PUBLICITAT

Albert Roig Periodista

ALBERT ROIG: «Necessitem més relats de memòries del país»

albert roig
albert roig
Des de fa tres anys treballa amb la família Mas, reordenant el seu arxiu històric i fent peces i recerca documental. Ja va per la segona edició del llibre Josep Maria Mas Pons. Pere de l’Oros. Vida política 1960 - 1991, que s’ha acollit amb un gran èxit entre el públic, especialment entre totes aquelles persones interessades en la història política del país i entre els seus companys més propers, que en són molts. / PER MARC SOLANES
 
–Per què va decidir escriure aquest llibre?
–Perquè el personatge té una personalitat que atrau molt. Va viure uns anys com a polític durant el ple creixement polític i econòmic del país: va participar en la construcció de carreteres, el creixement del Pas de la Casa, la reforma de les institucions i va esdevenir el primer subsíndic amb el nou marc polític del país. Un dels més importants és el canvi que va patir el Consell General, que va passar a ser una cambra legislativa. A més, és l’únic supervivent que queda dels pitjors damnificats pels aiguats d’Encamp del 1937, quan va haver d’anar a viure a Les Bons en una casa en unes condicions força precàries: va passar de tenir dues cases a ninguna. 
 
–Quines són les fites més importants Josep Maria Pons?
–A part de ser una persona amb molta personalitat i molt de caràcter, és una personatge molt executiu: quan creu que alguna cosa s’ha de fer, fa tot el possible perquè així sigui, unes característiques que va aplicar durant la seva gestió política. Tenia molt clar quines carreteres s’havien de remodelar, quines s’havien de construir, les connexions que calia fer, etc.
 
–En què ha millorat i en què ha empitjorat el país al llarg del segle XX?
–En aquells moments, Andorra estava fent el pas d’una economia primària a una terciària. S’estava obrint la seva economia i estava fent que el seu creixement fos exponencial i molt important. Durant aquesta època hi va haver el màxim esclat del país: es va connectar el país a través de les ràdios i el turisme va començar a arribar al Principat. El país ha canviat molt perquè, precisament, és durant l’etapa en què aquest ocupa càrrecs polítics quan es produeixen els canvis més gran. 
 
–Ha canviat molt, la política andorrana al llarg dels darrers anys?
–La reforma de 1981 va costar molt. Es va iniciar a principis dels anys 70, i hi va haver moltes reunions entre els representants dels coprínceps i els membres del Consell General per desenvolupar-la. Andorra vivia un moment complicat i hi havia molts trets característics del passat profundament arrelats a la societat. Els enormes canvis que es preveien van costar, especialment, perquè els coprínceps van deixar de tenir potestat en determinades competències. Tot això va culminar en la Constitució del 1993. 
 
–30 anys de dedicació a la vida política...i avui en dia diem que no s’ha de professionalitzar!
–Aquesta gent no eren professionals de la política! No es guanyaven la vida amb això, amb excepció de quan va passar a ser subsíndic. Abans, els polítics tenien els seus negocis i, al mateix temps, exercien com a servidors públics. Sí que hi havia sous però no eren suficients per viure d’allò.
 
–S’hauria de recuperar aquesta forma d’entendre la política?
–És molt complicat, són altres temps. Personalment, crec en la professionalització de la política, pot evitar molts problemes, com ara conflictes d’interessos o que no t’hi acabis dedicant tant com ho hauries de fer. Necessitem els millors governants, que s’hi dediquin exclusivament. Malgrat tot, no és el mateix ser cap de Govern que liderar segons quina conselleria d’algun comú.
 
–Li agraden les biografies, fer retrats de personatges?
–És apassionant. A més, hi ha tota una part de la història del país que està poc explicada pels seus protagonistes. Necessitem més persones que relatin les seves memòries, encara que després no les publiquin. La segona part del segle XX és crucial per entendre el que ara és Andorra i necessitem la versió de les persones que ho van viure en primera persona. Tenim una mancança d’aquestes històries. D’aquesta manera, els historiadors del futur tindran material suficient per fer-se una idea de com era el país anteriorment. 
 
–Diu que la publicació no es tracta ni d’un llibre d’història ni d’unes memòries. Què és, doncs?
–Té una part biogràfica molt important, més que no pas de memòries. En definitiva, és un relat de les vivències que es van viure al país durant una època determinada.
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT