ISABEL VINARDELL Cantant, ballarina i coreògrafa
ISABEL VINARDELL «El flamenc està molt valorat, en música i en dansa»
El duet format per Isabel Vinardell & Isabelle Laudenbach i quartet de corda del format ONCA Bàsic (Pere Bardagí i Sergi Claret, violins; Joan Felix, viola, i Sylvie Reverdy, violoncel) actuen aquesta nit als Jardins de Casa de la Vall. Si ahir parlàvem a La Contra amb Laudenbach, guitarra i cors del duo, avui ho fem amb la veu. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Cantant, ballarina, coreògrafa...
–[riu] Vaig començar fa molts anys de ballarina a Cheb Balowski, i a poc a poc em vaig anar introduint al cant, però la meva formació inicial va ser la dansa.
–Quin tipus de dansa?
–Vaig estudiar flamenc, i també he fet molta dansa del ventre. Arran d’aquesta formació, com que tenia sons orientals, vaig començar a fusionar les dues danses. A partir d’aquí em vaig posar més en el món de les fusions d’estils, i les bandes amb què col·»laborava eren d’aquesta corda.
–I com a coreògrafa?
–Des de flashmobs i espectacles a donar classes! I també he estat fent watershows, coreografies amb aigua.
–‘Watershows’?
–Coreografiar el moviment de les fonts. He treballat a Bakú (Azerbadjan) i la font de plaça Catalunya, a Barcelona.
–Vostè marca el ritme de l’aigua.
–Exacte. Els sortidors són electrònics i calcules com s’han de bellugar, en funció de la música fas que facin uns sons o uns altres.
–Els llums també?
–Sí, i a Azerbadjan també teníem pantalles amb microgotes per oferir efectes més visuals.
–Com forma el duet amb Isabelle Laudenbach?
–Fa un parell d’anys estava muntant un esdeveniment i buscava una guitarrista, i vaig contactar amb ella. D’entrada era per un tema puntual, però ens ho vam passar tan bé a l’assaig i hi va haver tanta sintonia que vam decidir engegar el projecte. Primer va ser el duet i després hi vam afegir el quartet.
–Sempre treballen amb el mateix quartet?
–Sí, sí, el projecte també va néixer de la mà de la Sylvie Reverdy, la violoncel·lista del quartet, i de la Fundació ONCA, i ara sempre que fem el bolo amb quartet anem junts.
–Al programa del concert d’aquesta nit hi ha tango, flamenc...
–Venim del món flamenc, ens agrada la copla, la música mediterrània, la brasilera... I vam construir un programa que recollís aquestes inquietuds. Hi ha cançó italiana, brasilera, argentina. Busquem el so que millor ens representa, que no es classifica en un únic estil, bevem dels aires que ens agraden.
–També balla?
–[riu] No, això li deixo a la Madonna!
–No és la primera vegada que vénen a Andorra.
–Sí, l’any passat vam venir amb el quartet. El repertori era una mica diferent, però el grup era el mateix.
–És difícil viure de la música? S’han de fer mil coses?
–Bé, depèn de les inquietuds i del perfil de cadascun. Hi ha gent molt especialitzada, en canvi, jo faig moltes coses per una qüestió de caràcter, no només per temes laborals, sinó perquè m’agrada. Per la curiositat, he anat agafant coses d’aquí i d’allà, de la dansa, del cant, i anar fent.
–També organitza esdeveniments.
–Sí, una cosa ha anat portant a l’altra. L’organització també m’agrada, i com que fa molts anys que em dedico al món de l’espectacle tinc contactes i he obert altres línies.
–Vostè a Cheb Balowski, Isabelle Laudenbach a Las Migas...
–Sí, venim de bandes que no feien exactament el mateix però amb un aire similar, hi ha reminiscències.
–Què escolta vostè?
–Uf! De tot! M’agrada molt Mayte Martín, Keith Jarrett, Miguel Poveda... N’hi ha tants! Entre jazz i flamenc, és el que més escolto.
–Creu que el flamenc està prou valorat? N’hi ha molts festivals.
–El sector més purista té un circuit establert, la fusió també, però nosaltres no ens emmarquem en un marc estrictament de flamenc. Ara, jo crec que sí, que el flamenc és un gènere molt valorat, tant a nivell musical com de dansa, i tens moltes opcions per ensenyar el que fas.
–I cap al Japó, quan?
–Hi ha passió! Encara no [riu].