PER IVÁN MOURE

Marc Puig-Pey (Barcelona, 1972) és el responsable de cuina de la Fundació Alícia, un centre amb vocació social dedicat a la innovació tecnològica en aquesta matèria i a la millora dels hàbits alimentaris que fa un parell de setmanes va impartir una xerrada i un curset al Principat, de la mà de l’Associació Andorrana contra el Càncer i amb motiu del dia contra aquesta maleïda malaltia.
 

–Una mica de prestigi tindrà. Almenys a la mama, la tinc contenta… Va ser un gran cop de sort que em contractessin el 1989 tot just quan acabava els estudis a l’Escola d’Hostaleria de Girona. Tenir aquest currículum, per a mi, és tenir una experiència que puc aplicar a la fundació, a la que dedico tots els meus esforços.

 

–No sé si on volgués però et diré una cosa... Jo busco un equilibri a la meva vida; estar a gust, que m’ompli i pugui desenvolupar els meus coneixements. Probablement podria guanyar més en un altre lloc però i la satisfacció personal i la qualitat de vida que m’ofereix la fundació m’omplen. El valor econòmic m’interessa el suficient per viure. 

Visc el present i sóc feliç. No hi ha més.

 

–No en tinc cap i les tinc totes. No em considero expert en res. Treballo amb una gran varietat de projectes així que sóc més aviat multidisciplinari dins la meva professió.

 

–No m’ho he preguntat mai però amb el cap ben alt, sempre he volgut ser-ho, des de ben petit tot i que a casa sempre ha cuinat la mama, això és sagrat.

 

–A molts establiments, és evident. Fa poc vaig veure un reportatge d’un temple budista coreà amb cuina vegetariana... Aquests són els projectes que m’agraden, més que anar a un cinc estrelles de Nova York, per exemple. Però treballant a Alícia... Jo ja estic complint el meu petit somni!
 

–És un repte personal molt maco el d’aportar el meu gra de sorra a persones amb aquestes malalties. És molt enriquidor, per a mi són les meves Estrelles Michelin. Per la gent, coneixement. La cuina i l’alimentació són importants per a la humanitat i aquest és el missatge que enviem. Tractem de fer-ho divertit, fàcil, coherent... I el que busquem és que el curset no quedi en una anècdota. Volem que es fiquin a la cuina i apliquin el que els hem ensenyat, i no que vinguin, tornin a casa i no facin res. 

 

–Abans menjàvem per plaer i ara, també per sentir-nos bé, cuidem el cos. El millor de tot és que en aquesta transformació la cuina és igual de bona. Però aquesta pregunta no se li pot fer a un nen de Burundi, eh? 
 

–No, la diversitat sempre és bona. S’adapten a les nostres preferències, però si remarcaria que hem de tenir criteri per escollir ja que tanta informació pot resultat confusa. Per això hem de tenir una educació culinària. D’altra banda, treiem-nos del cap que a més barat, més dolent. Una bona truita és millor que una mala llagosta.

 

–En molts casos sí. Hem de cuidar que alimentació sana, sostenible, variada i també plaent. No sóc antidietes però menjar és bàsic. 

 

–El 13 de març. Vaig a Grandvalira a ensenyar eines perquè volen potenciar la cuina andorrana per aplicar als seus establiments i donar un valor afegit. És habitual que els turistes vulguin provar els plats típics d’allà on van,  l’estació ha pres nota i m’han trucat perquè els ajudi a millorar en aquesta faceta.

 

–Et proposo un àpat que faig molt a casa quan tinc poc temps... Cigró cuit, trossejo pastanaga, tomàquet i ceba; ho trinxo tot i poso, anxova o tonyina per sobre, sal, pebre, oli d’oliva i unes gotes de suc de llimona. Això i una peça de fruita. Un menjar saludable, bo i si és per a dues persones, el temps és el mateix. En un quart d’hora està fet.