PUBLICITAT

FERNANDO TRUEBA DIRECTOR DE CINEMA

FERNANDO TRUEBA: «El cinema espanyol pateix una campanya injusta i imbècil»

El cineasta Fernando Trueba, durant l’entrevista concedida ahir a EL PERIÒDIC.
El cineasta Fernando Trueba, durant l’entrevista concedida ahir a EL PERIÒDIC.
El cineasta Fernando Trueba (Madrid, 1955) va inaugurar ahir al vespre les 8s Jornades de cinema espanyol que organitza l’Ambaixada d’Espanya amb la projecció de Chico & Rita (2010), de Trueba, Mariscal i Tono Errando. / Per ESTHER JOVER MARTIN / Foto: MARICEL BLANCH
 
–Chico & Rita sempre emociona.
–Gràcies. És una pel·lícula que em porta molts bon records.
 
–La música de Chico & Rita es mereix una menció especial.
–Va ser l’últim treball de Bebo [Valdés]. Va ser una relació molt maca, d’amistat, d’amor, perquè l’amistat és una forma d’amor. Era una persona fora de sèrie, humanament meravellosa, amb un somriure, una mirada... Era com un nen, un ésser pur. Era un paio collonut, mai l’oblidaré.
 
–Chico està inspirat en Bebo, tot i que no té res a veure amb la seva vida.
–Bé, si jo no hagués conegut Bebo, probablement Chico & Rita mai hagués existit, perquè va ser una inspiració humana i musical. Jo tinc molts amics cubans, i gràcies a ells he entès millor la tragèdia i els problemes dels cubans, una història tremenda que no acaba mai.
 
–Ha canviat molt Cuba?
–No massa, hi segueixen havent les mateixes limitacions. No m’agraden els llocs on no hi ha llibertat absoluta, i Cuba no la té. Però, fixa’t que malament ho fem en les mal anomenades democràcies que sé d’alguns cubans que vivint fora han tornat. Potser s’afarten de la cultura dels diners, de l’èxit, i prefereixen perdre’s en Cuba tot i la falta de llibertat. Quines contradiccions tenim de vegades!
 
–Potser en tenen prou amb la seva parcel·la de llibertat individual.
–La novel·la La insuportable lleugeresa de l’ésser té un moment magistral, molt ben explicat a la pel·lícula, que és quan el personatge que ha fugit del comunisme per anar a Europa, per amor, torna. Torna al lloc on sap que no tindrà llibertat. Al film veus Daniel Day-Lewis creuant la frontera, amb la cua entre les cames. Hi ha derrota i sacrifici però humanament ho pots entendre: torna per  amor. La vida està plena d’això, no s’ho inventa Kundera. 
 
–Chico & Rita és una història d’amor.
–Menys dramàtica!
 
–Però si estan separats a la força!
–Això era la part bolero del film, com dèiem amb el Xavi [Mariscal], que al cinema l’equivalent és el melodrama. No en soc molt fan, excepte dels bons, com Carta d’una desconeguda, de Max Ophüls. Pel·lícules súper romàntiques, que plores com un nan.
 
–A vostè l’han boicotejat amb La reina de España, no sé molt bé per què.
–El nacionalisme és dolent.
 
–Tots?
–Tots. Siguin d’on siguin. Que s’han de respectar? No hi ha més remei, com també respectes la religió de cada persona encara que siguis ateu, tot i que abans et cremaven a la foguera. La gent civilitzada hem d’aprendre a respectar els sentiments dels altres, una altra cosa és que els haguem de compartir o acatar. Kant creia en un món sense guerra, en la pau universal, en un món sense fronteres, on tots fóssim germans... Encara que no existeixi, jo actuo com si existís. L’única forma que arribi a existir és que li fem un lloc dins dels nostres caps i dels nostres cors. Però mai faré aquest lloc ni a les fronteres ni a les banderes.
 
–El món del cine està molt polititzat.
–Jo crec que no.
 
–Però si sempre els estan criticant!
–Ah, però polititzat no, està mercantilitzat. Està massa pendent dels diners. 
 
–Però quan es posicionen...
–El cinema no es posiciona mai!
 
–Em refereixo a vostès, la gent del cinema, com a ciutadans normals.
–Ah, perquè a Espanya, hi ha hagut una campanya inusual i virulenta contra el cinema que fa molts anys que dura. Una campanya injusta, imbècil i que fa molt de mal al país. 
 
–L’IVA és una raó per no anar al cine?
–Una més. El cinema passa un mal moment a tot el món, s’ha convertit en franquícies. Sigues ambiciós: intenta tenir èxit fent una bona pel·lícula, o almenys no et venguis l’ànima sense tenir garanties que tindràs èxit, firma amb el diable, com Faust. Algunes de les meves pel·lícules favorites van ser fracassos absoluts: Plácido, El verdugo, El extraño viaje i El mundo sigue. Si hi ha alguna pel·lícula espanyola millor que aquestes, m’ho dius, perquè jo no les conec. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT