PUBLICITAT

RAFEL NADAL Periodista i escriptor

RAFEL NADAL: «El llibre és un homenatge a les dones que es van carregar el país a l’esquena»

L’escriptor català, Rafel Nadal, en un hotel de Barcelona.
L’escriptor català, Rafel Nadal, en un hotel de Barcelona.
Després de l’èxit internacional de La maledicció dels Pamisano traduït a 14 llengües, Rafel Nadal (Girona, 1954) presenta demà a les vuit del vespre a la Biblioteca d’Escaldes-Engordany una història de la postguerra a Catalunya amb La senyora Stendhal. Nadal també va ser, ara fa vint anys, un dels fundadors d’EL PERIÒDIC D’ANDORRA. / Per LÍDIA RAVENTÓS 
 
–Després de l’èxit amb La maledicció dels Palmisano, ara torna amb una història de la postguerra a Catalunya explicada des de la mirada d’un nen. 
–La veu narradora, i per tant el que explica el que passa, és el Lluc, un nen petit al qual li han matat la mare l’últim dia de la Guerra Civil espanyola. El que jo volia fer era un retrat de la postguerra a Catalunya i m’interessava molt la mirada del nen perquè els infants, no és que siguin totalment innocents, però sí que tenen una mirada neta, ingènua, sense priorismes. I em va molt bé perquè el nen va veient el que passa i ho va jutjant en funció d’un codi moral molt primitiu. És a dir, això m’agrada, això no m’agrada. Això està bé, això no està bé. No atribueix el que passa a cap bàndol i això només t’ho pot donar un nen. I és només a mesura que va creixent que pren partit quan veu que la violència sempre ve del mateix bàndol. Primer pren partit pels Stendhal, que són la família que l’ha acollit, i quan descobreix que els Stendhal són els hereus dels perdedors de la guerra, ell es fa partidari dels perdedors. 
 
–La veritable protagonista de la història és, per això, la senyora Stendhal. És del personatge que està més enamorat?
–Sí, per descomptat. La meva heroïna en el llibre és la senyora Stendhal. Tots els protagonistes del llibre són republicans, també els traïdors. I, per tant, no tot el que fan els bons, els meus herois, està ben fet. En el llibre, el nen del qual parlàvem va creixent sempre sobre una doble influència, la del germà gran adoptiu i la de la senyora Stendhal. En el cas del germà es tracta d’una influència més física, més gregària, més sectària, un noi partidari de la lluita, que creu que encara que han perdut la guerra poden acabar revertint la situació. I, en canvi, en el cas de la senyora Stendhal, que té les mateixes conviccions republicanes o més, està convençuda que la revolució només la poden fer a l’escola. En un moment determinat ella diu: «Nosaltres som més, tenim la raó, però només guanyarem quan sapiguem tantes coses com ells». I per tant, ella no vol que vagi cap al camí de l’enfrontament perquè creu que si cauen en els errors morals dels seus rivals, si actuen en la mateixa baixesa moral que els que han abusat d’ells i responen amb violència, estaran perdent una altra vegada una guerra que ja van perdre. D’aquesta doble influència, jo personalment de qui realment estic enamorat és de la mare perquè té unes conviccions fortíssimes. 
 
–El llibre reivindica aquest paper de la dona de postguerra que ho aguanta tot i que creu fortament en aquests valors de l’educació i la cultura. 
–De fet, el llibre és un homenatge a totes les senyores Stendhals, no només a Catalunya, sinó a tot el sud d’Europa. Valdria per casa vostra, valdria per França, per Itàlia, per Espanya. Són aquestes dones que quan va acabar la guerra, en el nostre cas la guerra espanyola però que també valdria per les guerres mundials, i els homes estaven o bé morts o empresonats o exiliats, elles es van carregar el país a l’esquena i no només van treballar a casa, al camp, a la fàbrica, sinó que a més van dirigir econòmica i intel·lectualment la família. Eren les que empenyien els nens a estudiar i els que convencien als homes i als avis que fessin un esforç perquè els fills poguessin tenir un futur diferent. El llibre és un homenatge a aquestes dones que mentre els homes estaven morts o desmoralitzats, elles, que també tenien dret a estar desmoralitzades, es van negar a sotmetre’s, es van aixecar i es van carregar la família i el país a l’esquena creient que només a través de l’educació podrien canviar la situació dels seus. Van mantenir uns valors morals molt positius negant-se a acceptar els valors de revenja que tenien alguns. Això és admirable. 
 
–Es va inspirar en algú per crear el personatge de la senyora Stendhal? 
–No. La senyora Stendhal és la suma de moltes dones que he conegut al llarg de la meva vida i de les que m’han vingut a veure a mesura que he anat presentant llibres i corrent per pobles de tot Catalunya. La meitat del llibre són fets reals que m’han explicat, històries viscudes i documentades i absolutament reals. 
 
–Hi ha una generació a qui se li acaben els testimonis directes d’aquesta guerra. 
–Sí, tot i que penso que a última hora hem salvat la memòria històrica. Hi va haver un moment que semblava que anàvem a perdre tota la memòria de la gent que l’havia viscut directament. Però en els últims 20 o 25 anys s’ha produït una explosió molt gran de les publicacions a nivell local, s’han publicat molts llibres, moltes revistes, molts nanos joves que han entrevistat als seus avis... I després, quan la gent gran s’ha vist reflectida en aquestes històries, s’han sentit contents i ells mateixos han corregut a obrir els calaixos, a treure postals, a treure fotos antigues i s’han posat a escriure les seves pròpies històries. Jo crec que en els últims 25 anys hem salvat bastant de la memòria dels episodis de la guerra i la postguerra que estàvem a punt de perdre. 
 
–La novel·la està ambientada en un moment històric concret, però entre les seves línies hi ha un missatge polític que es podria traslladar al present?
–Sí, d’entrada hi ha un fons que val tant per la guerra espanyola com per les guerres europees perquè el llibre és una mica la continuació de La maledicció dels Palmisano, tot i que aquest passava a Itàlia, però ve de la reflexió sobre el que passa en un moment de conflicte, de guerra, i fins a quin punt un home és capaç d’imposar la seva llibertat individual o fins a quin punt és responsable de les coses que fa. M’interessava molt reflexionar sobre el fet que la legitimitat democràtica que tenia la República no legitima a cada un dels seus membres ni tot el que fan. A nivell col·lectiu sí que està legitimada però després els actes de violència que va protagonitzar cada individu per raó de religió o de pensament és un tema absolutament condemnable. Això val per la guerra espanyola però també valdria pel nazisme. Hi havia nanos que van anar a les tropes de Hitler o de vigilants als camps de concentració i que ningú podria discutir que no tenien cap més remei que fer-ho perquè si no els haurien afusellat. Però un cop al camp de concentració hi ha gent que es limitava a complir les ordres però d’altres que van inflingir dolor en els presoners d’una manera gratuïta i això és absolutament condemnable. Per tant, m’interessava molt diferenciar entre la legitimitat col·lectiva i la legitimitat individual. 
 
–I en un cas concret, com el que es viu a Catalunya amb el procés d’independència, com es podria traduir aquest missatge?
–En aquest cas, destacaria que el fet que algú defensi uns principis col·lectivament justos i que tingui uns anhels, unes inspiracions i uns ideals polítics i que intenti agrupar-se per aconseguir-los, que és absolutament legítim, no fa legítims a tots els que els acompanyen en el viatge. Per tant, a mi m’agradaria que la gent jove sobretot entengués que han de ser capaços de ser autocrítics i de mirar qui els acompanya perquè el fet que el seu objectiu sigui legítim no vol dir que hagin de defensar a tots els que tenen al voltant si l’actuació concreta que fan és èticament reprovable. 
 
–A més de ser ja un escriptor d’èxit, també va ser fundador d’aquest rotatiu ara fa 20 anys.
–Sí. Ja teníem el cap fer un producte en català del Periódico de Catalunya i quan va sortir l’oportunitat amb un grup de gent a Andorra vam pujar a crear-lo. Vam venir amb molta curiositat i sobretot amb molt de respecte perquè des del primer dia vaig descobrir que des de Catalunya es té una visió molt equivocada d’Andorra i que des d’Andorra es té molta consciència del que és ser un estat independent. Des de Catalunya es busca una complicitat que a Andorra segurament li seria perjudicial, en el sentit que Catalunya podria acabar considerant Andorra com una comarca més del seu territori quan en realitat Andorra és un país amb el qual compartim una cosa tan important com la cultura però que té la seva pròpia tradició política i que això fa que pugui tractar d’igual a igual amb França i amb Espanya. I descobrir això al començament costa d’assimilar, ho reconec, però al cap de pocs dies d’estar a Andorra i de parlar amb la gent de seguida entens que la visió real és diferent de la que tenies. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT