PUBLICITAT

ELISABET SEGURA Mestra i Poeta

ELISABET SEGURA: «Parlo de records que el meu fill ja no viurà»

Elisabet Segura.
Elisabet Segura.
És mestra, de professió i de vocació, però també poeta en el seu temps lliure. Des de fa anys és la directora de l’Escola de Castellciutat (la Seu d’Urgell), però va ser docent durant uns anys a l’Escola Espanyola de la Massana. Elisabet Segura Fàbrega, veïna de Coll de Nargó, ha publicat el seu primer poemari, Nu (Edicions Salòria), que després ha estat musicat i interpretat a l’església de Sant Agustí de la Seu. Per musicar Nu, Segura (a la fotografia, al centre) ha comptat amb la col·laboració d’Aniol Gurrera (piano i composició), Aura Gurrera (soprano) i Joan Aixàs (rapsode i baríton). / Per ESTHER JOVER MARTIN
 
–Nu és el primer poemari que publica?
–Sí, ja feia temps que escrivia, de fet, d’adolescent ja ho feia, però m’ho anava guardant. Un dia vaig penjar un poema al Facebook i a la gent li va agradar. I em van animar a publicar-ho. Vaig recollir uns quants poemes i en vaig parlar amb l’editor d’Edicions Salòria. 

–El llibre té dues parts: de l’amor i de l’oblit.
–De l’amor parla del delit, del plaer, del desig, i de l’oblit tracta del desamor però, sobretot, dels pobles abandonats, records d’abans que el meu fill ja no viurà, olors, paisatges, dels orígens. El poema que dóna títol al llibre, Nu, forma part de l’apartat sobre l’oblit, i es refereix a un poble abandonat, la Freita. 
 
–El volum es completa amb fotografies.
–Al Facebook hi havia gent que compartia fotografies, com Carlos Castillo i Pau Romero, i jo escrivia poemes a partir de la imatge. També hi ha poemes als quals els hi vam buscar una foto posteriorment. 
 
–I va publicar el poemari.
–El febrer del 2015, se’n van editar uns 500 exemplars. però, després, en vam fer una instal·lació poètica a la sala La Cuina, a l’edifici cultural les Monges de la Seu: fotografies i recreacions d’ambients dels poemes. Era una barreja visual i de poesia, que entrava molt bé pels ulls. 
 
–I després, música!
–Un dia, en Joan Aixàs, que fa una mica de tot, em va proposar que volia recitar alguns poemes de Nu, amb acompanyament musical. Em va parlar d’un jove músic, l’Aniol Gurrera, al qual li vam oferir musicar els poemes. El noi es va animar molt i quan ens vam tornar a trobar la sorpresa va ser que no havia fet només un acompanyament, sinó un concert amb dos moviments: el de l’amor i el de l’oblit, amb un preludi abans de cadascun. Ha traduït els sentiments en música.
 
–Ho ha encertat?
–I tant! Per exemple, a Calfred hi ha un tremolor. A més, hi va afegir acompanyament vocal. En Joan Aixàs volia recitar algun poema, però també en canta. I vam buscar una veu femenina, una soprano, l’Aura Gurrera, i ha quedat molt més rodó que només amb la veu del Joan. 
 
–I vostè?
–Jo recito un poema perquè m’ho van demanar! I vaig fer la presentació quan ho vam estrenar a Sant Domènec, a la Seu. El 4 de setembre el tornarem a interpretar a la Fira del llibre del Pirineu, a Organyà. I a l’octubre ho tornarem a fer a la Seu, també a Sant Domènec.
 
–Ho veurem a Andorra?
–Ho hem demanat, ens hem ofert al Minsiteri de Cultura però no hem rebut resposta. Ara contactarem amb els comuns a veure si algun hi està interessat. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT