PUBLICITAT

LAURA SALLÉS Judoca olímpica andorrana

LAURA SALLÉS: «Em prendré un temps sabàtic per saber què faig amb la meva vida»

Sallés i el seu entrenador, Dani Garcia, uns dies abans del combat amb Haecker en un entrenament a Rio.
Sallés i el seu entrenador, Dani Garcia, uns dies abans del combat amb Haecker en un entrenament a Rio.
Per IVÁN MOURE

Laura Sallés (Ordino, 5 de febrer del 1986) ha viscut quatre anys de sacrifici total, dedicant les jornades diàries, de matí a nit, a entrenar per als Jocs Olímpics de Río de Janeiro. Dimecres, per fi i després de tants milers d’hores invertits, arribava l’hora de la veritat. Es va creuar amb l’australiana Katharina Haecker a la primera ronda de la categoria de menys de 63 quilos i després d’un minut de combat, un moment de desconnexió li va costar caríssim: l’ippon i l’eliminació. Tot això el dia que, segons va anunciar, es retirava de l’alta competició. L’endemà, és a dir ahir, més en fred, va fer un anàlisi de com va viure el combat... I també va confessar que ja no ho tenia tan clar la idea de penjar el kimono.
 
–Han passat 24 hores des del combat contra Haecker. Quines conclusions treu ara, més en fred?
–Ja estic més tranquil·la. He vist el vídeo diverses vegades i he tret la mateixa conclusió que al tatami. Estava fent un bon combat, ella era un pèl superior però físicament estàvem bastant igualades. Estava sent una lluita de tu a tu i hi ha un moment que em fa una entrada, l’esquivo i quan m’estic aixecant ella se’m tira a sobre. M’agafa desconcentrada, amb la guàrdia baixa i aprofita per tirar-me.
 
–Parlem d’aquell segon famós o d’aquelles dècimes que li van costar la derrota. Què li voltava pel cap?
–Em va fer una entrada i jo vaig caure de cara. Dani [Garcia, el seu entrenador] em diu que ella va tenir més gana de guanyar i jo, innocent de mi, no esperava que passés allò, que se’m tirés a sobre. És cert. Ella anava a totes i jo pensava que s’aturava el combat i ho he pagat. L’australiana va ser llesta, va aprofitar el moment i em va enxampar perquè jo no vaig pensar-ne.
 
–Segons el seu criteri, els jutges haurien d’haver aturat el combat?
–Jo penso que sí. La normativa diu que quan els dos van a terra i s’aixequen s’ha d’aturar, però potser només toco terra amb els genolls, no sé... També va anar tot tan ràpid que  potser no els hi va donar temps a parar i van deixar continuar.
 
–Pensava que s’aturava el combat?
–Jo estava convençuda que s’havia aturat. Per això m’enxampa despistada. Segurament hauria d’haver fet el que em va dir el Dani: quedar-me a terra, no aixecar-me. Però no hi vaig pensar. De fet estava contenta perquè havia esquivat l’entrada i no m’havia marcat punt perquè havia caigut de cara.
 
–Fins llavors estava perfecta en defensa. Sense aquell ‘lapsus’ què hauria pogut passar?
–Vés a saber. Jo, la idea, la tenia clara. No havia de deixar que la rival em pugés la mà dreta, que me la pujava igualment però jo també pujava la meva i era capaç d’aguantar-li la posició. Per això estava tot tan igualat. El que passa és que ella tenia un punt d’agressivitat que a mi em faltava però jo tampoc sóc així, em costa. Jo intentava pujar-li el ritme perquè estava bé, em sentia forta. Hem de ser realistes i pensar que guanyar-la era realment difícil però no impossible. Jo anava amb la idea de donar-ho tot i intentar vèncer.
 
–En acabar el combat va anar a dinar amb els teus pares. Què li van dir?
–Que estaven orgullosos i contents de mi, que no patís, que ho havia fet molt bé i que un combat i una dècima de segon ho pot canviar tot però que m’he de quedar amb tota la feina d’aquests anys, de la feina feta i de tot el que he après.
 
–Deia Dani que després del combat vostè estava en estat de ‘shock’, que ni tan sols va plorar. Ho ha fet ja?
–Em van entrar ganes quan vaig veure el vídeo per primera vegada però hi havia gent davant i tampoc no era el lloc idoni. Potser encara estic en estat de shock perquè no m’ho acabo de creure que ja s’ha acabat l’aventura olímpica, com també que ha acabat la meva carrera d’esportista d’elit. Encara s’ha d’assimilar.
 
–Com ha passat la nit? Li ha donat moltes voltes al tema?
–No perquè vaig anar a sopar després amb el meu pare, vaig arribar tard i cansada, i em vaig adormir de seguida. No he tingut temps tampoc de donar-li voltes al tema, no m’han deixat sola ni un segon.
 
–Li han enviat molts missatges per les xarxes socials o pel whatsapp?
–Molts, i s’agraeix. Missatges d’ànims, ni una crítica. Que si mereixia anar-hi, que si he treballat molt per arribar aquí... Tothom m’ha animat. M’ha sorprès i m’ha agradat, m’ha mimat molt i m’ha ajudat, la veritat.
 
–També ha anunciat que es retira. De fet ja ho havia parlat amb l’entrenador abans d’anar a Brasil. Ho fa amb mal regust després de la manera de perdre contra Haecker?
–Ahir estava trista i avui no tant, una mica menys. Però en general no em penedeixo de res perquè ho he donat tot, he fet el que havia de fer, ho he intentat. L’australiana m’ha guanyat per un punt de picardia, que també val, però jo notava que no estava tan per sobre del meu nivell. Així que no. No puc retirar-me amb mal regust.
 
–Des de Govern diuen que parlaran amb vostè. La decisió de retirar-se és irrevocable?
–No sé. Ja veurem. Tot és molt recent, si volen parlar amb mi jo els escolto.
 
–Per què ho deixa?
–S’ha acabat el cicle olímpic, porto molts anys i m’agradaria provar altres coses. M’agrada l’esport, mantenir-me en forma... Però clar, a un altre nivell.
 
–Tornarà a Andorra o l’haurem d’anar a veure a València?
–A València m’acaba el contracte del pis a finals d’agost. Em falta acabar el trasllat però la idea tampoc és quedar-me a Andorra. Vull buscar-me la vida pel nord d’Europa o potser treure’m el visat d’Austràlia... No sé. Em prendré un temps sabàtic, per recol·locar-me i saber que faig amb la meva vida.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT