ALBERT ROIG FALLAIRE MAJOR
ALBERT ROIG: «La cremada de falles és un atractiu turístic importantíssim»
Orgullós i satisfet, l’Albert Roig explica el recorregut històric de les falles al Principat i el que representa per ell ser fallaire major. Després de ser declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco, l’honor de formar part de la colla és encara més gran. / PER LÍDIA RAVENTÓS
–Les falles tenen un gran recorregut històric al país.
–Tradicionalment, els nostres padrins les feien d’escorça de bedoll i les rodaven al voltant de les fogueres. Normalment, sobretot a Andorra la Vella, els nens rodaven al voltant de la foguera amb la falla donant voltes i competien per veure a qui li durava més. Des que vam entrar en el projecte de la Unesco per ser declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, vam iniciar un procés de recerca de la memòria històrica perquè els nostres padrins ens expliquessin com les rodaven, quan es van deixar de fer i quan es van recuperar. Una de les coses que hem pogut constatar és que es rodaven falles a totes les parròquies i totes tenien les seves peculiaritats.
–Com han evolucionat fins a dia d’avui?
–Aquesta tradició es va perdre cap els anys 50-60 i es va recuperar l’any 87 a través de la Comissió de Festes del Foc d’Andorra i ha anat evolucionant fins ara. Avui la fem amb paper reciclat, amb una malla metàl·lica i amb una cadena, i la giravoltem. És més sostenible. Tot i així, conservem rodar una falla tradicional. El fallaire major és qui té l’honor de rodar-la.
–El fallaire major és l’únic que pot rodar una falla tradicional?
–També ho poden fer els joves que passen de rodar llum a rodar foc. Perquè el grup de petits no roda foc, sinó que roden unes falles amb unes boles de llum que simulen foc perquè els adults no haguem de patir tant [riu]. Quan arriben als 15 anys, aquests nens fan el pas de llum a foc i en diem el bateig de foc. I aquest bateig també el fan amb una falla tradicional de bedoll. Aquest any però, no hem tingut cap adolescent que passés i per tant no hem tingut bateig de foc.
–Què representa ser fallaire major?
–Ser fallaire major és emoció, sentiments a flor de pell, és una nit especial. El foc ho regenera tot, fins i tot a tu mateix. És un moment impregnat de tradició, d’una manera de viure, d’una manera de concebre la societat, de molts valors positius que aporta el fet d’estar immers en una comunitat fallaire i al mateix temps, formar part d’una tradició i una cultura popular.
–Aquest any, després de ser declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco, l’honor de ser fallaire major deu ser encara més gran.
–Fa que et sentis encara molt més satisfet i molt més alegre.
–Tenen pensada alguna actuació especial més enllà de la de Sant Joan per celebrar-ho?
–No, perquè precisament la declaració de la Unesco se sustenta per dues potes fonamentals que són preservar i divulgar. Per tant, la festa en sí no la podem canviar, és la que és. Sí que hi podem introduir elements i anar fent-la més gran però la rodada de falles és la que és. El que si que hem introduït enguany són aspectes organitzatius nous.
–Com ara quins?
–Per nosaltres, la declaració de la Unesco, més enllà del que representava per la colla i per la festa, no sabíem què podia implicar. Com en tota cultura popular, la nostra organització és molt anàrquica. Però aquest any, per portar millor un control, vam decidir obrir inscripcions. Perquè al final, la festa és la que és i té una capacitat limitada. Enguany, per exemple s’han rodat unes 110 falles amb una seixantena de fallaires. Com que no volíem posar límits, el que vam decidir és saber a l’avança quanta gent volia cremar. I per això vam marcar un termini d’inscripció.
–I van notar un increment de gent arran de la declaració de la Unesco?
–Ha estat un increment moderat, però sí. Parlem d’una vintena més de fallaires.
–Segurament també els ha ajudat a donar-se a conèixer tan dins com fora d’Andorra.
–Sí. La cremada de falles és un atractiu turístic importantíssim. Hem constatat que hi ha un interès per veure les falles d’Andorra. I sobretot ara, després de la declaració de la Unesco, és un bon moment per divulgar-les, per atraure un tipus de turisme que segurament no tenim al país i que complementa tots els altres sectors turístics i econòmics que tenim.
–Tenen por de morir d’èxit?
–Tenim una certa angoixa. I per això quan fa uns mesos vam organitzar la trobada de fallaires del Pirineu aquí Andorra vam fer una taula rodona per parlar sobre què ve després de la Unesco. Quines prevencions hem d’agafar per no morir d’èxit? I allà van sortir reflexions molt interessants com això de posar o no límits a través de les inscripcions.
–Tenen més projectes en marxa?
–Després de l’estiu ens tornarem a posar a treballar amb el projecte de les escoles associades a la Unesco d’Andorra on ensenyem el que fem als nens. Elaborarem una exposició, molt didàctica, per explicar els nens que són les falles. Perquè també és veritat que al llarg dels anys ens hem adonat que sí que cada vegada se’ns coneix més però que també, a part de divulgar de cara a fora com comentava abans sent un pol d’atracció turística, també interessa molt divulgar de manera interna. És a dir, hi ha nens, i fins i tot pares, que no saben que són les falles i que per ells la nit de Sant Joan només és una foguera i petards, quan els petards no són una cosa tradicional d’Andorra. I per tant, per intentar transmetre aquesta tradició als nens perquè la coneguin i també per assegurar un relleu i que no passi el que va passar els anys 60 i sempre hi hagi una perdurabilitat.
–Les falles tenen un gran recorregut històric al país.
–Tradicionalment, els nostres padrins les feien d’escorça de bedoll i les rodaven al voltant de les fogueres. Normalment, sobretot a Andorra la Vella, els nens rodaven al voltant de la foguera amb la falla donant voltes i competien per veure a qui li durava més. Des que vam entrar en el projecte de la Unesco per ser declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, vam iniciar un procés de recerca de la memòria històrica perquè els nostres padrins ens expliquessin com les rodaven, quan es van deixar de fer i quan es van recuperar. Una de les coses que hem pogut constatar és que es rodaven falles a totes les parròquies i totes tenien les seves peculiaritats.
–Com han evolucionat fins a dia d’avui?
–Aquesta tradició es va perdre cap els anys 50-60 i es va recuperar l’any 87 a través de la Comissió de Festes del Foc d’Andorra i ha anat evolucionant fins ara. Avui la fem amb paper reciclat, amb una malla metàl·lica i amb una cadena, i la giravoltem. És més sostenible. Tot i així, conservem rodar una falla tradicional. El fallaire major és qui té l’honor de rodar-la.
–El fallaire major és l’únic que pot rodar una falla tradicional?
–També ho poden fer els joves que passen de rodar llum a rodar foc. Perquè el grup de petits no roda foc, sinó que roden unes falles amb unes boles de llum que simulen foc perquè els adults no haguem de patir tant [riu]. Quan arriben als 15 anys, aquests nens fan el pas de llum a foc i en diem el bateig de foc. I aquest bateig també el fan amb una falla tradicional de bedoll. Aquest any però, no hem tingut cap adolescent que passés i per tant no hem tingut bateig de foc.
–Què representa ser fallaire major?
–Ser fallaire major és emoció, sentiments a flor de pell, és una nit especial. El foc ho regenera tot, fins i tot a tu mateix. És un moment impregnat de tradició, d’una manera de viure, d’una manera de concebre la societat, de molts valors positius que aporta el fet d’estar immers en una comunitat fallaire i al mateix temps, formar part d’una tradició i una cultura popular.
–Aquest any, després de ser declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco, l’honor de ser fallaire major deu ser encara més gran.
–Fa que et sentis encara molt més satisfet i molt més alegre.
–Tenen pensada alguna actuació especial més enllà de la de Sant Joan per celebrar-ho?
–No, perquè precisament la declaració de la Unesco se sustenta per dues potes fonamentals que són preservar i divulgar. Per tant, la festa en sí no la podem canviar, és la que és. Sí que hi podem introduir elements i anar fent-la més gran però la rodada de falles és la que és. El que si que hem introduït enguany són aspectes organitzatius nous.
–Com ara quins?
–Per nosaltres, la declaració de la Unesco, més enllà del que representava per la colla i per la festa, no sabíem què podia implicar. Com en tota cultura popular, la nostra organització és molt anàrquica. Però aquest any, per portar millor un control, vam decidir obrir inscripcions. Perquè al final, la festa és la que és i té una capacitat limitada. Enguany, per exemple s’han rodat unes 110 falles amb una seixantena de fallaires. Com que no volíem posar límits, el que vam decidir és saber a l’avança quanta gent volia cremar. I per això vam marcar un termini d’inscripció.
–I van notar un increment de gent arran de la declaració de la Unesco?
–Ha estat un increment moderat, però sí. Parlem d’una vintena més de fallaires.
–Segurament també els ha ajudat a donar-se a conèixer tan dins com fora d’Andorra.
–Sí. La cremada de falles és un atractiu turístic importantíssim. Hem constatat que hi ha un interès per veure les falles d’Andorra. I sobretot ara, després de la declaració de la Unesco, és un bon moment per divulgar-les, per atraure un tipus de turisme que segurament no tenim al país i que complementa tots els altres sectors turístics i econòmics que tenim.
–Tenen por de morir d’èxit?
–Tenim una certa angoixa. I per això quan fa uns mesos vam organitzar la trobada de fallaires del Pirineu aquí Andorra vam fer una taula rodona per parlar sobre què ve després de la Unesco. Quines prevencions hem d’agafar per no morir d’èxit? I allà van sortir reflexions molt interessants com això de posar o no límits a través de les inscripcions.
–Tenen més projectes en marxa?
–Després de l’estiu ens tornarem a posar a treballar amb el projecte de les escoles associades a la Unesco d’Andorra on ensenyem el que fem als nens. Elaborarem una exposició, molt didàctica, per explicar els nens que són les falles. Perquè també és veritat que al llarg dels anys ens hem adonat que sí que cada vegada se’ns coneix més però que també, a part de divulgar de cara a fora com comentava abans sent un pol d’atracció turística, també interessa molt divulgar de manera interna. És a dir, hi ha nens, i fins i tot pares, que no saben que són les falles i que per ells la nit de Sant Joan només és una foguera i petards, quan els petards no són una cosa tradicional d’Andorra. I per tant, per intentar transmetre aquesta tradició als nens perquè la coneguin i també per assegurar un relleu i que no passi el que va passar els anys 60 i sempre hi hagi una perdurabilitat.