La paraula ‘crisi’ ha quedat enrere però encara no es pot parlar de recuperació: l’economia andorrana, sota el punt de vista de l’orbe empresarial i, tal com apunta el seu representant, Xavier Altimir, es troba estancada. Segons el president de la Confederació Empresarial Andorrana (CEA), per revertir aquesta tendència de «no-creixement» cal que el Govern aposti per la renovació de l’engranatge, que passa per convertir els sectors deficitaris –com la sanitat– en sostenibles, modernitzar i fer més àgils i els seus sistemes de tràmits i, entre altres, atreure turistes més enllà de les fronteres veïnes. / PER MARISA DA COSTA

–Com va, pel país?
–Com ja fa dies tots sabem, crec que encara no ha sortit del no-creixement: el repunt del PIB és ínfim. Vulguis o no, els darrers successos han retardat la confiança de l’exterior; les males notícies fan que la gent sigui prudent a l’hora de desplaçar-se o fer canvis a la seva empresa, com instal·lar-se a Andorra. Poc a poc es recupera la tranquil·litat: aquest no està sent un mal any a nivell turístic pel que respecta a l’hoteleria. Pel que he comentat amb el sector comercial, encara no s’aprecia el canvi perquè el poder adquisitiu no és com el d’abans. Esperem que això canviï i la gent vingui a gastar al país, però hem de dedicar esforços a fer conèixer el país a altres llocs, no només als veïns propers. El Govern, que ja hi dedica esforç, ha de portar turistes de molt més lluny –així com empresaris– per invertir a Andorra. Al final és del que es tracta l’obertura econòmica.

–Més lluny és la Xina, per exemple?
–Arreu. La cerca de nou turisme s’ha de fer als llocs on creix el poder adquisitiu. En aquests moments, el turisme més important és el xinès: pel volum de població i pel nivell de creixement de PIB. Pot ser un de molts, juntament amb el sud-est asiàtic o el golf pèrsic.

–A més dels turistes... Una delegació de la CEA va viatjar a la Xina per establir convenis amb empresaris...
–Va ser més a títol personal, però evidentment quan viatjo aprofito per fer contactes a nivell institucional perquè la CEA tingui partners.

–Hi ha interès per Andorra per part dels empresaris xinesos, però?
–N’hi comença a haver, si més no. Intentem que aquest interès vagi a més, per això ens movem.

–Parlava de l’estancament del PIB, un dels 38 suggeriments del document que presentaven al Govern fa un any. Ara es reprendrà el treball. S’hi ha avançat, però?
–S’ha avançat en molt temes i n’hi ha molts altres en stand by. Justament el què farem és analitzar aquests temes en què el Govern hauria d’haver avançat i de moment no hem vist resultats substancials.

–Què s’ha fet, fins ara?
–L’Estació Nacional d’Autobusos, per exemple. Probablement podria ser més gran o pràctica, el sector del transport no hi està gaire content... Però bé, com a mínim tindrem central. S’han fet coses.

–I què no s’ha fet?
–S’ha de mirar d’optimitzar la despesa del país. Això als empresaris ens preocupa: si no tenim prou ingressos per eixugar, com a mínim, el dèficit i tornar el deute, caldrà incrementar els impostos. Això pot ser molt perjudicial pel país: primer, perquè crearia una inseguretat jurídica important. Això provoca inseguretat a la gent que s’ha plantejat venir al país amb unes regles del joc determinades i que veu que, en només quatre anys, s’estan retocant les normes.

–Segon?
–Nosaltres, com a mínim, no veiem com s’està intentant optimitzar els recursos per fer que l’Estat sigui sostenible i més efectiu a l’hora de crear empreses, per exemple. S’ha millorat en aquest aspecte: s’ha passat de necessitar de sis a dos mesos per crear una empresa, però és insuficient en un país modern i en plena obertura.

–L’obertura va com s’esperava?
–Sóc dels que pensa que tindrà èxit però possiblement no en el període de temps que hauríem volgut. Encara no som un país prou col·laborador o ‘facilitador’. Hi ha moltes coses a millorar. Crec que Govern està fent esforços, però no entenc per què no es concretitzen més ràpid. Crec que anem massa lents en molts temes.

–A què creu que es deu la lentitud? Falta d’interès, altres preocupacions...?
–Una barreja de tot. Per un costat, ha influenciat el fet que s’hagi hagut de dedicar esforços a imprevistos com BPA. Per l’altre, tinc la sensació que hi ha gent que encara no té clar que el país està fent una evolució important i les coses no són com abans. Hem fet una obertura econòmica i en aquests moments ja no podem impedir a la gent interessada en venir a Andorra que ho faci. A vegades sembla que per part d’algunes persones, de manera interna, es posin pals a les rodes amb temes que crec que haurien d’avançar més ràpid. Són impressions meves del dia a dia.

–La por a la inversió estrangera és compatible amb l’apropament a la Unió Europea (UE)?
–L’apropament a la UE ha de ser sí o sí. Tenim acords i tractats des fa molts anys i ha arribat el moment d’establir un acord d’associació més actual. Tenim un acord duaner que ens ha anat molt bé, ha estat beneficiós sobretot per a algunes empreses en concret i els que principalment han tirat endavant l’economia: el comerç, la indústria del tabac...  Però ara cal desenvolupar altres àmbits, la qual cosa no ha d’anar en detriment dels demés. S’ha de millorar les condicions d’uns i trobar fórmules perquè els nous tinguin la possibilitat de fer negocis des d’Andorra amb la UE sense els problemes que han tingut fins ara.

–Com?
–Per exemple, amb els CDIs que de fet ja s’estan implantant. Però cal signar-ne més i amb països més llunyans. I si arriba l’acord amb la UE i aquest fos beneficiós, passaria inclús per sobre dels CDIs. L’apropament a Europa és necessari però això no vol dir que Andorra hagi de perdre la seva sobirania i cedir en aspectes que crec que s’ha de preservar, com l’acord duaner. Si pot ser, cal incrementar els beneficis i controlar factors com la lliure circulació de persones, perquè el país té una capacitat d’acolliment limitada.

–És una de les línies vermelles?
–Un directiu de FEDA em va comentar que Andorra podria tenir problemes per subministrar energia elèctrica a una població que excedís els 200.000 habitants. És a dir, no parlem de voluntat d’acollir o no, sinó de capacitat. El Govern pensa que ha de mantenir el control en les parapúbliques. En el meu cas particular, crec que no hauria de ser així. Per què no podem tenir altres empreses de telecomunicacions o d’energia? Al final només cal mirar quina és la millor manera perquè vinguin, fent que les de participació pública mantinguin una determinada facturació. Els empresaris creiem que aquesta no hauria de ser una de les línies vermelles, que cal concretar i argumentar-les bé davant de la UE per aconseguir un acord beneficiós. El què volia la UE ja ho té: canvis en el sector financer i bancari. Ara hem de ser valents, tenir clar què volem demanar-ho. El no, ja el tenim. Cal anar a pel sí.

–Per buscar el sí cal un pacte local. S’arribarà a un acord entre els actors nacionals?
–A nosaltres se’ns ha donat participació no vinculant, però tenim clar què volem i col·laborarem el màxim i, quan calgui, direm que no. Ja que som al ball hem de ballar i cercar el millor acord pels propers 40 o 50 anys.

–Parlant de pactes i d’acord amb la insistència que fan sobre la necessitat de reformar la sanitat. Ho veu llunyà?
–Com a empresari: quan una cosa no és sostenible s’han de trobar fórmules per fer-la. Malauradament, potser s’haurà de posar copagament, trobant la forma perquè qui tingui dificultats no vegi afectada la seva atenció. Però no hem de descartar que si volem mantenir unes prestacions que ara són cinc estrelles, hem de pagar una mica més de la factura. Però l’important és estudiar com es gasten els diners perquè segur que bona part del dèficit podem eixugar-lo posant ordre.

–Fa temps que demanen modificar les relacions laborals.
–El Govern diu que aviat ens farà arribar l’esborrany. També el de la llei patronal i sindical: el Govern ha de tenir clar qui representa a qui i qui té poder de representació. Quan seiem a negociar, hem de tenir clar qui tenim al davant i si realment està acreditat per negociar. Això va lligat amb el codi de representacions laborals perquè els que hi puguem fer aportacions serem patronals o sindicats. No s’hi val que s’ajuntin tres, cal tenir credibilitat.

–Què volen negociar?
–Cal un codi que fomenti la contractació, que doni agilitat a l’hora de contractar; a temps parcial, per hores, indefinidament... I que no sigui tan arcaic com l’actual perquè contribueix a què es contracti menys gent. Cal un codi més modern i flexible.

–Els abaratiments i temporalitats porten el descontent del treballador.
–No he parlat d’abaratir res. El que està clar és que les lleis han de donar solucions a l’evolució de la societat i el mercat. Avui dia es subcontracta, es contracta molt per hores... No podem anar en contra de la tendència mundial. El mercat laboral s’ha de poder moure i que no hi hagi gent vivint durant mesos de l’atur. Cal que qui no trobi una feina fixa, pugui anar treballant temporalment.

–Mentre no hi hagi la llei. Com va la relació amb els sindicats?
–Bé. No tenim cap problema. Primer perquè no ens hem reunit, només hem anat coincidint. Bàsicament no ens hem reunit perquè els sindicats representen treballadors del sector públic i nosaltres al privat.