JOAN TOMÀS TIRADOR
JOAN TOMÀS: «M'he arribat a colar a un bus per veure competicions als Jocs»
PER IVÁN MOURE
Joan Tomàs (Andorra la Vella, 1951) possiblement és, amb Toni Bernadó, el millor esportista olímpic de la història d’Andorra. Les seves participacions així ho avalen: va ser a Montreal 1976 en la primera participació tricolor en uns Jocs, Los Àngeles 1984, Sydney 2000 i Londres 2012. Cinc presències en quatre dècades diferents, una dada de la qual molt pocs en aquest món poden presumir.
Joan Tomàs (Andorra la Vella, 1951) possiblement és, amb Toni Bernadó, el millor esportista olímpic de la història d’Andorra. Les seves participacions així ho avalen: va ser a Montreal 1976 en la primera participació tricolor en uns Jocs, Los Àngeles 1984, Sydney 2000 i Londres 2012. Cinc presències en quatre dècades diferents, una dada de la qual molt pocs en aquest món poden presumir.
–Bernadó, cinc cites seguides acabant una marató i vostè, cinc cites en quatre dècades. En això són únics al món, però hi ha algú més a la història de l’olimpisme que hagi participats en Jocs Olímpics de quatre dècades diferents?
–Estic empatat amb el Bernadó, però jo tinc una sisena cita com a entrenador de Repiso, a Atenas 2004 (riu). No sé si algú altre hi ha anat en quatre dècades diferents, però sí que hi ha gent que n’ha fet més que jo.
–El que també és cert és que vostè mai ha estat l’avi d’uns Jocs.
–A Londres, per exemple, hi havia un que feia hípica que era més gran que jo.
–Es viu igual amb 25 anys que amb 61?
–No, de jove vas a viure una experiència que penses que mai viuràs. I quan ets gran ja penses que és l’última. L’únic punt en comú, això sí, és la il·lusió per competir bé… I encara la tinc. Gaudeixo medint-me amb els altres.
–Què feia un il·lustre del Jocs Olìmpics com vostè durant aquest mes d’agost de Rio 2016?
–He tingut la sort de poder-ne estar pendent. Anava a dormir tardíssim cada dia. M’agrada veure-ho tot i seguir-ho el màxim possible. Això durant un mes… La meva esposa s’avorria amb mi. Però és el que sempre he intentat fer quan anava als Jocs. Com el tir són dels primers esports, anava a veure en directe tot el que podia. Fins i tot m’he arribat a colar en algun autocar per veure competicions.
–Per què no ha pogut representar Andorra aquesta vegada (a Rio de Janeiro)?
–Per poder tenir els resultats has d’entrenar dur, anar a les Copes de Món i fer-ho bé o molt bé per aconseguir la mínima. I aquests darrers quatre anys no he tingut temps de posar-m’hi. Un té d’altres responsabilitats, com la feina i la família.
–Amb tants anys d’olímpic, deu tenir molts amics. Algun d’ells ha fet podi a Rio?
–L’espanyola Fàtima Gálvez es va quedar a les portes. És una noia que habitualment està a les finals de la Copa del Món, dedica molt temps... Però uns Jocs és una altra història i va quedar quarta. L’italià Giovanni Pellielo també és un gran conegut. Va fer plata a Sydney i, 16 anys després, ha repetit a Rio. Crec que aquest és un dels que em supera en participacions.
–I la pregunta del milió: objectiu Tòquio?
–No ho sé. El que sí sé es que continuaré competint, perquè m’agrada, però a la meva edat la vista i els reflexes ja no van tan fins. A més, una cosa que la gent no veu des de fora és que l’esport et fa arraconar moltes altres coses, entre elles la família. Jo tinc sort que la meva dona sempre m’ha acompanyat i això ajuda però Tòquio queda lluny. A veure si puc fer la primera Copa del Món, que és al novembre a Nova Delhi. Si hi vaig és per fer unes vacances, portaré la dona i l’escopeta. No puc mirar més lluny.