PUBLICITAT

ADRIÀ SALAS Cantant de La Pegatina

ADRIÀ SALAS: «Hi ha una tradició de música ballable i amb missatge. No s’han de separar»

Un cartell promocional de La Pegatina
Un cartell promocional de La Pegatina
Ritmes com la rumba, l’Ska o el merengue configuren la música de La Pegatina, un grup que té més de 14 anys de vida i ha trepitjat més de mil cops escenaris de països d’arreu del món i dels cinc continents. La Pegatina va començar a oferir la seva música a estacions de trens o les places, cosa que dona nom al seu primer disc Al Carrer, que just ara celebra una dècada que va veure la llum. En aquells primers moments, l’únic establiment on es venia l’àlbum a Barcelona era a la perruqueria Vicenç Moretó, un treball que van presentar oficialment a la mítica sala de concerts de la plaça Reial Sidecar. Ara deu anys després, tenen sis àlbums i fins i tot un videojoc sobre les peripècies que es viuen en els concerts. A més, han repartit la seva música alegre i ballable, però a l’hora reivindicativa, a països tan llunyans com Japó, Austràlia o Equador. Aquesta matinada, a les 00.30 hores, oferiran un concert a la plaça Guillemó d’Andorra la Vella en el marc de la Festa Major. / PER NÚRIA SEGURA INSA
 
–L’any passat van  portar a la festa major d’Escaldes-Engordany el projecte de La Gran Pegatina on col·laboraven amb altres grups. Serà molt diferent aquest any? 
–Era un projecte molt ambiciós. Érem 14 sobre l’escenari, era un projecte molt difícil de portar a tot arreu, tot i que el vam fer girar per tota Europa.  Érem molta gent i la logística és immensa. Per això vam fer un projecte de cinc mesos, per gaudir i que la gent veies una cosa diferent. Són coses molt diferents, La Pegatina és molt més canyera i La Gran Pegatina més músical. De la Gran Pegatina, però, es va quedar el Miquel Florensa, que és el nostre guitarrista elèctric.
 
–Llavors avui l’espectador es trobarà una Pegatina més canyera que l’any passat? 
–La Pegatina és més canyera i festiva. Farem els grans hits, agafarem a les cançons que més agraden a la gent i que ens motiven més tocar. Farem un parell d’hores de concert. Com sempre hi haurà festa, confeti, interacció amb el públic i jocs. 
 
–Deu anys del disc Al Carrer com definiria aquesta dècada?
–La veritat amb aquell disc va començar tot. En aquell moment, quan treies un disc, en lloc d’una maqueta, era quan començaves o tenies més credibilitat. Nosaltres ens dedicaven a gestionar-nos i enviar mails a les festes majors de Catalunya per poder tocar.  Llavors, enviàvem el disc i el fet de tenir-lo feia que la gent et mirés amb uns altres ulls. Aquell disc va córrer com la pólvora perquè com que no el volia cap discogràfica doncs el vam posar a Internet perquè la gent el pogués descarregar lliurement. Això va anar incrementat al públic.  
 
–Van ser un grup autogestionat, doncs?
–Al 2008, quan entràvem a enregistrar el segon disc, estàvem a la Sala Apol·lo de Barcelona i érem el primer grup autogestionat i autoeditat. A més, sense que ningú de l’empresa ens conegués de res, estàvem omplint la sala Apol·lo.  No ho entenien. S’havia creat alguna cosa molt undergournd.  
 
–Llavors vostès es van promocionar a través de les xarxes socials i Internet?
–Quan nosaltres començàvem era Fotolog i Myspace, no hi havia Facebook, que més o menys va sortir al mateix temps que Al Carrer. Al principi era així, però també vam haver d’anar explicant el nostre grup a la gent que no tenia ordinador o Internet a casa i anaven a la biblioteca a connectar-se. Eren altres temps i ens dedicaven a donar a tothom amb adhesius de La Pegatina, que posava el web perquè es descarregues de la música.
 
–Han fet un homenatge  a aquest disc amb els amics que heu fet en aquests deu anys?
–Sí, molts amics i molts records. Hem fet un vídeo que es pot veure al Youtube, que és un homenatge amb artistes que hem conegut en aquest temps. 
 
–I en aquests deu anys, quin és el record més especial que s’emporta?
–Això és una resposta impossible. No es pot explicar.
 
–Aquests començaments que van fer al carrer es transpira ara als escenaris, mantenen alguna cosa d’aquesta essència? 
–Sí, però clar, no és el mateix quan érem tres tocant, que ara que som vuit. La música no funciona de la mateixa manera. Ara bé, l’actitud que hem tingut a l’escenari és involucrar a la gent. A més, quan estàs al carrer tens gent que a priori no et ve a veure i has d’intentar captar aquesta atenció. Crec que les fórmules que utilitzàvem per captar l’atenció del públic, que no té perquè parar-se ni res, les hem transportat a l’escenari. 

–Com?
–Quan anem a tocar a altres països, per exemple, la gent no ens entén, però tenim una forma de fer a l’escenari o uns hàbits que enganxen com és la mímica o la forma de moure’ns, que fan saltar a tothom. 
 
–Que significa cantar al carrer?
–La gent et troba i has de captar la seva atenció. També serveix per veure què funciona o no de la teva música i que crida l’atenció. Tens un feedback molt directe i instantani. A més, aprens a improvisar i canviar per aconseguir l’atenció de la gent. 
 
–Quin consell donaria a la gent que comença al carrer? 
–Els músics ja no comencen al carrer.  Abans, nosaltres començàvem i estàvem tres o quatre anys al carrer i fent concerts. Després enregistraves un disc, però ho feies quan estaves molt rodat perquè la gent t’havia vist a concerts i esperaven un disc. 
 
–I ara?
–Els grups primer fan un disc i, després, el comencen a promocionar per les xarxes. A continuació, preparen el directe per tocar. Abans tenia més sentit. Anaves provant i a través dels concerts que feies, aprenies i quan tenies les cançons feies el disc.  
 
–Fan música festiva, però també teniu música molt reivindicativa. Es poden barrejar les dues coses?
–Sí. Hi ha molta gent que fa música ballable, però al mateix temps et fa pensar. I fins i tot és necessari perquè si vols arribar a tothom, has de fer música per a tothom. I si vols arribar a tothom, has de fer que la gent balli, s’ho passi bé i li vas donant el missatge. A llatinoamèrica, per exemple, hi ha cançons molt potents a nivell de lletra i estan barrejades amb l’Ska o la Cumbia, que és molt ballable. Aquí, al principi, la rumba més gitana s’utilitzava per parlar del franquisme, però també feien ballar la gent. Utilitzaven eufemismes per parlar de relacions amoroses, quan en realitat parlaven de Franco. Sempre hi ha hagut una tradició de música ballable i missatge. No s’ha de separar una cosa de l’altre.
 
  –Una de les qüestions amb les quals s’han involucrat és amb els refugiats, és el drama més gran que hi ha?
–Sí que hem fet diversos concerts per recaptar diners pels refugiats. Però també acostumem a fer concerts per recaptar diners per a discapacitats o ONGs per nens. Sempre que sigui una ONG, que sabem que fan coses interessants, que arriben i que funcionen. 
 
 –Canten en català, castellà, gallec, francès o italià. La música no entén de fronteres?
–Això està clar. Portem 26 països i hem fet més de mil concerts. Quan hem anat a la Xina els hi era igual que cantéssim amb català, castellà o italià perquè no entenien res, però ballàven i gaudien igual. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT