AITOR OSORIO Cap de missió als Jocs de San Marino
AITOR OSORIO: «Jo prohibiria les quintades, tenen un punt d’humiliació»
PER IVÁN MOURE
Aitor Osorio (Escaldes, 1975) és un nom força arrelat a la història de l’esport andorrà. Exnedador olímpic a la dècada dels 90, va estendre el seu currículum esportiu tres mandats com a president de la Federació Andorrana de Natació (FAN) fins que va plegar l’any passat. Ara torna a la primera plana informativa com el cap de missió als Jocs del Petits Estats de San Marino.
Aitor Osorio (Escaldes, 1975) és un nom força arrelat a la història de l’esport andorrà. Exnedador olímpic a la dècada dels 90, va estendre el seu currículum esportiu tres mandats com a president de la Federació Andorrana de Natació (FAN) fins que va plegar l’any passat. Ara torna a la primera plana informativa com el cap de missió als Jocs del Petits Estats de San Marino.
–Ja trobava a faltar l’esport?
–A l’últim mandat a la FAN també em tocava formar part de la junta permanent del Comitè Olímpic Andorrà, que acabava al 2017 i ja em va tocar anar a Islàndia. Em van proposar repetir a San Marino i la veritat és que no sé dir que no.
–Què fa un cap de missió?
–L’objectiu és que tothom pugui competir. Així que he fet de tot: acreditar els esportistes, inscriure’ls a les proves, a recopilar la seva documentació, organitzar del viatge, que tothom tingui el pic-nic de torn, que no hi hagi problemes amb els equipatges, que els hotels compleixin amb les demandes que hem fet… He fet fins i tot de taxista. Però que quedi constància que no ho he fet tot jo sol, tinc qui m’ha ajudat, sobretot el Jordi Orteu.
–Un maldecap a San Marino?
–El transport ha estat bastant problemàtic. El cas més flagrant va ser el de la selecció de bàsquet, que estava a 25 minuts del pavelló i els busos passaven cada hora. Els dies de partit entrenaven a l’hotel al matí i no en pista, per no haver de fer quatre viatges.
–Qui li ha sorprès del grup?
–Uns quants. Geni da Silva desprèn positivisme i deixa empremta. Navarro és molt correcte i no va d’estrellita, Sanza desprèn senyoriu, Dani Garcia és exemplar…
–El més silenciós?
–Nahuel Carabaña. Amb 17 anyets té una qualitat tremenda. És respectuós, seriós i tranquil, però a la que trepitja el tartà es transforma . Corre com un descosit i ni te n’adones. Las mata callando, que diuen.
–Alguna broma o quintada divertida?
–De quintades, m‘abstinc a comentar-les perquè no m’agraden. Jo les suprimiria perquè tenen un punt d’humiliació que no cal. Però clàssics com disfresses o rapar-se no fallen.
–17 medalles. Ni els més optimistes…?
–Jaume Martí en deia 15 i han sortit dues més. Alguna podia haver estat d’un color millor però el resultat... Jo li posaria un 8.
–Com a expert de natació pel seu passat… Un bronze ha aportat Mònica Ramírez. Molt poc en un esport que tradicionalment ens ha proporcionat diverses medalles?
–Ja no tenim a Hocine Haciane, que era un fora de sèrie i ell sol en treia un bon grapat. La lògica, al final, deia que serien una o dos.
–On ens tornarem a trobar amb Osorio?
–Ves a saber, però ja li he dit al president que estic a disposició. Desvincular-me de l’esport és inviable però ara tinc menys responsabilitat, que ja és el que volia.