Natural de Coll de Nargó, va traslladar-se a Barcelona als 20 anys, on va realitzar diverses feines per pagar-se els estudis. Finalment, va acabar cursant Filologia Catalana, i es va dedicar a l’ensenyament. També va ser un col·laborador actiu de la revista Pirineu Actual, El Banyut, Cadí-Pedraforca... Restant sempre en contacte amb pobles petits i perduts on la gent que s’hi ha quedat ha intentat engegar projectes locals. / PER MARC SOLANES

 

–Històries de Vetllador, El cançoner del rai, Els enigmes de la llengua (Premi Sant Miquel d’Engolasters), El Cim dels espadats, El carrer dels petons...

 

–El carrer dels petons, que és una novel·la ambientada en la Primera Guerra Carlina, narra el conflicte tant des de la perspectiva de Barcelona com des del Pirineus, va requerir un procés d’investigació que es va allargar durant més de vuit anys...

 

–Va significar moltíssim. Veure aquesta obra publicada em va fer molta il·lusió. És una obra d’intriga on té un espai important la combinació de l’espai pirinenc, l’urbà i la costa. Amb això, intento simbolitzar més o menys el nostre país: un territori on en certes èpoques de l’any pots arribar a banyar-te a la platja i, just després, anar a esquiar.

 

–Es tracta d’uns misteriosos assassinats que passen a la ciutat de Barcelona. A partir d’aquests, dos investigadors del Pirineu intenten descobrir què és el que ha passat. En l’entramat es comencen a encreuar textos misteriosos en català medieval (sobre les normes antigues del primer joc d’escacs) que, indirectament, acaben conduint cap a l’assassí. 

 

–Sempre he conreat el tema policíac. La novel·la negra ha estat un dels punts més important s de la meva carrera. El seient a la llotja, una de les novel·les en les que més he treballat, reflexa perfectament aquesta passió... 

 

–És una necessitat que ja tenia de petit. Llavors, el mestre em va castigar perquè les pàgines dels llibres les tenia totes escrites. Em dedicava a reescriure les històries que m’imaginava després de llegir clàssics com El Quixot o altres clàssics de la literatura. Això ve pel dolor que m’ha creat el despoblament del Pirineu, uns poblets amb una gran riquesa en el passat i que, a dia d’avui, estan pràcticament despoblats i sense activitat professional. 

 

–No! No m’hi pago ni els viatges! M’he passat moltíssimes hores en els pobles on he anat a investigar. És molt complicat guanyar-se la vida en aquest camp, editar cada vegada és més complicat i la gent cada cop llegeix menys. Abans, tothom llegia al metro, mentre que ara s’han substituït els llibres pels mòbils. Cal que la gent aprengui a emocionar-se amb una lectura llarga, que te n’enrecordis sempre i que et marqui. 

 

–Jo crec que sí. Més que l’escriptor, jo crec que és la literatura de qualitat la que s’hauria de revaloritzar. S’ha de fer un esforç en aquest sentit. El meu objectiu és fer un club de lectura a l’àrea dels Pirineus algun dia...