Margot Llobera (Andorra la Vella,18 de maig del 1996) no podia ser una altra cosa que una apassionada del motor. Ho porta a la sang i al cognom... Neboda de l’Albert Llovera, és cosa dels seus avis i la burocràcia de fa més de 50 anys que ella acabés heretant la ‘b’, l’original, i l’Albert, la ‘v’.

 

–Si et sóc sincera, no sé per què. No hi ha ningú a casa que es dediqui a les dues rodes... El meu pare havia fet una mica de trial fa anys però tampoc és aquesta la raó.

 

–Tot el que puc i més. Ell m’ajuda de manera directa i també indirecta. Em dóna molts consells sobre aquest món, que és complex i ell el coneix al dit, però també utilitzo la seva figura com una font d’inspiració brutal; és un privilegi tenir-lo al costat tot i que ens veiem poc. És tan mediàtic i para tan poc per Andorra que moltes vegades sé com li han anat les curses a través de la premsa.

 

–Suposo que cadascun té la seva part de  mirall. L’Albert és un exemple, però no del que ha fet, sinó per com ho ha fet. Sanz ho és més com a esportista; és una pilot complerta que també val la pena agafar com a model per crear la meva pròpia carrera esportiva.

 

–He escollit jo aquest camí perquè m’encanta, però també és cert que l’he viscut des que vaig nàixer. Anava des de ben petita a veure el meu pare competir a ral·lis, després el meu tiet... Però crec que m’he decidit per l’enduro gràcies a la Berta Bigordà, amb qui vaig fer el Panda Raïd. Fa tan sols tres anys que m’he centrat en les motos. Abans feia de tot: futbol, tennis, bicitrial, escalada, bàsquet… El que em passava és que feia molt de tot i volia centrar-me en una cosa i veure on puc arribar.

 

–Combino. Faig enginyeria industrial a Barcelona. Entrenar i estudiar és complicat. Entre setmana faig gimnàs, no puc tocar la moto perquè pujar-la i baixar-la és inviable. Però he notat una evolució brutal, el físic és clau per poder obtenir bons resultats.

 

–No m’ho plantejo perquè ni sent noi és fàcil guanyar-se la vida en aquest esport. Jo vaig fent, sumant hores, i treballo amb un objectiu clar a llarg termini.

 

–Sí. Treballo per disputar-lo en tres anys. Per això és important sumar hores competint i entrenant dur a diari. Ja me n’han explicat tant el meu oncle com el Cristian España mil anècdotes i consells dels quals és importantíssim prendre nota. Perquè per anar-hi cal ser fort, saber de mecànica, d’orientació… Tot. Ara estic en fase d’aprenentatge.

 

–Sí, però al de segona categoria. Amb tot m’ha sorprès, ja que sóc l’única noia que hi competeix. Aquest resultat o el segon lloc a l’Enduroc ajuden a veure que vaig bé. Fa dos anys no podia fer una volta sense caure per l’esforç físic que requereix i ara ja no em passa. Vaig superant fases.