrària de Fàtima, en què un portuguès s’enamorava d’una andorrana. No va sortir. 

 

–I: Hi ha coses que no traiem a la llum perquè hi ha gent que s’ho podria prendre pitjor del normal. Sí que ens autocensurem, està clar. Però moltes coses que no fem en vídeo, sí les parlem a les actuacions. 

 

–M: A més que ja sabem, en funció d’on actuem, quines bromes podem fer i alhora ens serveix per veure les reaccions. No hem trobat, però, molta gent que s’ofengui. 

 

–I: I si n’hi ha, no es manifesta.

 

–M: Potser amb un ‘no m’agrada’ als vídeos que pengem.

 

–I: Però seguim, no ens penedim de res del què hem fet malgrat els descontents. És el nostre tipus d’humor. 

 

–M: Som portaveus. 

 

–I: Critiquem el que la gent critica. Si hi ha un problema a la CASS, alguna injustícia o bé proliferen les rotondes quan altres sectors necessiten, sota el nostre punt de vista, més atenció, ho diem. A vegades hem fet crítica de temes sense recórrer a l’humor.

 

–M: Com la denúncia per temes d’accessibilitat a Santa Coloma. Va tenir impacte i conseqüències; ho han solucionat.

 

–M: Jo sóc de fora. Em sento acollit. Aquests aspectes que comentes serien la via fàcil, però preferim posar-nos al costat de l’afectat, del que s’ha quedat sense feina. 

 

–I: Ja s’encarreguen els de fora de la imatge d’Andorra. Si se’ns veu a l’exterior preferim que se’ns reconegui perquè som divertits. A més, ens centrem en el públic nacional. 

 

–I: De moment estem bé aquí: ens fan suport i encara estem creixent. Marxar no és la nostra principal meta.  

 

–I: Tots dos som imitadors, el què és un avantatge. De fet, ens vam conèixer en un sopar per això i arrel d’aquí ens vam ajuntar. Andorra és molt petit i limitat. 

 

–M: A més, és molt difícil encaixar amb una persona a l’escenari; nosaltres tenim una concepció similar de l’humor i congeniem. D’altra banda, comptem amb el suport d’en Joan Carles Casal, el nostre cap, que ens ajuda amb la postproducció i comptem amb dos membres més per a la càmera i el so. Som els únics perquè no és fàcil tirar endavant; ara molta gent reconeix Quelcom, però ens ha costat moltíssim arribar fins aquí. Esperem que les portes tancades amb què hem topat i els cops que ens hem donat, però, serveixin per animar a altres humoristes. Ara, amb la tecnologia ho tenen més fàcil.

 

–I: Ja ho tenim per la mà. Fa tants anys que col·laborem que intentem que cadascú s’ocupi dels seus punts forts, per dir-ho d’alguna manera.  

 

–M: A més que tots cinc, al grup, som guionistes, així com també triem uns i altres les cançons o proposem tots temes. 

 

–I: Som 4x4: no tenim problema en fer qualsevol de les tasques que s’han de fer així com tampoc tenim miraments a l’hora d’actuar; si hem de fer de cheerleaders, ho fem. Si fiquen l’escultura d’un gall en una rotonda, ens hem de vestir corrents d’animals i anar a gravar, ho fem. Tenim aquests reptes i ens agraden.

 

–M: Andorra és molt petit. Com repeteixis gaire el mateix acudit... No podem donar gaire bola al mateix monòleg. El difícil és això: la necessitat de renovació constant. 

 

–I: Tothom ho pot arribar a fer: només has de pujar a l’escenari i explicar una història. El format de concurs de monòlegs en català és perquè la gent s’expressi a l’escenari. 

 

–M: Ganes. 

 

–I: Quins requisits s’han de tenir per participar al concurs o als seus vídeos, per exemple? 

 

–I: Ha de ser original i propi... I, per sortir en un vídeo, no calen especials facultats, a no ser que requereixi interpretació. En aquest cas ja sabem amb qui contactar. 

 

–I: L’Igal, un noi que fa vídeos una mica bojos per a Instagram. També hi ha el Fran 2.0 i molta més gent a qui truquem de tant en tant, així com col·laborem amb  grups de ball, per exemple. Ara, de fet, treballem en un vídeo on participa diversa gent, que sortirà a inicis de juliol i que, sota el nostre punt de vista, serà la bomba. 

 

–I: Té a veure amb el Rei Lleó. 

 

–I: A no ser que necessitem algú d’específic, estem oberts a tothom. 

 

–M: En alguna ocasió ens han comentat que ens caldria afegir al grup a una noia. 

 

–I: Doncs no se’ns ha apropat ningú amb interès, però de totes maneres, sempre tenim voluntàries per participar als vídeos. 

 

–I: Per a nosaltres sí, perquè ja fa anys que ho fem. Però al principi teníem molts dubtes, com per exemple què podem o no dir. Ens censuràvem més abans que ara. 

 

–I: Ens autocensurem menys. 

 

–M: Encara ho fem. 

 

–I: Jo crec que tothom ho fa i, als llocs petits, més.

 

–I: Sempre en deixem anar alguna, als vídeos. Preferim ser neutres.

 

–M: A més, cal tenir en compte que no ens volem posicionar políticament. 

 

–I: Ens agrada adaptar-nos al públic. Per més que duguem els textos, sempre fem canvis sobre l’escenari. D’aquesta manera gaudeixen i gaudim.

 

–M: També ho fem per nosaltres mateixos. Quan preparem l’espectacle jo ja em penso coses que no li comento a l’Ivan per fer-ho el dia de l’espectacle. Així el desencaixo, i ell ho fa amb mi.

 

–M: I tant! Sobretot a les actuacions privades. 

 

–M: Si no tinguéssim suport, seria impossible. I tot i així, costa moltíssim. 

 

–I: Bastants. Però després, el feedback de la gent i els mateixos esforços que estem fent, ens empenyen a seguir.  

 

–M: Tots ens estem sacrificant, però al final fem el què ens agrada i mentre tirem, anem fent. 

 

–I: La gent pensa que arribem, gravem i prou. Ens ho passem molt bé, però darrere hi ha moltíssima feina.

 

–M: Sempre. És el què m’agrada i no em fa res, sobretot perquè veus que hi ha l’agraïment de la gent. Però a vegades és cansat que, en un sopar, per exemple, se’ns busqui per fer riure. 

 

–I: Millorar el producte que oferim a Andorra. Tenim un bon equip i el volem aprofitar al màxim. 

PER/ Marisa da Costa