PUBLICITAT

Gerard Roure Àrbitre de futbol sala

GERARD ROURE: «Amb els anys m’he fet més tolerant i dialogant»

Gerard Roure
Gerard Roure
Gerard Roure (Lleida, 1980) és d’aquelles minories amb passió pel futbol i per ser àrbitre. A més, de futbol sala. Cosí de Sergi Escobar, el medallista olímpic de ciclisme en pista a Atenes, l’amor a la pilota li ve del seu pare, que va jugar a Segona amb el Lleida. Vesteix de negre des dels 23 anys. Dotze de carrera arbitral. Val la pena escoltar-lo... / Per IVÁN MOURE

–Ja és estrany voler ser àrbitre però de futbol sala... Per què?
–El meu pare era àrbitre i jo no és que volgués copiar-lo però un dia que faltava un àrbitre en un partit de la lliga de veterans de Lleida, era urgent i m’ho van proposar a mi. Jo no tenia carnet encara però vaig dir que sí i em va agradar. Just per aquella època, vaig pujar a Andorra a viure per motius familiars i vaig fer contactes amb FAF per treure’m el títol. Però de futbol sala, no sé perquè. Llavors hi havia en Carles Sellart, responsable de futbol sala.

–Vol fer el pas per ser àrbitre de futbol?
–No. M’ho han proposat i he fet de línier però no m’agrada tant. El sala és més tàctic i ràpid, completament diferent.

–El seu paper sempre aixeca discrepàncies, si no és per un costat, és per l’altre. Com es porta això de ser el dolent de la pel·lícula?
–Com es pot. Per bé o desgràcia, aquí ens coneixem tots, àrbitres i jugadors, i els que anem de negre sempre hem de ser imparcials però conèixer-los també ens ajuda. Abans xiulava un àrbitre en cada partit però fa tres anys que som dos àrbitres i el nivell ha millorat moltíssim. Problemes concrets sí que en tenim... Recordo un jugador em va agafar pel coll per darrere, però coses puntuals. Les discussions sí, eh? I entenc que formen part del joc.

Com s’aconsegueix donar el pas a àrbitre de la lliga a àrbitre internacional?
–El requisit bàsic és saber anglès, que és l’idioma oficial. És la federació de cada país la que promociona els seus àrbitres a la UEFA. La FAF, a través de Joan Aguilera, va pensar en mi fa quatre anys… Els estaré eternament agraït per donar-me aquesta oportunitat. Vaig fer un curs de quatre dies a las Rozas amb proves físiques i exàmens teòrics i ja vaig començar a exercir a nivell internacional.
A partir de llavors et designen partits a nivell de UEFA. Per categories. N’hi ha de tercera, on sóc jo, fins a elit. Vas pujant segons el número de partits i a unes avaluacions. Just ara estic esperant que m’arribi la notificació de l’ascens a segona, que t’obre més portes. Fins ara feia fases preliminars i primeres rondes, uns quatre tornejos a l’any; si pujo podré fer fins la quarta, l’última abans d’una Euro i una Champions.
 Cada cert temps hem d’anar actualitzant-nos. Ara tornem a marxar al novembre a Eslovènia per fer un curs de les noves regles que s’estan instaurant.

-És més fàcil xiular a Andorra o fora?
–Fora. Tens la pressió de tenir un avaluador però els equips no et coneixen i et tenen més respecte. Saben que arbitra algú d’Andorra, però no influeix.

–En paral·lel a la selecció, vostè ve de fer el seu propi torneig Europeu a Xipre, on va xiular dos partits. Què tal l’experiència?
–L’equip arbitral no ens coneixíem i molt bé. Molt content per com ho het fet i esperant les notes. Però vaig dia a dia i haig de fer bons tornejos, sense pressa.

–La final, amb set grogues i dues vermelles. Partit escalfat?
–Bastant calent... Es decidia la classificació. Si guanyava o empatava Kosovo passava. Dinamarca havia de guanyar i esperar que Noruega-Xipre empatessin, van empatar i va passar Dinamarca. Xipre no tenia opcions de passar però es jugava millorar el rànquing i estava a casa seva... Va anar a mort.

–Com es defineix vostè com a àrbitre? Tolerant, dialogant…?
–He canviat amb els anys. Sempre m’han dit que els primers anys no era ni tolerant ni dialogant… I em deien que era molt dolent (riu). Ara porto molts anys i partits, experiència… UEFA t’ensenya a ser tolerant i això contagia. Ara sóc més dialogant, però tampoc gaire, eh? Vaig aprenent, veient com es pita fora, consells dels àrbitres d’altres països, i vaig polint la personalitat com a àrbitre, creixent.

-Una mica d’actualitat. Què li sembla això de la tecnologia? Al futbol sala també hi ha pressió per què s’instauri?
S’ha parlat d’algunes modificacions però no de cap ull de falcó o res similar. No s’ha parlat. Jo tampoc ho aplicaria però penso que acabarà passant, més d’hora que tard. A Andorra costarà més, això segur.

Comenta aquest article

PUBLICITAT