JOSEP MARIA RÀFOLS PERIODISTA I ESCRIPTOR
JOSEP MARIA RÀFOLS: «‘El xiscle de la sirena’ és una explosió d’ànsies contingudes»
El periodista barceloní Josep Maria Ràfols confessa que va deixar el que considera una de les millors professions del món per endinsar-se en el món de la literatura, un repte pendent que tenia des de jove. Després d’una exitosa carrera periodística per mitjans reconeguts com ‘El Periódico de Catalunya’, ‘El País’ o TV3 i de posar el seu granet de sorra en la creació d’EL PERIÒDIC, Ràfols s’estrena amb la novel·la ‘El xiscle de la sirena’, guardonada amb el premi Fiter i Rossell 2016. / PER LÍDIA RAVENTÓS
–Què porta a un periodista com vostè que ha treballat en diversos mitjans de renom a entrar en el món de la literatura?
–El periodisme és una professió meravellosa, la que per a mi té més encant de totes, perquè et permet saber-ho tot. Aquesta ànsia de sempre voler-ho saber tot tan pròpia dels periodistes. Per mi, però, el periodisme també té un punt no tan positiu que és el fet que provoca, a vegades, una certa frustració des del punt de vista de l’estil. Jo vaig començar en el món del periodisme perquè el que volia era escriure però pensava que escrivint novel·les no em guanyaria mai la vida però en canvi omplint diaris i fent televisió, sí. El que passa és que aquest decisió genera, a llarg termini, una petita frustració que és la d’haver descriure sense adjectius, d’una manera molt plana, desapassionada, amb un llenguatge escèptic. Una frustració que quan deixes el periodisme i et poses a fer novel·la marxa i et surt aquest vessant més literari i, fins i tot, una mica poètic. En aquest sentit, aquest llibre és una explosió d’ànsies contingudes durant un grapat d’anys.
–Periodisme i literatura tenen punts en comú o són professions totalment independents?
–Són totalment independents excepte en alguns punts on es troben. El problema és que són professions que no passen per un bon moment i que crec que no hi han passat mai. Per exemple, resulta que hi ha una explosió en un autobús que transporta futbolistes i que has de tancar la notícia en mitja hora, de manera que difícilment tens temps per posar literatura. La rapidesa exigida és la que mata el cuc literari dels periodistes que el tenen, perquè també n’hi ha que no en disposen.
–Què és el que més el fascina del món del periodisme?
–Del món del periodisme em fascina la quantitat de gent diversa que arribes a conèixer. Parlo de fer el periodisme que anomenem de carrer. El problema que té això és que els llocs de feina per a periodistes de carrer solen estar poc ben pagats i si puges un esgraó tens accés a mesades més bones però perds l’essència del periodisme que és el contacte amb la gent.
–I del món de la literatura?
–El món de la literatura et permet imaginar-ho tot. Això contrasta amb la història del periodista que ha de relatar el que veu, el que li expliquen. El literat, en canvi, fa servir la imaginació sense aturador i, a més, basant-se, en el meu cas, amb els coneixements que m’ha donat la vida com a periodista.
–Centrem-nos més en la novel·la ‘El xiscle de la sirena’ que va guanyar el premi Fiter i Rossell l’any passat. Com la definiria vostè?
–És una novel·la històrica perquè és fruit d’una investigació molt llarga sobre la vida de Barcelona durant els segles XVIII i XIX i, al mateix temps, és una novel·la d’intriga perquè en el marc de la Barcelona històrica es produeix un misteri que va corrent pels segles. El marc de la novel·la, a més, és la construcció d’una autopista per sobre del mar que va des de Barcelona a Mallorca i que té lloc d’aquí a 20 anys.
–Andorra també té un petit espai dins de la història.
–Sí. Resulta que hi ha dos personatges de la història que fugen a França perquè són jueus i estan perseguits a Espanya. Marxen a França però allà també es troben al cap d’un temps amb la seva persecució i han de tornar a fugir. Acaben a Andorra, concretament al poble de Pal i allà es troben que el capellà del poble no els permet posar un gran retaule barroc a l’única església romànica que tenen. Al final, el capellà decideix tirar a terra l’absis semicircular per construir-ne un de rectangular i així poder encabir el retaule barroc. Aquests dos personatges que arriben a Pal fugint acaben treballant en la construcció de l’absis de l’església. Aquesta és la petita pinzellada d’andorranisme que hi ha a la novel·la.
–Què va significar per a vostè guanyar el premi Fiter i Rossell 2016?
–Com dir-ho... Jo vaig prendre la decisió de deixar el periodisme i intentar fer literatura. Si aquest canvi aconsegueix un reconeixement com és el premi Fiter i Rossell és realment una satisfacció immensa. I m’anima a continuar. No podria desitjar res millor.
–Vostè també va participar en el naixement d’EL PERIÒDIC ara fa 20 anys.
–Sí, així és. Quan es va posar en marxa EL PERIÒDIC D’ANDORRA jo treballava com a subdirector d’‘El Periódico de Catalunya’. En posar-se en marxa el mitjà andorrà em van enviar a passar una temporada relativament curta al Principat per donar un cop de mà a l’arrencada del diari, en el seu dia a dia. Va ser una bona experiència, m’ho vaig passar molt bé i estic orgullós d’haver-ho fet i que encara continuï obert és una gran satisfacció tenint en compte el mal moment que passa el món de la premsa escrita.
–Què porta a un periodista com vostè que ha treballat en diversos mitjans de renom a entrar en el món de la literatura?
–El periodisme és una professió meravellosa, la que per a mi té més encant de totes, perquè et permet saber-ho tot. Aquesta ànsia de sempre voler-ho saber tot tan pròpia dels periodistes. Per mi, però, el periodisme també té un punt no tan positiu que és el fet que provoca, a vegades, una certa frustració des del punt de vista de l’estil. Jo vaig començar en el món del periodisme perquè el que volia era escriure però pensava que escrivint novel·les no em guanyaria mai la vida però en canvi omplint diaris i fent televisió, sí. El que passa és que aquest decisió genera, a llarg termini, una petita frustració que és la d’haver descriure sense adjectius, d’una manera molt plana, desapassionada, amb un llenguatge escèptic. Una frustració que quan deixes el periodisme i et poses a fer novel·la marxa i et surt aquest vessant més literari i, fins i tot, una mica poètic. En aquest sentit, aquest llibre és una explosió d’ànsies contingudes durant un grapat d’anys.
–Periodisme i literatura tenen punts en comú o són professions totalment independents?
–Són totalment independents excepte en alguns punts on es troben. El problema és que són professions que no passen per un bon moment i que crec que no hi han passat mai. Per exemple, resulta que hi ha una explosió en un autobús que transporta futbolistes i que has de tancar la notícia en mitja hora, de manera que difícilment tens temps per posar literatura. La rapidesa exigida és la que mata el cuc literari dels periodistes que el tenen, perquè també n’hi ha que no en disposen.
–Què és el que més el fascina del món del periodisme?
–Del món del periodisme em fascina la quantitat de gent diversa que arribes a conèixer. Parlo de fer el periodisme que anomenem de carrer. El problema que té això és que els llocs de feina per a periodistes de carrer solen estar poc ben pagats i si puges un esgraó tens accés a mesades més bones però perds l’essència del periodisme que és el contacte amb la gent.
–I del món de la literatura?
–El món de la literatura et permet imaginar-ho tot. Això contrasta amb la història del periodista que ha de relatar el que veu, el que li expliquen. El literat, en canvi, fa servir la imaginació sense aturador i, a més, basant-se, en el meu cas, amb els coneixements que m’ha donat la vida com a periodista.
–Centrem-nos més en la novel·la ‘El xiscle de la sirena’ que va guanyar el premi Fiter i Rossell l’any passat. Com la definiria vostè?
–És una novel·la històrica perquè és fruit d’una investigació molt llarga sobre la vida de Barcelona durant els segles XVIII i XIX i, al mateix temps, és una novel·la d’intriga perquè en el marc de la Barcelona històrica es produeix un misteri que va corrent pels segles. El marc de la novel·la, a més, és la construcció d’una autopista per sobre del mar que va des de Barcelona a Mallorca i que té lloc d’aquí a 20 anys.
–Andorra també té un petit espai dins de la història.
–Sí. Resulta que hi ha dos personatges de la història que fugen a França perquè són jueus i estan perseguits a Espanya. Marxen a França però allà també es troben al cap d’un temps amb la seva persecució i han de tornar a fugir. Acaben a Andorra, concretament al poble de Pal i allà es troben que el capellà del poble no els permet posar un gran retaule barroc a l’única església romànica que tenen. Al final, el capellà decideix tirar a terra l’absis semicircular per construir-ne un de rectangular i així poder encabir el retaule barroc. Aquests dos personatges que arriben a Pal fugint acaben treballant en la construcció de l’absis de l’església. Aquesta és la petita pinzellada d’andorranisme que hi ha a la novel·la.
–Què va significar per a vostè guanyar el premi Fiter i Rossell 2016?
–Com dir-ho... Jo vaig prendre la decisió de deixar el periodisme i intentar fer literatura. Si aquest canvi aconsegueix un reconeixement com és el premi Fiter i Rossell és realment una satisfacció immensa. I m’anima a continuar. No podria desitjar res millor.
–Vostè també va participar en el naixement d’EL PERIÒDIC ara fa 20 anys.
–Sí, així és. Quan es va posar en marxa EL PERIÒDIC D’ANDORRA jo treballava com a subdirector d’‘El Periódico de Catalunya’. En posar-se en marxa el mitjà andorrà em van enviar a passar una temporada relativament curta al Principat per donar un cop de mà a l’arrencada del diari, en el seu dia a dia. Va ser una bona experiència, m’ho vaig passar molt bé i estic orgullós d’haver-ho fet i que encara continuï obert és una gran satisfacció tenint en compte el mal moment que passa el món de la premsa escrita.