TXEMA DÍAZ-TORRENT i XAVIER CASALS Lingüísta i professor / Il·lustrador
TXEMA DÍAZ-TORRENT: «Jo a cinquè em vaig haver d’embainar Juan Ramón, i això no pot ser!»
Txema Díaz-Torrent és professor i lingüista. És, malgrat no li agrada gaire que li diguin, un dels membres de l’elit intel·lectual del país, membre del col·lectiu Portella, escriptor. Fa poc, es va estrenar amb els contes, juntament amb en Xavier Casals. En Xavier Casals és il·lustrador, també s’estrena en aquest gènere, el seu primer conte però, això sí, molt ben cuidat, ja que el pinta amb aquarel·les, diu que és un romàntic... / Per ARNAU COLOMINAS
–Amb Torna’m la cua s’estrenen en el gènere de conte?
–Txema Díaz (TD): Sí, de fet m’estreno amb conte i amb format més o menys sòlid, tinc alguna cosa escrita amb altra gent però en solitari sí.
–Xavi Casals (XC): Jo també, tinc algun llibre publicat amb altres actors però d’obra pròpia i d’autoria és el primer.
–Com neix aquest projecte?
–XC: Jo vaig presentar el projecte a l’editorial amb el projecte ja acabat, els textos fets i alguns dibuixos amb art final, altres sense acabar. Una de les coses que demanava al presentar-lo és que algú em donés un cop de mà amb el text, i justament ells van trobar el Txema. Me’l van presentar i sembla que ell ja havia acceptat.
–TD: Sí, vaig acceptar ben ràpid, vaig veure aquests dibuixos i vaig veure clar de fer-ho. De fet, és un llibre que es pot entendre sense el text. Els dibuixos em van encantar.
–Al ser un projecte del Xavier, es deu sentir com un pare adoptiu?
–TD: Sí, exacte. És com anar a viure junts però a casa del Xavi. Jo primer li vaig passar uns textos, els vam anar polint però em costava trobar-me a mi mateix en aquests textos, fins a l’última ribotada no vam trobar el to. Em va costar trobar el to que la història mereixia, i ara té el to que li fa justícia. La idea era fer una lectura còmoda per a tots els públics, ni grandiloqüent ni que fos gaire plana.
–XC: Al principi vam pensar: «A veure si ens emboliquem massa i això acaba no sortint», però després de set o vuit proves ha anat molt i molt bé. A nivell de guió, al principi en Txema el respectava del tot, i jo pensava que no hi acabava de veure el Txema que havia llegit en altres ocasions, fins que vam adaptar-lo amb propostes seves i vam arribar a aquell punt ideal.
–Com definirien el conte?
–XC: És un conte per a tota la família, la pot llegir un nen, un adolescent, un adult...
–TD: El Xavi parla de llibre il·lustrat, que aquí no queda gaire clar què és malgrat que a fora ho tenen molt clar. Aquí veus dibuixets i ja penses en canalla. A la francofonia ho tenen molt clar. Primer parlàvem d’un llibre per a joves-homenets, però conforme anàvem avançant vam anar trobant el to per a tothom.
–Fent un conte se surten de la seva zona de confort...
–XC: Per a mi s’assembla molt a fer còmic. Un llibre il·lustrat estaria a mig camí entre la novel·la i el còmic, hi ha text i dibuixos a parts iguals per explicar la història. Amb això he de dir que he tingut molta sort, l’editorial m’ha deixat fer el que volia i m’ho ha posat molt fàcil, i el Txema també! Jo estic molt entussodit en què la il·lustració a Andorra ha d’arrelar, m’agradaria que hi hagués un registre d’obra il·lustrada andorrana.
–TD: Jo estic expectant a veure com acaba sortint, pensant sobretot en l’editorial que ha fet una forta aposta i no ens enganyem, una obra així val pasta... Però alhora tinc una gran tranquil·litat perquè els dibuixos són genials i l’edició està molt elaborada. Per la part del risc, he de dir que me’l vaig haver de llegir per veure que funcionava bé. La prèvia és complexa perquè surts del territori de confort, i pel retorn que he tingut, d’amics d’aquests que et diuen el que realment pensen, de moment és bo. Però signo amb el Xavi, i com a Portella, signo amb més gent i tot i que tinc moltes coses a dir en solitari, crec que quan fas coses amb altra gent surten coses diferents.
–Pot ser el naixement d’un tàndem que faci més coses?
–TD: Sí, pot ser. De fet fins ara hem pogut parlar-ne poc amb tota la feinada fins a la presentació, però ens hi sentim còmodes. Jo penso que podem fer alguna cosa més, ara ja ens coneixem les manies i la forma de treballar, però hem fet pocs cafès, tres o quatre com a molt.
–XC: És còmode i agradable. Jo amb aquesta primera autoria volia assegurar el tret, i el Txema li ha donat un complement que ajuda que la història no sigui ni simple ni es passi de rebuscada. Últimament hem anat accelerant en el procés d’entesa entre l’un i l’altre i potser sí que a partir d’ara això porti a treballar en conjunt. Al principi creia que al no conèixer-nos el projecte seria complicat però he vist que m’ha enriquit molt treballar amb ell.
–Creuen que la gent llegeix més que abans?
–TD: Els meus alumnes no, a més t’ho diuen, només llegeixen el que toca a l’escola i poca cosa més. Crec que tot va lligat al format, llegeixen coses que no són el llibre tradicional. Però no t’ho sé dir, perquè jo segueixo llegint d’una manera que veig que no llegeixen els altres, com jo llegeixo, com a manera d’experimentar i d’accedir a altres coses, crec que no es llegeix gaire.
Però també em demano com llegia jo quan era jove, jo era molt lector però no del que em donaven a l’escola, però això ja seria un altre debat. Això no depèn de només de l’escola, això respon a com es concep la lectura a nivell social, s’ha de fer una programació a 30-50 anys que els governs segueixin. Si set governs un darrere l’altre no tenen una visió homogènia i potent de quin paper juga la lectura a la societat, la lectura no podrà ser una eina de cohesió social i identitària, passarem altre cop al llibre conyàs que t’ha imposat el professor. La prova és a Catalunya, tota la promoció de la lectura que es va fer en època convergent, que es feien carretades de llibres que es regalaven i d’allò n’ha quedat poc substrat. S’ha de treballar durant 50 anys per fomentar la lectura, encara que sigui la de Mortadelo.
–Mortadelo?
–TD: Ara això està de baixada però fa 15 o 20 anys, a moltes facultats d’educació el tema del còmic era un element central! Jo va ser al barber, que vaig enganxar-me al Mortadelo i d’allà vaig saltar a un altre i després a un altre...
–XC: Jo defenso el còmic com a lectura introductòria o facilitadora, especialment a l’adolescència. A més, a mi em ve de família, el meu pare va estudiar a França i a casa hi havia Tintins i Astèrixs i els llegia molt. A casa, de petit a la tele em va enganxar Bola de Drac, i els còmics que després es podien comprar al quiosc. Possiblement l’arrel artística em ve d’aquesta època del primer boom del manga.
–De còmic, se’n llegeix més que abans? Les pel·lícules basades en còmics fan que la gent llegeixi més?
–XC: Al contrari, jo crec que la gent que ja ha vist la pel·lícula llavors no llegeix el còmic. Jo sempre defensaré l’obra original, perquè el cinema sempre redueix el guió. Però penseu que hi ha molta gent que no sap llegir còmic, llegir dibuixos i text alhora no és fàcil. A més, encara hi ha qui pensa, com passa amb l’animació, que al haver-hi dibuixos ja és per a nens. Jo si vull anar al cinema a veure una pel·lícula d’animació al cinema ho passo malament, o acompanyo un cosí petit o et mira la gent.
–TD: La lliga dels homes extraordinaris per a mi és una sèrie de còmics collonuda per tractar a classe, malgrat que jo no me n’he sortit pas. En canvi la peli és infumable, excepte Sean Connery, que és Déu, surt i ho clava, però els primers cinc números són espectaculars, els nanos podrien llegir això. A classe no me n’he sortit perquè jo faig anglès, i és una sèrie de còmics que és d’un nivell massa avançat. Algun cop he pogut fer Astèrix, que no és tan complex.
–Potser a altres països tira més...
–TD: El còmic que tenim aquí és un còmic molt senzill: Massagran, Ot el bruixot... Fora d’aquí és molt evident i ve de lluny. Però penso alhora en la premsa, els nanos aquí no en llegeixen, però ni digital! I si llegeixen, són esportius. Insisteixo que cal pensar què fem en la lectura durant els propers trenta anys i la gent llegirà més, hem de diversificar, no cal que la gent llegeixi El Quixot, perquè et fa passar les ganes llegir això a cinquè! I, especialment, en poesia, jo a cinquè em vaig haver d’embainar Juan Ramón, això no pot ser! Evidentment, no l’he tornat a agafar. A molts dels meus alumnes els han fet llegir La rosa als llavis de Papasseit, i han quedat cruixits! I hi ha poemaris súper conyons!
–XC: Amb literatura infantil hi ha molta publicació, i aquesta és l’esperança, sembla que va a més, es fan llibres de molt bona qualitat, autèntiques obres d’art que segur que acostaran a poc a poc el gènere a la gent.
–Amb Torna’m la cua s’estrenen en el gènere de conte?
–Txema Díaz (TD): Sí, de fet m’estreno amb conte i amb format més o menys sòlid, tinc alguna cosa escrita amb altra gent però en solitari sí.
–Xavi Casals (XC): Jo també, tinc algun llibre publicat amb altres actors però d’obra pròpia i d’autoria és el primer.
–Com neix aquest projecte?
–XC: Jo vaig presentar el projecte a l’editorial amb el projecte ja acabat, els textos fets i alguns dibuixos amb art final, altres sense acabar. Una de les coses que demanava al presentar-lo és que algú em donés un cop de mà amb el text, i justament ells van trobar el Txema. Me’l van presentar i sembla que ell ja havia acceptat.
–TD: Sí, vaig acceptar ben ràpid, vaig veure aquests dibuixos i vaig veure clar de fer-ho. De fet, és un llibre que es pot entendre sense el text. Els dibuixos em van encantar.
–Al ser un projecte del Xavier, es deu sentir com un pare adoptiu?
–TD: Sí, exacte. És com anar a viure junts però a casa del Xavi. Jo primer li vaig passar uns textos, els vam anar polint però em costava trobar-me a mi mateix en aquests textos, fins a l’última ribotada no vam trobar el to. Em va costar trobar el to que la història mereixia, i ara té el to que li fa justícia. La idea era fer una lectura còmoda per a tots els públics, ni grandiloqüent ni que fos gaire plana.
–XC: Al principi vam pensar: «A veure si ens emboliquem massa i això acaba no sortint», però després de set o vuit proves ha anat molt i molt bé. A nivell de guió, al principi en Txema el respectava del tot, i jo pensava que no hi acabava de veure el Txema que havia llegit en altres ocasions, fins que vam adaptar-lo amb propostes seves i vam arribar a aquell punt ideal.
–Com definirien el conte?
–XC: És un conte per a tota la família, la pot llegir un nen, un adolescent, un adult...
–TD: El Xavi parla de llibre il·lustrat, que aquí no queda gaire clar què és malgrat que a fora ho tenen molt clar. Aquí veus dibuixets i ja penses en canalla. A la francofonia ho tenen molt clar. Primer parlàvem d’un llibre per a joves-homenets, però conforme anàvem avançant vam anar trobant el to per a tothom.
–Fent un conte se surten de la seva zona de confort...
–XC: Per a mi s’assembla molt a fer còmic. Un llibre il·lustrat estaria a mig camí entre la novel·la i el còmic, hi ha text i dibuixos a parts iguals per explicar la història. Amb això he de dir que he tingut molta sort, l’editorial m’ha deixat fer el que volia i m’ho ha posat molt fàcil, i el Txema també! Jo estic molt entussodit en què la il·lustració a Andorra ha d’arrelar, m’agradaria que hi hagués un registre d’obra il·lustrada andorrana.
–TD: Jo estic expectant a veure com acaba sortint, pensant sobretot en l’editorial que ha fet una forta aposta i no ens enganyem, una obra així val pasta... Però alhora tinc una gran tranquil·litat perquè els dibuixos són genials i l’edició està molt elaborada. Per la part del risc, he de dir que me’l vaig haver de llegir per veure que funcionava bé. La prèvia és complexa perquè surts del territori de confort, i pel retorn que he tingut, d’amics d’aquests que et diuen el que realment pensen, de moment és bo. Però signo amb el Xavi, i com a Portella, signo amb més gent i tot i que tinc moltes coses a dir en solitari, crec que quan fas coses amb altra gent surten coses diferents.
–Pot ser el naixement d’un tàndem que faci més coses?
–TD: Sí, pot ser. De fet fins ara hem pogut parlar-ne poc amb tota la feinada fins a la presentació, però ens hi sentim còmodes. Jo penso que podem fer alguna cosa més, ara ja ens coneixem les manies i la forma de treballar, però hem fet pocs cafès, tres o quatre com a molt.
–XC: És còmode i agradable. Jo amb aquesta primera autoria volia assegurar el tret, i el Txema li ha donat un complement que ajuda que la història no sigui ni simple ni es passi de rebuscada. Últimament hem anat accelerant en el procés d’entesa entre l’un i l’altre i potser sí que a partir d’ara això porti a treballar en conjunt. Al principi creia que al no conèixer-nos el projecte seria complicat però he vist que m’ha enriquit molt treballar amb ell.
–Creuen que la gent llegeix més que abans?
–TD: Els meus alumnes no, a més t’ho diuen, només llegeixen el que toca a l’escola i poca cosa més. Crec que tot va lligat al format, llegeixen coses que no són el llibre tradicional. Però no t’ho sé dir, perquè jo segueixo llegint d’una manera que veig que no llegeixen els altres, com jo llegeixo, com a manera d’experimentar i d’accedir a altres coses, crec que no es llegeix gaire.
Però també em demano com llegia jo quan era jove, jo era molt lector però no del que em donaven a l’escola, però això ja seria un altre debat. Això no depèn de només de l’escola, això respon a com es concep la lectura a nivell social, s’ha de fer una programació a 30-50 anys que els governs segueixin. Si set governs un darrere l’altre no tenen una visió homogènia i potent de quin paper juga la lectura a la societat, la lectura no podrà ser una eina de cohesió social i identitària, passarem altre cop al llibre conyàs que t’ha imposat el professor. La prova és a Catalunya, tota la promoció de la lectura que es va fer en època convergent, que es feien carretades de llibres que es regalaven i d’allò n’ha quedat poc substrat. S’ha de treballar durant 50 anys per fomentar la lectura, encara que sigui la de Mortadelo.
–Mortadelo?
–TD: Ara això està de baixada però fa 15 o 20 anys, a moltes facultats d’educació el tema del còmic era un element central! Jo va ser al barber, que vaig enganxar-me al Mortadelo i d’allà vaig saltar a un altre i després a un altre...
–XC: Jo defenso el còmic com a lectura introductòria o facilitadora, especialment a l’adolescència. A més, a mi em ve de família, el meu pare va estudiar a França i a casa hi havia Tintins i Astèrixs i els llegia molt. A casa, de petit a la tele em va enganxar Bola de Drac, i els còmics que després es podien comprar al quiosc. Possiblement l’arrel artística em ve d’aquesta època del primer boom del manga.
–De còmic, se’n llegeix més que abans? Les pel·lícules basades en còmics fan que la gent llegeixi més?
–XC: Al contrari, jo crec que la gent que ja ha vist la pel·lícula llavors no llegeix el còmic. Jo sempre defensaré l’obra original, perquè el cinema sempre redueix el guió. Però penseu que hi ha molta gent que no sap llegir còmic, llegir dibuixos i text alhora no és fàcil. A més, encara hi ha qui pensa, com passa amb l’animació, que al haver-hi dibuixos ja és per a nens. Jo si vull anar al cinema a veure una pel·lícula d’animació al cinema ho passo malament, o acompanyo un cosí petit o et mira la gent.
–TD: La lliga dels homes extraordinaris per a mi és una sèrie de còmics collonuda per tractar a classe, malgrat que jo no me n’he sortit pas. En canvi la peli és infumable, excepte Sean Connery, que és Déu, surt i ho clava, però els primers cinc números són espectaculars, els nanos podrien llegir això. A classe no me n’he sortit perquè jo faig anglès, i és una sèrie de còmics que és d’un nivell massa avançat. Algun cop he pogut fer Astèrix, que no és tan complex.
–Potser a altres països tira més...
–TD: El còmic que tenim aquí és un còmic molt senzill: Massagran, Ot el bruixot... Fora d’aquí és molt evident i ve de lluny. Però penso alhora en la premsa, els nanos aquí no en llegeixen, però ni digital! I si llegeixen, són esportius. Insisteixo que cal pensar què fem en la lectura durant els propers trenta anys i la gent llegirà més, hem de diversificar, no cal que la gent llegeixi El Quixot, perquè et fa passar les ganes llegir això a cinquè! I, especialment, en poesia, jo a cinquè em vaig haver d’embainar Juan Ramón, això no pot ser! Evidentment, no l’he tornat a agafar. A molts dels meus alumnes els han fet llegir La rosa als llavis de Papasseit, i han quedat cruixits! I hi ha poemaris súper conyons!
–XC: Amb literatura infantil hi ha molta publicació, i aquesta és l’esperança, sembla que va a més, es fan llibres de molt bona qualitat, autèntiques obres d’art que segur que acostaran a poc a poc el gènere a la gent.