Fisioterapeuta de professió i per vocació, Carles Sànchez desbloquejava amb 25 anys un do del que sospitava però el qual no havia alliberat fins aleshores: la dansa. Avui, balla davant del públic com peix que neda a l’aigua. Amant de la lectura i dels esports com l’esquí, Sànchez és instructor de submarinisme i forma part de l’equip de ball de l’Escola Líquid Dansa.

 

–Doncs em va venir exactament farà tres anys. No he estat mai gaire seguidor dels esports, però el ball em cridava l’atenció. Em van animar a apuntar-me a ballar i aquí estic.

 

–De petit, als Esports d’estiu, em vaig trobar que a esports col·lectius només es jugava a futbol, que a mi mai no m’ha agradat. Un any em vaig decantar per anar-me’n a dansa. Aleshores em va picar la curiositat. Tenia 12 anys. Els dos següents m’hi vaig tornar a afegir. Però mai no em va sortir; potser per pudor o per coses internes d’un mateix. 

 

–És un do, però tothom pot ballar. Tot va amb la manera de ser: si vas amb por, el que fas és transmetre-ho en les tècniques que t’ensenyen. Si tens al cap que ets inútil ballant, ho seràs. Així que crec que sí, superats els temors, la dansa serveix per tothom, només s’ha de trobar la passió i el sentiment. 

 

–Amb el que em sento més a gust és amb el ball contemporani i amb el jazz.

 

–I tant, mai por!
 

–Crec que la dansa té moltes propietats a nivell físic: elastifiques els teixits, et dóna flexibilitat i molta força. Treballes amb postures que el dia a dia et poden ajudar a muscular l’esquena i mantenir-te millor de peu. Però el ball, el que més és treballa, és el fluid intern: un fluid pulsàtil d’expansió-contracció, que et permet trobar-te amb tu mateix, obrir-te amb el món i tornar-te a tancar. La dansa es deriva de moviments d’obertura i tancament que permeten que el cos tingui una capacitat d’expansió i contracció que alhora possibilita un gran treball emocional.

 

–Té molta influència a nivell físic: equilibri, flexibilitat, fortalesa... Però el que més es treballa, en el fons, és l’emoció: sentir el que estàs ballant i transmetre el que estàs sentint. 

 

–Doncs molt bé, la veritat. Ho comparo amb les ponències a la universitat: sempre hi ha nervis, però mai no he tingut problemes a l’hora d’exposar, i més quan domino el tema. Amb la dansa em passa el mateix: no sóc cent per cent segur, però els nervis que passo just abans –i que són bons perquè et mantenen alerta– , ajuden a tornar-ho endavant. Als 10 segons d’estar en escena els nervis marxen. 

 

–Potser durant una temporada, però acabaria enyorant la meva professió. Tot i que, al final, l’aplico als companys de ball! [Riu].