Joan Hernàndez codirigeix per primer cop amb Alfons Casal el clàssic de Josep Maria Folch i Torres a l’Auditori Claror de Sant Julià de Lòria avui i demà. L’obra, que arriba a la seva 23a edició, compta amb la dupla Hernàndez-Casal a la direcció, mentre que les darreres edicions van ser dirigides per un dels dos al mateix temps que l’altre assumia el paper d’ajudant. Enguany, la representació està ambientada en l’imaginari del comte Dràcula, un context que, malgrat pugui semblar estrany, guarda moltes similituds amb la representació nadalenca. / Per MARC SOLANES

 

–(riu). Aquest canvi suposa que tinguem una mica més de feina en posar-nos d’acord. Malgrat tot, fa molts anys que ens hem dirigit l’un a l’altre i tenim una visió molt semblant del que ha d’haver-hi a l’escena. Portem molt de temps junts treballant en tot tipus d’ambients.

 

–Amb molta il·lusió perquè potser serà la última edició encapçalada pels dos. Sempre intentes donar-li una volta, un cop d’aire fresc, alguna novetat que, malgrat no es desvirtuï el text original, si que modifiqui lleument alguns aspectes de l’obra.

 

–Doncs sí, i estem molt contents del resultat! 

 

–Al principi potser ha sigut una mica complicat, però després te n’adones que hi ha tants elements en comú que no sorprèn tant com podria semblar en un principi. Hi ha un poble que té por a una figura demoníaca, uns herois que intenten burlar l’enemic, una noia en perill i un caçador de vampirs (de Satanàs, en el nostre cas). Hi ha moltíssims elements en comú que fan molt més fàcil l’adaptació.

 

–(riu) No tant com sembla! Els últims anys havíem apostat per un Sant Miquel femení pel fet de poder recrear una guerra de sexes (ja que Satanàs era masculí). L’espasa i l’estaca acaben representant elements molt similars destinats a acabar amb l’enemic. 

 

–No pas! Exceptuant un parell de frases que hem inclòs a la dramatúrgia, no hi ha hagut pràcticament canvis. Consiteix més aviat en una picada d’ull a la història del comte Dràcula i prou.  

 

–És una opció que pots escollir fer o no, però crec que sí. L’any passat vaig decidir-me per un format més clàssic però al final no m’hi vaig poder resistir i vaig convertir l’infern en una mena de circ! Tu pots apostar per tradició pura i dura o pots tenir la inquietud de donar-li una volta, com és el nostre cas.

 

–Més que actors professionals, Els pastorets aposta per una direcció professional i uns actors de tot tipus. Tenim des de participants amateurs de tot el país fins a integrants de diverses companyies, que aporten el toc més professionalitzat. Aquest any tenim a alguns membres de Lapsus Teatre, Estripajecs, Companyia Carbassó...

 

–Jo crec que no. Són una cosa tant vinculada a les festes de Nadal que, si ho fan, també pot arribar a passar de moda un pessebre o un arbre, que són elements molt arrelats per aquestes dates.

 

–Jo penso que va molt lligat a la tradició. Per aquestes dates volem veure la cavalcada de Reis, volem cagar el Tió i volem veure Els pastorets. També penso que el fet de tractar-se d’una història popular funciona moltíssim: «Teatre fet pel poble i per al poble». Es tracta d’una història amb molta força.

 

–Jo crec que amb quatre representacions n’hi ha suficient, però no ho descartaria. Tot i això, crec està ben representat el fet que n’hi hagi dues abans de final d’any i dues més després, a banda del fet que es tracta d’actors i actrius amateurs als que no se’ls pot exigir més.

 

–Va ser a finals de setembre. M’agradaria destacar que no es tracta d’un càsting que descarta persones sinó que serveix per reubicar i assignar papers als diferents participants.

 

–Es van realitzar el cap de setmana del 17 i 18 de desembre i, per com han anat, es preveu un èxit pel que fa a l’actuació!