Marc Antoni Broggi i Trias, doctor en medicina i cirurgia, participa avui a la jornada sobre els drets i deures en la salut organitzada pel Comitè Nacional de Bioètica i la Societat Andorrana de Ciències. El president del Comitè de Bioètica de Catalunya, del d’Ètica Assistencial de l’Hospital Germans Trias i Pujol i de la Societat Catalana de Bioètica, parlarà, a les set de la tarda a la Llacuna, de les Noves necessitats del malalt, nous deures del professional.  

 

–Les coses han evolucionat més en els darrers 30 anys que en els últims 30 segles en relació clínica –no només parlem de la relació entre el malalt i el metge sinó amb la infermeria. Els canvis es basen, sobretot, en què l’objectiu era lluitar contra la malaltia i, per contra, ara premia ajudar un ciutadà malalt que, la majoria de vegades vol lluitar contra la malaltia, però en ocasions prefereix prescindir del sofriment. El canvi comporta noves necessitats.
 

–No! Ara es té molta eficàcia tècnica, pel que es pot fer molt bé pel malalt. Però també molt mal. Hem de saber els límits, en els quals influeix molt la voluntat del malalt. Es pot resumir dient que no tot el que es pot fer és convenient, i el malalt es qui tria. 

 

–No, no. Parlava de tractaments: abans de qualsevol actuació, el malalt té dret a dir si vol o no el què se li proposa. La indicació mèdica ja no és una obligació; el malalt pot o no acceptar-la.

 

–El professional ha de buscar alternatives, tampoc no el pot abandonar.

 

–És un repte difícil: estem acostumats i preparats per actuar en contra de la malaltia, amb la màxima eficàcia. Això fa que ens costi acceptar que el malalt no accepti una mesura eficaç. Un canvi fonamental és la mentida. Abans estava legitimada perquè contribuïa a la màxima eficàcia. Ara no té lloc.

 

–Era una mesura prudent, que es considerava acceptable. El metge havia de triar quan donar tot el diagnòstic i quan no. Això, ara no s’accepta. 

 

–Depèn: n’hi ha que trien comptar amb l’opinió; d’altres són més autònoms. El document de voluntats anticipades és una manera d’especificar fins on es vol arribar.

 

–Adaptar-se al que necessita el malalt, que depèn de cadascun i, per tant, obliga a una atenció molt més personalitzada i individualista.

 

–Abans actuàvem de manera més protocolitzada... Inconscientment, diem-m’ho així. Ara hem d’estar més pendents de la persona. Es produeix una paradoxa: amb una medicina més generalitzada i massificada es demana atenció més gran.

 

–Esforçant-nos molt més. Per contra, es produeix una medicina molt més gratificant, tant pel malalt com pel metge. La relació és molt més humana.