PUBLICITAT

LLOLL BERTRAN ACTRIU

LLOLL BERTRAN: «S’ha d’educar amb llibertat però amb disciplina, deia Pere Quart»

L’actriu Lloll Bertran, caracteritzada com la nena Quica Roure a l’obra ‘El Florido Pensil’.
L’actriu Lloll Bertran, caracteritzada com la nena Quica Roure a l’obra ‘El Florido Pensil’.
El clàssic El Florido Pensil ara en versió femenina. Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Mireia Portas i Isabel Rocatti són les cinc protagonistes de la funció que es representa aquesta nit a l’Auditori Claror del Centre Cultural i de Congressos Lauredià, a les 21.30 hores. La polifacètica Lloll Bertran ens parla d’una obra que, en clau d’humor, retrata l’educació (i la mà dura) que s’impartia a les escoles franquistes. / Per ESTHER JOVER MARTIN

–El Florido Pensil primer va ser un llibre d’Andrés Sopeña, es va adaptar al teatre i ara, en versió femenina.
–Exacte, i expliquem una etapa nefasta de la història d’Espanya, l’escola franquista i de postguerra, que va ser una època fosquíssima, terrorífica, repressiva... Si ho expliquéssim des de les persones adultes seria un drama, però ho expliquem a través d’unes nenes i és la visió de l’època passada pel sedàs dels ulls infantils, d’un cor tendre, i hi ha moments molt còmics. La gent que ha viscut l’època no ho reviu com un trauma, sinó com una catarsi, fan fora molts fantasmes. Molta gent va saber trencar amb la deseducació fent servir el sentit comú, la intel·ligència i la humanitat, perquè com deia Pere Quart, l’estimat Joan Oliver, «s’ha d’educar amb llibertat, però amb disciplina». Aleshores no hi havia ni llibertat ni humanitat!

–Qui va al teatre? Públic que va viure aquesta època fosca o vénen amb els fills o els nets?
–Sí, sí, hi ha un assortit selecte de la societat! Potser sí que hi ha un percentatge de gent més gran, que ho ha viscut i ho reviu, però també ve gent jove que vol conèixer l’època de la qual n’han tingut moltes notícies dels pares i els avis. Aleshores s’adonen que tot el que els han explicat és cert. La història ens ensenya d’on venim per entendre el present i millorar el futur i no repetir els mateixos errors. A la funció dic que és «un retorn a un passat molt passat de voltes que encara no ha passat del tot».

–Reviure-ho no és cap drama, diu.
–No, ho reviuen amb tendresa, perquè les amigues de l’escola són per a tota la vida. I, a més, la canalla se sap abstreure de la realitat que els envolta i entrar en el seu món. Per exemple, als terribles camps de refugiats actuals hi veus nens jugant, que s’atrapen, que corren, que riuen! Ells saben com fugir de la realitat. Aquí, encara que visquessin una escola aberrant, elles també vivien la seva infantesa.

–Vostè va enxampar l’escola de les acaballes del franquisme.
–La meva generació [va néixer el 1957] estem a la frontera, però depenia molt del poble, ciutat, escola i mestre. Jo no vaig viure cap repressió ni deseducació a les Escolàpies d’Igualada, en canvi, hi ha gent més jove que jo que van rebre a tort i a dret perquè van anar a l’Escola Nacional, on cuejava la deseducació del régimen. Jo m’he hagut d’aprendre totes les cançons de l’obra! En el primer assaig, em va agafar un atac de riure perquè he de pujar la bandera rojigualda i amb el pollastre al mig, i em quedava molt lluny. A l’escola no em va esquitxar gens; a l’entorn era una altra cosa.

–Vostè interpreta la Quica Roura.
–El meu personatge és una monada! És un sabatot molt tendre, que no sap mai res, i no para de rebre clatellots! Però és la tia més feliç del món, que juga amb les amigues i s’ho passa genial.
.
–Quina edat tenen les nenes?
–Uns 10 anys. Sí que adoptem un to infantil, però el director ens va dir que no les infantilitzéssim excessivament. En canvi, quan doblem els personatges adults, el professorat, sí que els caricaturitzem i parodiem, perquè és la visió que en tenen les nenes. Són nenes molt creïbles i molt reals. A més, cadascuna de nosaltres representem un grup social.

–Ah, sí? Quins?
–La Quica Roure és de pagès, molt tendra, sensible, impressionable, pateix per tot! Es vol confessar perquè va al cine a veure una pel·lícula de Tarzán, i l’home surt mig nu i es pensa que ha pecat. La Roser Batalla és la més d’esquerres, i té el seu pare en un refugi a França. La Isabel Rocatti és filla de comerciants. La Victòria Pagès és immigrant, i la Mireia Portas és de casa bona. Som un repòquer d’asos!

–D’on surt la idea de fer El Florido Pensil (nenes)? És la primera vegada?
–Aquesta versió l’hem estrenada nosaltres. El que sí que s’ha fet és que en molts grups amateurs hi han actuat homes i dones, però amb la versió dels nens. El Florido complia 20 anys i per recordar el seu èxit –de fet, va ser un fenomen– ens feia il·lusió tornar-la a interpretar. Al director, però, no l’engrescava tornar a fer el mateix, i la producció li va suggerir d’entrar per la porta de les nenes. Hi ha escenes paral·leles a les dels nens, però també moltes de noves.

–Exemples.
–L’esquetx en què parlem del hogar , perquè a les nenes ens ensenyaven a canviar bolquers, a cosir... I ens donaven consells perquè la dona havia de ser sotmesa i submisa la marit. A les nenes se’ls inculcava això, que només estaven destinades al matrimoni i a la reproducció, i no tenien ni veu ni vot ni dret a decidir! També hi ha una escena de lleure diferent a la dels nens: elles van a casa d’una d’elles i parlen amb la minyona, que és la que les posa en contacte amb la vida i el contacte amb el seu cos, amb la carn. A l’escola no se’n parlava, era un pecat! Altres diferències amb els nens són que mentre ells estudiaven matemàtiques, les nostres classes de mates eren de resoldre problemes de comprar arròs, cigrons, etcètera. Economia domèstica.

–Abans parlàvem de la repressió a les aules, però ara també es pateix l’extrem contrari: alumnat i famílies que agredeixen el professorat.
–El meu marit, el Celdoni Fonoll, va estar molts anys fent una campanya meravellosa que es deia La poesia a l’escola, i, com et deia abans, va ser Pere Quart qui li va dir: «Senyor Fonoll, s’ha d’educar amb llibertat però amb disciplina».  La gent ha de tenir unes normes, respecte, i alhora llibertat i humanitat, dues coses que l’escola de El Florido Pensil no tenia. Ara, però, s’ha perdut el nord, i jo crec que l’autoritat ben administrada és bona, perquè la canalla està fent un procés de creixement, busca, tasta, i cal que algú els ajudi a prendre les seves decisions segons unes normes de convivència. Els mestres ara han d’anar gairebé a l’escola amb casc i cuirassa! El respecte és humà, no és feixista ni dolent. Llibertat, disciplina i humanitat són les paraules clau.

–La ràbia contra el franquisme i el dictador, però, encara perdura. L’última mostra l’hem tinguda amb l’estàtua del Franco eqüestre exposada al Born, que ha estat feta miques (i que va fer l’escultor Viladomat a Andorra). No s’ha passat pàgina.
–L’altre dia, parlant amb una companya teva de professió, em va fer un comentari que em va agradar molt: em va preguntar si havia estat un acte de «justícia poètica». Una expressió molt encertada. Fer justícia a un genocida... Bé, ell va morir tranquil·lament al llit, sense patir... Però sí és justícia poètica en el sentit que ha quedat molt clar el rebuig a un assassí, genocida, primer pintant-la, decorant-la, i al final la van fúmer a terra! La gent va reaccionar perquè, per exemple, a mi m’horroritza que l’Estat espanyol encara no faci res per la memòria històrica. Els crims i judicis del franquisme s’han de condemnar! I diuen que són un Estat democràtic! A Occident encara hi ha gent que veu la vida en blanc i negre i amb la música del No-Do de fons. L’estàtua ha estat l’exemple que si no fa justícia qui l’ha de fer, la farà la societat civil, que és qui belluga el món.

Comenta aquest article

PUBLICITAT