En la història de l’art, la dona sempre ha quedat en segon terme. Precisament, Anna Mangot, professora d’Història de l’Art a l’Escola d’Art d’Andorra la Vella, ha endegat un monogràfic per donar a conèixer les pintores del segle XX i d’abans que –malgrat haver fet obres importants– han quedat enterrades pel pas del temps. / Per ESTEFANIA GRACIA

 

–El curs de l’Escola d’Art s’organitza en tres cursos i és lineal. Però a part fem monogràfics i ja hem començat amb el primer, que es titula Dones pintores, les grans desconegudes. Ja fa gairebé un mes que l’estem fent. Amb aquest volem donar a conèixer les artistes més famoses des de la prehistòria fins als nostres dies, fent un passeig per l’univers de la pintura femenina.

 

–Perquè hi ha moltes dones pintores desconegudes, que han tingut un gran talent i que –a causa de l’època en què han viscut– han quedat desapercebudes. I crec que és important que es coneguin. 

 

–Principalment, per no poder accedir a una formació. El 80% de les dones pintores d’abans eren filles de pares ja pintors o filles d’algú que tenia un taller de pintura. Potser el pare no era conegut, però en tenir accés al material, la pintura o aquest món, les dones han pogut pintar. Tot i això, no se’ls estava permès (fins ben entrat el segle XX) l’entrada a les acadèmies. Per aquest fet, totes pequen una mica de la part d’anatomia, perquè a les acadèmies bàsicament s’estudiava el cos nu, i això no estava permès en una dona, era molt lleig que una dona pintés un cos despullat, doncs era una cosa exclusiva d’homes. Tot i això, algunes pintores van arribar a ser famoses i es van poder guanyar la vida força bé, encara que després han estat amagades. Fins i tot, s’han trobat alguns quadres que estaven tatxats i aparentment firmats per un home, però quan s’han estudiat o restaurat, s’ha descobert que a sota hi havia la firma d’una dona. A més, fins gairebé el segle XX, totes eren retratistes o pintures de petit format, perquè és amb el que es guanyaven bé la vida. I no hi ha molta producció de frescos o pintura religiosa, perquè tampoc estava ben vist que la dona pintés quadres d’aquesta temàtica. 

 

–La dona sempre es troba amb què té una càrrega familiar imposada: és la que pareix, la que té els fills, la que els cuida... Tot i això, al llarg del segle XX han passat moltes coses en la vida femenina, i això ha influït també en el món de l’art, doncs la llibertat de la dona també s’ha traduït en el món artístic. Ara, si ets una dona i vols estudiar art ningú et posarà una pega, però fa 200 o 300 anys sí. 

 

–No massa, hi ha dones pintores del segle XX que són conegudes, com Frida Kahlo, però quan et poses a parlar de pintores de l’època dels romans o medieval, la gent gairebé no les coneix. També perquè gran part de l’obra artística dels segles XVII, XVIII i XIX s’ha perdut.

 

–Per exemple, en Tamara de Lempicka. I en moltes fotògrafes del segle XX, que van agafar prou força, així com en alguna pintora catalana, com la Pilar Montaner.