Crisol Fàbrega té 26 anys i va néixer al Principat. Va estudiar a Barcelona el Grau d’Educació Primària en la menció d’Educació Musical i posteriorment va cursar la menció d’Educació Física. Actualment viu a Barcelona i treballa de mestra especialista de música en una escola de Vilassar de Mar.

 

–Sempre m’han agradat els nens i nenes, l’escola i tot el món de l’educació. Des de petita tenia clar que de gran volia ser mestra de música, tot i així, quan va arribar el moment d’escollir vaig optar per la carrera d’Estadística, els números sempre m’havien atret molt i vaig pensar que podria ser una bona opció. Però un cop vaig començar Estadística em vaig adonar que seguia volent ser mestra i el proper curs vaig canviar d’estudis tornant a la idea inicial, el Grau d’Educació Primària. 

 

–Amb les abraçades i mostres d’afecte espontànies dels nens i nenes quan entres a la seva classe i les cares d’il·lusió davant qualsevol descoberta, és molt gratificant.

 

–L’avantatge principal és que passes a formar part d’una etapa molt maca dels infants, comparteixes un seguit d’anys amb ells i vas veient com es fan grans, avancen, aprenen, defineixen la seva personalitat... és molt bonic viure aquesta etapa amb ells, et permet aprendre molt al seu costat i a la vegada et va marcant el teu camí de formació, els nens et posen a prova dia a dia i vas veient les teves mancances, aleshores tens clar en què has de focalitzar més esforços i formar-te per tal d’estar a la seva alçada. 

I l’inconvenient és el fet de que avui dia se’ns qüestioni tot, cal anar amb peus de plom constantment. Quan jo era petita els meus pares i els dels meus companys confiaven plenament amb l’escola, els mestres i els seus criteris. Avui dia no sé si conec cap mestre que no hagi tingut algun problema o malentès amb alguna família perquè, sense estar dins de l’escola, posen en dubte qualsevol situació que s’hagi pogut donar dins la classe. Per sort, però, no totes les famílies són així i n’hi ha moltes que et recolzen i confien tant en tu com en la línia de l’escola.

 

–S’han de preparar les classes, preveure quin material necessitaràs, crear o aconseguir aquells recursos que creus que poden ajudar als nens i nenes, informar-te bé si hi ha alguna cosa que no tens tant per la mà ja que cal preveure que els i les alumnes són molt curiosos i et poden preguntar de tot... s’ha d’anar ben preparat. Seguidament, tens la feina posterior a la sessió, ja sigui corregir alguna activitat, valorar si ha anat tal i com esperaves, detectar si hi ha algun aspecte que no s’ha tractat prou... és important analitzar tot el que ha passat per tal d’anar millorant la teva tasca docent. I no podem oblidar les avaluacions, cada final de trimestre s’acumulen un seguit de reunions i posades de notes. A més, cada projecte, festa o activitat extra també suposa reunions prèvies per organitzar-te amb tot el claustre o els mestres implicats per tal de que tot surti bé. I un cop passat el dia, òbviament, tornes a reunir-te per tal de valorar com ha anat i quines propostes de millora hi ha per tal d’anar millorant com a equip.

 

–I tant, sempre sorgeixen noves propostes metodològiques, noves maneres de treballar alguns continguts... Penso que és un error fer les coses igual que sempre perquè ja van bé i donen els seus fruits, és important sortir de la nostra zona de confort i intentar millorar la nostra tasca docent, encara que això ens impliqui aprendre coses noves i tornar a passar per la inseguretat de saber si allò que proposem està agradant i donant els seus fruits, cal tenir una ment oberta perquè sempre tindrem mil coses per aprendre. A més, com va dir Nelson Mandela, «l’educació és l’arma més poderosa que pots usar per canviar el món» i com que, en gran mesura, fer-ho està en mans dels docents, cal estar ben preparats.

 

–No podem negar que un mestre sempre serà un referent pels i les alumnes i cal que intentem ser un referent positiu i evitar caure en el contrari. Educar no és només ensenyar un seguit de continguts que estipula el currículum sinó que educar va molt més enllà. Com diu Carles Capdevila, «educar és com ensenyar un nen a anar en bicicleta: quan comença de tant en tant cau, però hi ha un moment que comença a anar sol. A més, quan li ensenyes les lleis bàsiques de l’equilibri ja sap que caurà, però ell aprendrà de les caigudes».