Joan Peruga Escriptor
JOAN PERUGA: "La millor generació d’artistes d’aquest país floreix en uns moments de gran incertesa"
–Per a vostè, quina ha estat la notícia o el fet més destacable que ha passat a Andorra durant el 2016?
–El més destacable és que enmig d’una situació política i economia pantanosa –que igual s’empassa un ministre que fulmina un projecte ben elaborat–, un munt de creadors de totes les edats han estat capaços de produir música, literatura, teatre, cinema, arts plàstiques... de qualitat i han fet gaudir molta gent amb el seu talent. La millor generació d’artistes que ha tingut mai aquest país floreix en uns moments de gran incertesa, enmig d’una certa desolació.
–I a l’estranger, d’abast internacional?
–Més que una simple notícia o un fet puntual em sembla que es tracta d’una tendència que ens ha fet caminar com els crancs. Els darrers anys, i de manera evident durant el 2016, s’han fet passos enrere en llibertats, en conquestes socials, en polítiques de pau i d’igualtats… No vull dir que no s’hagi progressat de manera significativa en molts moments, però sap greu la facilitat amb la qual es poden perdre drets i llibertats fonamentals. I a sobre, tot passa a la velocitat a la qual es mouen les notícies per les xarxes socials i amb la banalitat d’un cert espectacle mediàtic.
–Què voldria que passés a Andorra l’any 2017?
–Que el ministeri de Cultura sigui en el més, o dels més, importants i ben dotats econòmicament del país. Que s’entengui que la cultura té una funció essencial per fer-nos més persones i, també, per divertir-nos i apropar-nos a allò que és tan volàtil i efímer i és diu felicitat. A més, pot ser un bon negoci per al país i convertir-se en un dels pilars de la famosa diversificació econòmica, de la qual tant es parla.
–Creu que al 2017 es notarà la superació de la crisi financera/econòmica?
–És possible que indicadors puntuals millorin: baixi l’atur, augmenti la confiança dels consumidors als països veïns... I tot plegat també ens beneficiï a Andorra de manera directa o indirecta. Benvingut sigui. Però les diferències entre els de dalt i els de baix, entre els que tenen molt i els que sobreviuen, es van eixamplant arreu. S’ha aprofitat la crisi per aprimar tant el paraigua social que ja es veuen els núvols i se sent el fred de la intempèrie.
–Quin ha estat el moment més emocionant de l’any que hem acabat?
–Em permeto triar-ne un de personal. Em vaig trobar a Barcelona amb l’Enric Pociello, el company d’estudis que va pujar a acompanyar-me durant la presentació de la novel·la Alcanadre. Li vaig mostrar la foto que tanca el llibre, on se’m veu amb 16 o 17 anys a la riba del riu Alcanadre i amb una melena que ja voldria ara . Ell en va trobar una altra en la qual apareix al mateix lloc un posat similar de hippy. Era evident que ens havíem fet la foto l’un a l’altre. Vam recordar molts detalls d’aquell viatge: les carreteres impracticables de l’època, l’autoestop, els amics que vam visitar, el riu... No vam poder recordar, però, de qui era la càmera de fotos.
–Com valoraria, en general, l’any 2016?
–Mentre vaig fer de professor, acostumava a ser generós a l’hora de valorar els exàmens dels alumnes, però al 2016 no li posaria ni un aprovat. Parlo, sobretot, a nivell internacional. No seria just barrejar els nostres problemes, per greus que ens semblin, dins del mateix sac dels patiment de les guerres i dels morts dels atemptats que veiem als telenotícies i que, de tan repetits, correm el risc d’insensibilitzar-nos. Especialment penós és el paper d’Europa i la seva incapacitat per posar fi a tots els conflictes a les ribes del Mediterrani.
–Si pogués demanar un desig, quin seria?
–Treure algunes conclusions personals i col·lectives de tot plegat. Que ens tornem molt més crítics i savis a l’hora de fer els diagnòstics i plantejar les solucions. I ser més coherents. Perquè costen poc els bons propòsits i les frases i gestos penjats al Facebook. Caldria, i ho dic per mi en primer lloc, ser més actius i militants.
–Què li demanarà als Reis?
–Ser capaç de trobar temps per fer moltes coses que vaig aplaçant de manera inexorable. Sobretot per estar amb la gent, amb molts amics que es van perdent sense cap motiu. Cada cop em deprimeix més pronunciar les frases típiques: ja ens veurem, quedarem un dia, hem de fer un cafè i una xerrada... Perquè molts cops saps que no serà així.
–És més de fer cagar el tió o de demanar regals al Pare Noel?
–No li tenia una estima especial al Pare Noel (i encara menys després de la majoria de pel·lícules que li han dedicat a Hollywood), però quan va sorgir aquella moda horrorosa de penjar-ne per finestres i balcons de totes les cases, em van venir ganes de crear una societat protectora de Pares Noel. Afortunadament, sembla que ja no caldrà perquè la moda ha passat. Torno, doncs, al Tió i a les arengades, que són salades i un esmorzar fantàstic si les acompanyes amb pa amb tomàquet i el raïm que t’hagi sobrat de les campanades.
–Pessebre o arbre?
Pessebre. Amb figuretes comprades per les fires nadalenques més populars. Durant anys vaig visitar la fira de Santa Llúcia de Barcelona i de cada figureta, i del personatge amb barretina que te la venia, es podia treure material per fer un bon relat o un article. Vaig gaudir molt d’aquelles passejades i de les converses amb els artistes del fang, del suro i de la molsa.
–Aquest Nadal ha arribat amb un llibre nou sota el braç... Feia temps que no llegíem un nou Peruga.
–Escric lentament. Amb paciència. Corregeixo molt i em costa sentir-me satisfet d’allò que he escrit. Aquesta novel·la, Alcanadre, feia temps que la tenia al cap, des què va morir el pare. Havia de trobar, però, la pausa i la tranquil·litat necessàries per donar-li l’empenta definitiva. Ho he fet aquesta primavera i l’he finalitzat els mesos d’estiu, que és l’estació en què acaba el relat.
–Per què hem de llegir Alcanadre?
–Primer permeti’m que aconselli simplement llegir. No hi ha res que et doni uns moments de pausa, de silenci —sobretot si apagues el mòbil— i de gaudi com llegir un llibre (i tant barat). A aquells que es decideixin a llegir Alcanadre, espero que els transporti als anys del final de la seva adolescència o de la primera joventut, quan tot estava per experimentar i qualsevol acte es convertia en fundacional. Als anys que, malgrat alguns desencisos i dificultats, segurament van ser prou feliços.
–Quins llibres ens recomana per regalar aquest Nadal?
–Autors del país i del Pirineu. Si fem un repàs de tots els llibres que han aparegut durant l’any, i dels que es preparen per al proper Sant Jordi, hi ha una enorme diversitat. Bons poemaris, llibres de viatges, il·lustrats, de contes i relats curs, novel·les de tots els gèneres i ambients. No es pot dir que no tenim on triar ben a prop de casa. A més, falcones i zafones ja tenen al darrere una indústria editorial poderosa i professionalitzada que els protegeix. Així que cal decidir-se pel producte local.
–Què vol llegir aquest 2017?
Llibres que m’expliquin una història i que aconsegueixin implicar-m’hi. És el que jo intento quan escric: atrapar al lector en la teranyina del relat.
–Quin és el seu projecte personal per al 2017?
–Tenim programada la traducció d’Alcanadre al castellà i farem una gira de promoció —i espero que de diversió, perquè també es tracta d’això—, primer per terres aragoneses i després fins allà on ens portin els lectors. Al Canadre és una paraula àrab que vol dir el riu dels ponts, així que sembla un bon company de viatge. També està molt madura la traducció al txec de La República invisible i suposo que apareixerà aviat. I espero començar una nova novel·la, sobre un dels temes que em volten pel cap. Els he reduït a un parell. M’he de decidir per un i començar.
–El més destacable és que enmig d’una situació política i economia pantanosa –que igual s’empassa un ministre que fulmina un projecte ben elaborat–, un munt de creadors de totes les edats han estat capaços de produir música, literatura, teatre, cinema, arts plàstiques... de qualitat i han fet gaudir molta gent amb el seu talent. La millor generació d’artistes que ha tingut mai aquest país floreix en uns moments de gran incertesa, enmig d’una certa desolació.
–I a l’estranger, d’abast internacional?
–Més que una simple notícia o un fet puntual em sembla que es tracta d’una tendència que ens ha fet caminar com els crancs. Els darrers anys, i de manera evident durant el 2016, s’han fet passos enrere en llibertats, en conquestes socials, en polítiques de pau i d’igualtats… No vull dir que no s’hagi progressat de manera significativa en molts moments, però sap greu la facilitat amb la qual es poden perdre drets i llibertats fonamentals. I a sobre, tot passa a la velocitat a la qual es mouen les notícies per les xarxes socials i amb la banalitat d’un cert espectacle mediàtic.
–Què voldria que passés a Andorra l’any 2017?
–Que el ministeri de Cultura sigui en el més, o dels més, importants i ben dotats econòmicament del país. Que s’entengui que la cultura té una funció essencial per fer-nos més persones i, també, per divertir-nos i apropar-nos a allò que és tan volàtil i efímer i és diu felicitat. A més, pot ser un bon negoci per al país i convertir-se en un dels pilars de la famosa diversificació econòmica, de la qual tant es parla.
–Creu que al 2017 es notarà la superació de la crisi financera/econòmica?
–És possible que indicadors puntuals millorin: baixi l’atur, augmenti la confiança dels consumidors als països veïns... I tot plegat també ens beneficiï a Andorra de manera directa o indirecta. Benvingut sigui. Però les diferències entre els de dalt i els de baix, entre els que tenen molt i els que sobreviuen, es van eixamplant arreu. S’ha aprofitat la crisi per aprimar tant el paraigua social que ja es veuen els núvols i se sent el fred de la intempèrie.
–Quin ha estat el moment més emocionant de l’any que hem acabat?
–Em permeto triar-ne un de personal. Em vaig trobar a Barcelona amb l’Enric Pociello, el company d’estudis que va pujar a acompanyar-me durant la presentació de la novel·la Alcanadre. Li vaig mostrar la foto que tanca el llibre, on se’m veu amb 16 o 17 anys a la riba del riu Alcanadre i amb una melena que ja voldria ara . Ell en va trobar una altra en la qual apareix al mateix lloc un posat similar de hippy. Era evident que ens havíem fet la foto l’un a l’altre. Vam recordar molts detalls d’aquell viatge: les carreteres impracticables de l’època, l’autoestop, els amics que vam visitar, el riu... No vam poder recordar, però, de qui era la càmera de fotos.
–Com valoraria, en general, l’any 2016?
–Mentre vaig fer de professor, acostumava a ser generós a l’hora de valorar els exàmens dels alumnes, però al 2016 no li posaria ni un aprovat. Parlo, sobretot, a nivell internacional. No seria just barrejar els nostres problemes, per greus que ens semblin, dins del mateix sac dels patiment de les guerres i dels morts dels atemptats que veiem als telenotícies i que, de tan repetits, correm el risc d’insensibilitzar-nos. Especialment penós és el paper d’Europa i la seva incapacitat per posar fi a tots els conflictes a les ribes del Mediterrani.
–Si pogués demanar un desig, quin seria?
–Treure algunes conclusions personals i col·lectives de tot plegat. Que ens tornem molt més crítics i savis a l’hora de fer els diagnòstics i plantejar les solucions. I ser més coherents. Perquè costen poc els bons propòsits i les frases i gestos penjats al Facebook. Caldria, i ho dic per mi en primer lloc, ser més actius i militants.
–Què li demanarà als Reis?
–Ser capaç de trobar temps per fer moltes coses que vaig aplaçant de manera inexorable. Sobretot per estar amb la gent, amb molts amics que es van perdent sense cap motiu. Cada cop em deprimeix més pronunciar les frases típiques: ja ens veurem, quedarem un dia, hem de fer un cafè i una xerrada... Perquè molts cops saps que no serà així.
–És més de fer cagar el tió o de demanar regals al Pare Noel?
–No li tenia una estima especial al Pare Noel (i encara menys després de la majoria de pel·lícules que li han dedicat a Hollywood), però quan va sorgir aquella moda horrorosa de penjar-ne per finestres i balcons de totes les cases, em van venir ganes de crear una societat protectora de Pares Noel. Afortunadament, sembla que ja no caldrà perquè la moda ha passat. Torno, doncs, al Tió i a les arengades, que són salades i un esmorzar fantàstic si les acompanyes amb pa amb tomàquet i el raïm que t’hagi sobrat de les campanades.
–Pessebre o arbre?
Pessebre. Amb figuretes comprades per les fires nadalenques més populars. Durant anys vaig visitar la fira de Santa Llúcia de Barcelona i de cada figureta, i del personatge amb barretina que te la venia, es podia treure material per fer un bon relat o un article. Vaig gaudir molt d’aquelles passejades i de les converses amb els artistes del fang, del suro i de la molsa.
–Aquest Nadal ha arribat amb un llibre nou sota el braç... Feia temps que no llegíem un nou Peruga.
–Escric lentament. Amb paciència. Corregeixo molt i em costa sentir-me satisfet d’allò que he escrit. Aquesta novel·la, Alcanadre, feia temps que la tenia al cap, des què va morir el pare. Havia de trobar, però, la pausa i la tranquil·litat necessàries per donar-li l’empenta definitiva. Ho he fet aquesta primavera i l’he finalitzat els mesos d’estiu, que és l’estació en què acaba el relat.
–Per què hem de llegir Alcanadre?
–Primer permeti’m que aconselli simplement llegir. No hi ha res que et doni uns moments de pausa, de silenci —sobretot si apagues el mòbil— i de gaudi com llegir un llibre (i tant barat). A aquells que es decideixin a llegir Alcanadre, espero que els transporti als anys del final de la seva adolescència o de la primera joventut, quan tot estava per experimentar i qualsevol acte es convertia en fundacional. Als anys que, malgrat alguns desencisos i dificultats, segurament van ser prou feliços.
–Quins llibres ens recomana per regalar aquest Nadal?
–Autors del país i del Pirineu. Si fem un repàs de tots els llibres que han aparegut durant l’any, i dels que es preparen per al proper Sant Jordi, hi ha una enorme diversitat. Bons poemaris, llibres de viatges, il·lustrats, de contes i relats curs, novel·les de tots els gèneres i ambients. No es pot dir que no tenim on triar ben a prop de casa. A més, falcones i zafones ja tenen al darrere una indústria editorial poderosa i professionalitzada que els protegeix. Així que cal decidir-se pel producte local.
–Què vol llegir aquest 2017?
Llibres que m’expliquin una història i que aconsegueixin implicar-m’hi. És el que jo intento quan escric: atrapar al lector en la teranyina del relat.
–Quin és el seu projecte personal per al 2017?
–Tenim programada la traducció d’Alcanadre al castellà i farem una gira de promoció —i espero que de diversió, perquè també es tracta d’això—, primer per terres aragoneses i després fins allà on ens portin els lectors. Al Canadre és una paraula àrab que vol dir el riu dels ponts, així que sembla un bon company de viatge. També està molt madura la traducció al txec de La República invisible i suposo que apareixerà aviat. I espero començar una nova novel·la, sobre un dels temes que em volten pel cap. Els he reduït a un parell. M’he de decidir per un i començar.