Gustavo Germano encapçala l’exposició Ausencias. Una mostra fotogràfica que reflecteix la «presència de l’absència», segons detalla el mateix. Amb 10 anys i més de 100 exposicions a l’esquena, Ausencias fa un recull de  fotografies que representen el mètode de la desaparició forçada que han patit alguns països en estar sota una dictadura, com Argentina o Brasil. Fins el 25 de novembre, la Casa de la Vall acull un petit recull d’Ausencias per mostrar a la societat andorrana una realitat que ha estat i està molt amagada. L’exposició s’emmarca en la Capitalitat de la cultura iberoamericana que enguany presideix Andorra la Vella. / Per ESTEFANIA GRACIA

 

–És una exposició que intenta reflectir la presència de l’absència. Aquest és un concepte molt clar i mot extens entre els familiars i les víctimes de la repressió de la dictadura argentina del 1976 al 1983. El mètode de la desaparició forçada va ser un pla sistemàtic aplicat a Argentina, tot i que aquest no és l’únic país d’Amèrica llatina on s’ha aplicat sota dictadura o sota altres formes de poder fàctic. Per exemple, trobem Colòmbia. Però Argentina va tenir la característica que la seva aplicació va ser massiva, encara que això no significa que sigui indiscriminada. 

 

–Va ser una repressió massiva en el sentit en què es van posar en funció de la repressió tots els aparells repressius de l’Estat que tenien com a objectiu el macabre mètode de la desaparició, que és una paraula molt complexa. Perquè com deia el poeta Juan Gelman, és una paraula molt difícil i que veritablement engloba quatre processos: el segrest (la detenció il·legal), la tortura, l’assassinat i l’ocultació de les restes. 

 

–Sí. L’exposició sorgeix com una manera de posar en imatges quin ha estat –tant per a les víctimes com per al seu entorn afectiu–l’efecte d’aquest mètode. 

 

–Casa Amèrica Catalunya, una fundació de Barcelona, va elevar aquesta proposta. La fundació està molt implicada amb Ausencias i es va proposar de traslladar-la a Andorra per treballar en el marc de Capitalitat cultural iberoamericana que aquest any ha acollit el país. 

 

–Ausencias treballa amb un material molt proper i amb què és molt fàcil d’empatitzar, perquè són fotografies familiars. Tots tenim algunes fotos de la nostra família i d’alguna manera t’enfronta al desafiament de si haguessis de tornar a fer aquesta fotografia seria possible o si hi hauria també absències en la imatge. Fins aquí està el procés natural de la vida i de la mort. Però la sorpresa és que els qui estan absents en les fotos de l’exposició no han estat víctimes del propi cicle de la vida, sinó víctimes d’un pla sistemàtic de desaparició forçada. 

–Precisament, l’exposició intenta aportar aquest coneixement. Però hi ha lluites de molts anys, això no es fa només amb exposicions. La lluita per la visibilitat i la denúncia d’aquestes situacions és, per exemple, en el cas d’Argentina, la lluita de mares i àvies de la plaça de Maig, que d’alguna manera, ha universalitzat la imatge de la desaparició forçada.

 

–Ausencias està en constant moviment. Fa 10 anys que es va crear i durant aquests hem fet prop d’unes 100 exposicions, amb una mitjana de 10 exposicions per any. Doncs per a un treball fotogràfic podríem dir que és cridaner. I s’està movent permanentment.

 

–La sèrie argentina es composa de 15 paral·lels o díptics fotogràfics. Però a Andorra només n’hem exposat 10 per una qüestió de distribució i espai. 

 

–He treballat en una altra sèrie, que no està a Andorra. És sobre les víctimes de la desaparició forçada de la dictadura de Brasil de 1964 a 1985. I aquest desembre viatjaré a Uruguai per treballar en una altra sèrie sobre les víctimes de la dictadura del país que va començar al 1973 fins al 1985. També tinc una sèrie sobre desapareguts a Colòmbia, però encara està en desenvolupament.