PER IVÁN MOURE

Jordi Romeu (Sant Pere de Riudebitlles, 1978) és l’escriptor català autor del recull de contes ‘Honor de poble poble’, guanyador del premi Sant Carles Borromeu 2016, corresponent al 39è aniversari de la Nit Literària Andorra, que es va celebrar el novembre passat a Canillo.
 

 

–La literatura pot estar en qualsevol àmbit de la formació. Vaig estudiar INEF perquè volia ser bomber,  seria la meva professió, i després resulta que no és la meva única professió. La literatura em va arribar quan ja ho havia fet tot a la vida: una feina estable, família i fills. Va ser aleshores, al cap d’un any de néixer el meu fill, quan gaudia de més temps per a mi, quan m’hi vaig posar a fons.

 

–És el dubte que sempre tindré. No em penedeixo de res del que he fet a la meva vida, he après molt. I et diré una cosa: Si hagués estudiat lletres potser ara seria professor a un institut i res més. No estaria escrivint perquè la feina potser m’estaria ocupant tot el temps. La trajectòria és la que és, he escollit un camí per arribar fins aquí i em sembla perfecte perquè va funcionant.
 

–Als matins, quan no hi ha ningú despert i puc treballar tranquil. M’aixeco cap a les sis i estic un parell d’hores fins que es desperta la canalla. Intento no saltar-me ni un dia. 

 

–Sí, però no les he fet servir encara. Un bomber veu moltes coses i algun editor ja m’ha demanat que m’hi posi... Tard o d’hora ho faré, si és que no ho he fet ja, perquè a la feina, com a la vida, no deixes de tenir relació amb altres persones i d’això parlo a ‘Honor de poble poble’.

 

–Cada novel·la és diferent. Jo tenia una idea i a partir d’aquí vaig construir els arguments. A ‘Petonets’ volia parlar de la mort i a ‘Descalça’ tenia dos visions: un personatge molt concret que ha viscut molt, que era de camp i amb una vida no tràgica però sí dura; i el món rural. I a ‘Honor de poble poble’ parlo de les relacions socials a un poble, allò que mai sortirà als llibres d’història i que d’alguna manera volia deixar que consti per escrit.
 

–Fins ara tot el que he fet és diferent. L’únic que miro és que les publicacions tinguin una alta qualitat. Res més. El perill més gran d’un escriptor és treure un llibre que no agradi, que no estigui ben escrit. A la crítica no se li ha de fer gaire cas, jo miro que el que escric estigui ben construït, escrit, que els personatges siguin versemblants… Una sèrie d’elements que puguis definir l’obra que faig com literatura.

 

–Tots volten sobre les relacions socials a un poble i com afecta la manera d’actuar de les persones. Surten personatges molt condicionats pel seu entorn. La manera d’actuar està d’acord amb les convencions que hi ha en un poble i això genera en ells unes contradiccions que fan que pensin d’una manera i actuïn d’una altra. Per a una novel·la fas una escaleta, escena per escena, un esquema clar, però en un llibre de contes com aquest penses quins temes vols reflectir i adeqües els personatges. A l’hora de construir-ho és molt diferent i perquè quedi rodó és més complicat, perquè no hi ha un únic fil conductor. Cada conte és diferent, però busco detalls que els uneixin. Com, per exemple, la localitat on succeeix tot, personatges que es repeteixen, accions que comencen en un conte i acaben en un altre…

 

–Quan et presentes a un premi és per guanyar-lo, però també penses: ‘No me’l donaran’. I quan te’l donen és una sorpresa i una alegria. A banda de la dotació econòmica, que tot s’ha de dir, és molt generosa, el fet de publicar-ho ja és un premi perquè quan t’hi poses a escriure, el que busques és això. Si a sobre et donen un premi, és la bomba.

 

–El meu reconeixement social es limita al meu poble [Sant Pere de Riudebitlles] i poc més però sí he notat que la gent, si ets escriptor, et tracta diferent. Et miren pensant que si diuen alguna cosa que no és del tot correcta t’ensorraran el llibre. Perquè publicar-ne un no requereix inspiració, que és un 10%. La resta és feina i constància. Parlar amb gent que inspiri personatges, generar històries i saber reflectir-les al paper.

 

–A Andorra, a qualsevol llibreria. A la llibreria La Puça segur, que és on hem fet la presentació. I al meu poble, evidentment, no faltarà enlloc.