LAIA AGUILAR Escriptora, professora i guionista
LAIA AGUILAR: «La feina d’escriptora és més solitària, però tens una història pròpia»
Laia Aguilar és escriptora, professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i guionista de sèries de televisió. Aguilar ha guanyat el premi Carlemany per al Foment de la Lectura 2016 amb la novel·la ‘Wolfgang’. / Per ESTEFANIA GRACIA
–La primera vegada que es presenta al premi Carlemany i guanya, com diuen: ‘arribar i moldre’.
–Sí [riu]. La veritat és que l’any passat va ser el primer que em vaig presentar al premi Carlemany per al Foment de la Lectura. Ja tenia la novel·la ‘Wolfgang’ escrita i vaig pensar que podria presentar-la al premi, perquè en les darreres edicions, el certamen ha tirat molt cap a un públic juvenil-adult i la meva novel·la es mou en aquesta franja d’edat.
–Per als qui encara no ho sàpiguen, sobre què tracta la novel·la?
–El protagonista de la novel·la és un nen superdotat d’11 anys que toca molt bé el piano des que era petit, té aficions força curioses, menja entre hores i té unes preocupacions que no tenen altres nens de la seva edat. Ell es considera molt intel·ligent, per damunt dels altres. Fins i tot, es permet el luxe de mirar els nens i adults per damunt de l’espatlla. Tot i això, el nen té una mancança emocional molt forta, la seva mare ha mort i no sap com digerir aquest dol. I a nivell emocional, està completament bloquejat. En conjunt, és un personatge que presenta contradiccions.
–Pot ser que aquestes contradiccions hagin atret el jurat?
–La veritat és que no ho sé. Això ho hauré de preguntar als joves d’entre 14 i 16 anys que hem van votar. Quan es presenti el premi els preguntaré que és el que més els va agradar de la novel·la. Jo crec que és una obra que explora els diferents sentiments i emocions del personatge. Al final, el tema de fons és la pèrdua i com ens enfrontem a la pèrdua d’una persona estimada, i més quan tens 11 anys, et sents diferent i no entens el món que t’envolta.
–La novel·la es publicarà el mes que ve.
–Exacte, ‘Wolfgang’ encara no s’ha publicat. Es presentarà el 5 de maig i el Premi Carlemany es donarà el 18 del mateix mes, amb la novel·la ja publicada. Això és una variació en relació als altres anys, ja que primer es donava el premi i mesos després sortia la novel·la publicada.
–Quina espera que sigui la reacció dels lectors?
–Jo espero que els lectors gaudeixin amb la història i s’enganxin amb el personatge i l’estimin. En el fons, és una història divertida però que no deixa de tenir una part tendra.
–Ha comentat que es dirigeix a un públic juvenil-adult.
–Quan estava escrivint la novel·la ja veia que estaria dirigida a un públic juvenil, però tampoc ho tenia del tot clar, perquè és una d’aquestes novel·les que s’anomenen pont, com ‘El curiós incident del gos a mitjanit’ o ‘Un monstre em ve a veure’. I un cop vaig parlar amb l’editorial, em van comentar que és una novel·la que podia estar dirigida tant a un públic juvenil com a un públic més adult, perquè parla de sentiments universals i en un moment determinat pot arribar a tothom.
–A banda del Carlemany, a quins altres premis s’ha presentat?
–La veritat és que el premi Carlemany és el segon premi al que em presento, per tant, no tinc una trajectòria molt àmplia en certàmens. El primer al que em vaig presentar va ser el premi Casero, de novel·les curtes, però no vaig guanyar.
–La intenció és ampliar el currículum de premis?
–De moment, la idea és cuidar i mimar l’obra ‘Wolfgang’. A més, ja estic escrivint una altra novel·la, per tant, crec que, de moment, deixaré el tema concursos per a més endavant.
–Escriu novel·les, però també és guionista i professora, com ho compagina tot plegat?
–Vaig fent [riu]. Escric de tant en tant i faig alguna cosa de guions televisius, a més, dono classes de narrativa a l’Ateneu de Barcelona. És qüestió d’organitzar-se.
–Quins projectes recorda com a guionista?
–He gaudit en molts projectes, però si he de dir alguna sèrie de la que veritablement em sento molt orgullosa és ‘Infidels’, de TV3.
–Amb què se sent més còmoda, amb l’escriptura noveŀlística o els guions?
–Són dos àmbits diferents i alhora tenen similituds: en els dos casos has de crear històries i personatges. Però quan fas una sèrie de televisió és un projecte col·lectiu, treballes amb més gent i mai acaba sent la teva història, és un cúmul de diferents opinions. Aquest procés és molt enriquidor i m’agrada, però és cert que la feina d’un escriptor és més solitària, i el sentiment de la teva obra és diferent, perquè quan és una feina col·lectiva el sentiment és més compartit. Jo podria dir que ara mateix em sento molt còmoda escrivint novel·les.
–Com a professora, diria que l’escriptura s’aprèn o es porta a dins?
–Jo crec que hi ha una part que s’aprèn: la tècnica narrativa, una altra que es basa en el que has pogut anar llegint i una altra que és personal i íntima i que no s’ensenya: la mirada d’escriptor i com tu t’enfrontes al món i ho escrius. També val a dir que tenir una bona idea no és fàcil, de cada 20, potser una serà bona.