Jaume Campmany Pintor
JAUME CAMPMANY: «Contemplar un quadre m’arregla un mal dia»
El vestíbul de la sala Bingo Star’s d’Andorra la Vella acull la mostra Jaume Campmany: La passió per la pintura. L’artista català resident a Ordino exposa 11 olis de paisatges urbans que es podran visitar fins al 22 de gener.
–Vostè sempre ha pintat.
–M’hi he dedicat tota la vida, a dibuixar, a pintar, també en el món de l’ambient i de la decoració, tant interiors com exteriors. Sóc nascut a Barcelona, però visc aquí des dels anys 70.
–Doncs vostè ha viscut la transformació del país.
–Però ha estat molt a poc a poc, sense adonar-te’n. Ho veus quan mires fotografies, o dibuixos. L’Andorra que m’agradava era l’altra Andorra.
–L’altra Andorra?
–La més rústica, més pairal. A mi m’agrada la muntanya, tot i que el projecte que estic fent és des d’una altra perspectiva.
–Li agradava més pintar l’altra Andorra?
–No, no, si sents la pintura i el dibuix, i a aquestes alçades encara et motiva, busques aquella cosa, aquell punt, i si no el té el trobes. Combines el com era amb el com és ara.
–Què té de singular l’exposició actual?
–Bé, el que em dóna més satisfacció és que s’obrin llocs on la gent, l’artista, pugui exposar. Això és el que més destaco. Veure l’art en directe és bàsic, i manquen espais, tot i que sembla que està canviant. Quan tinc un mal dia, vaig a un museu o una pinacoteca a motivar-me. Contemplar un quadre t’arregla un mal dia. Per tant, que un Bingo hagi condicionat un espai d’art, m’agrada moltíssim.
–I, a més, perquè exposi gent d’aquí.
–Sí, tant consagrada com els que comencen. Quan exposen els dibuixos escolars de canalla de 6-10 anys, els observo i hi descobreixo coses maques. Això és l’art! No hi ha res millor i pitjor, és qui paga el que ho marca...
–L’art val el que un està disposat a pagar.
–Però estem en una etapa en què les obres més cares no es venen, no és un bon moment.
–A la seva obra ara hi veiem urbanisme, ciutat.
–Ho vaig començar l’any passat. Hi ha moments en què veus un lloc sempre ple de gent, i jo vaig buscar els llocs amb una llum d’altres hores: un capvespre, un dia gris... Quan no hi ha gent. Pintar espais amb les llums menys habituals. La meva pintura és expressionisme figuratiu, identifiques l’espai.
–Quina tècnica utilitza?
–L’oli, però amb totes les tècniques possibles de l’oli. És realista, però no és com l’hiperrealisme, d’aquí que en dic expressionisme figuratiu. Vull transmetre sensacions als que miren la pintura.
–Mai es para d’aprendre, oi?
–No, no, i ara! Tot i que vaig estudiar a la Llotja, sempre m’he considerat autodidacta. Recordo que a la primera classe ens van fer pintar una aquarel·la, un gerro de fang, i el professors es va quedar sorprès i em va preguntar com ho havia fet. Jo no acabo mai d’aprendre!
–Vostè sempre ha pintat.
–M’hi he dedicat tota la vida, a dibuixar, a pintar, també en el món de l’ambient i de la decoració, tant interiors com exteriors. Sóc nascut a Barcelona, però visc aquí des dels anys 70.
–Doncs vostè ha viscut la transformació del país.
–Però ha estat molt a poc a poc, sense adonar-te’n. Ho veus quan mires fotografies, o dibuixos. L’Andorra que m’agradava era l’altra Andorra.
–L’altra Andorra?
–La més rústica, més pairal. A mi m’agrada la muntanya, tot i que el projecte que estic fent és des d’una altra perspectiva.
–Li agradava més pintar l’altra Andorra?
–No, no, si sents la pintura i el dibuix, i a aquestes alçades encara et motiva, busques aquella cosa, aquell punt, i si no el té el trobes. Combines el com era amb el com és ara.
–Què té de singular l’exposició actual?
–Bé, el que em dóna més satisfacció és que s’obrin llocs on la gent, l’artista, pugui exposar. Això és el que més destaco. Veure l’art en directe és bàsic, i manquen espais, tot i que sembla que està canviant. Quan tinc un mal dia, vaig a un museu o una pinacoteca a motivar-me. Contemplar un quadre t’arregla un mal dia. Per tant, que un Bingo hagi condicionat un espai d’art, m’agrada moltíssim.
–I, a més, perquè exposi gent d’aquí.
–Sí, tant consagrada com els que comencen. Quan exposen els dibuixos escolars de canalla de 6-10 anys, els observo i hi descobreixo coses maques. Això és l’art! No hi ha res millor i pitjor, és qui paga el que ho marca...
–L’art val el que un està disposat a pagar.
–Però estem en una etapa en què les obres més cares no es venen, no és un bon moment.
–A la seva obra ara hi veiem urbanisme, ciutat.
–Ho vaig començar l’any passat. Hi ha moments en què veus un lloc sempre ple de gent, i jo vaig buscar els llocs amb una llum d’altres hores: un capvespre, un dia gris... Quan no hi ha gent. Pintar espais amb les llums menys habituals. La meva pintura és expressionisme figuratiu, identifiques l’espai.
–Quina tècnica utilitza?
–L’oli, però amb totes les tècniques possibles de l’oli. És realista, però no és com l’hiperrealisme, d’aquí que en dic expressionisme figuratiu. Vull transmetre sensacions als que miren la pintura.
–Mai es para d’aprendre, oi?
–No, no, i ara! Tot i que vaig estudiar a la Llotja, sempre m’he considerat autodidacta. Recordo que a la primera classe ens van fer pintar una aquarel·la, un gerro de fang, i el professors es va quedar sorprès i em va preguntar com ho havia fet. Jo no acabo mai d’aprendre!