PUBLICITAT

TXUS EGUÍLAZ Professor de percussió

TXUS EGUÍLAZ: «La percussió ajuda als infants a trencar barreres»

Deixar-se anar i trencar barreres amb instruments fabricats amb objectes quotidians. Aquest és l’objectiu principal dels cursos de percussió corporal de l’artista Txus Eguílaz. / PER LÍDIA RAVENTÓS

–En què consisteixen els seus tallers?

–Són uns tallers on el principal motor és el ritme. La percussió corporal sense instruments. I estan orientats per diferents edats, tinc tres grups. El primer és de 6 a 9 anys, el segon de 10 a 13 anys i el tercer, a partir de 14 anys. Totes les activitats que es plantegen en aquest taller giren al voltant del ritme i sense instruments.

–Sense instruments?
–Sí, utilitzem normalment objectes que se’ls anomena quotidiòfons. Es tracta d’objectes quotidians que s’utilitzen com instruments de percussió.

–Qualsevol tipus d’objecte?
–Realment sí. Poden anar des de ventalls, periòdics, gots, etc. S’utilitzen com instruments malgrat no hagin estat construits amb aquesta finalitat.

–Utilitzar aquests objectes és una condició del taller o també utilitzeu instruments clàssics?
–Normalment, per diferenciar-nos del que és un taller de percussió tradicional, jo sempre utilitzo objectes, ja que hi ha moltes possibilitats de fer tallers de percussió en versió clàssica.

–En què pot ajudar als infants treballar amb la percussió?
–Els ajuda a tots els nivells. Si ho vols veure des d’un nivell coordinatiu, és evident que els va super bé. Per una banda estàs treballant el moviment i per una altra, la música. I després, segons el grup d’edat amb el qual estiguis, treballes la desinhibició, això d’estar sol amb el nostre cos que sovint ens fa una mica de vergonya, el treball grupal, la coordinació, la imaginació...

–Nota l’evolució d’aquests nens? Tenen més facilitat per obrir-se?
–Totalment. Els ajuda a trencar barreres. La societat, o els pares o l’escola, ens posen uns límits molt marcats. I de cop dir que no fa falta un instrument per fer música, ni tan sols cap element extern, i que amb el teu propi cos pots fer música, és per ells impactant i divertit. De cop ho poden fer ells sols, sense necessitar a ningú més. I jo noto com a poc a poc es van deixant anar. Després és quan venen els pares i em diuen que des que van fer el taller els nens no paren de tocar tot el dia. Sempre els dic que això són els danys col·laterals [riu].

–Deu ser molt diferent treballar amb nens de 6 anys que de 14. Com prepara les classes?
–Normalment amb els nens tot va a través del joc i moltes vegades quasi no cal ni dir que estàs ensenyant. Ells ho han de rebre a través del que interpreten com un joc però en el fons estàs treballant igualment la coordinació i altres aspectes. En els més petits ho fem per exemple amb joc de picar de mans. Un joc que s’ha fet tota la vida al carrer i que ara l’has de fer a l’aula. Abans es jugava més al carrer i ara cal fer-ho a l’aula.

–I amb els més grans?
–Els adults venen de diferents procedències. Alguns són del món de la dansa, d’altres del món de la música, altres del món del teatre. I està clar que amb ells es pot anar més al gra, un treball més tècnic. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT