Abans era xef, però el nebot de la baronessa Carmen Thyssen no ha desaprofitat l’oportunitat de posar-se al capdavant d’un ambiciós projecte: l’obertura d’un museu que mostrés la col·lecció d’art de la seva tia. La primera exposició, Escenaris. De Monet a Estes. De Trouville a Nova York, es va estrenar el 16 de març i finalitzarà el pròxim 14 de gener. / Per ESTHER JOVER MARTIN

 

–De fet, ja en portem més de 12.000. El flux de visitants segueix interessant. És un producte que la gent l’està entenent, i el boca-orella comença a funcionar. El museu necessita un temps, i et va posant a lloc. Treballem molt les xarxes socials, per a la gent jove.

 

–Destaquem que el 95% és visitant individual, i això és un valor afegit molt important. És gent que ha tingut la iniciativa de venir, de la qual un 10% és canalla, per tant, és un museu on els infants poden venir i gaudir. Estem preparant noves activitats per a les famílies per aquest hivern.

 

–La gent s’està fent seu el museu. Bastants visitants han tornat més d’una vegada, i tenim Amics del Museu. El concepte inicial és bo, ara hem de seguir treballant i anar depurant els detalls per optimitzar l’espai al màxim. Hem començat amb els grups d’escolars, que fan visites i tallers adaptats segons l’edat. Al Ministeri d’Educació li va agradar molt la nostra proposta i ens va ajudar a fer-la arribar a tots els sistemes educatius.

 

–Sí, però l’EducaThyssen de Madrid té més de 20 anys! N’hem agafat la base i l’hem adaptat entorn del museu. Nosaltres ens podem permetre personalitzar més cada taller, un valor afegit per a l’activitat lúdica i didàctica.

 

–Sí, i es nota que són de la seva generació, no cal explicar-los res.

 

–Que no siguin estàtics. A un museu gran li costa més, com al Prado, però, nosaltres, en ser un nou espai era un error no integrar els nous conceptes. Anem evolucionant des d’un punt de vista actualitzat. 

 

–Ja es comença a entendre!

 

–Ho hem defensat des del principi del projecte. Està demostrat que en les grans exhibicions el visitant passa poca estona, el subconscient no pot assimilar què ha vist. Nosaltres oferim menys obres, però facilitem el camí entre l’obra d’art i el visitant: tenim l’audioguia, que és molt dinàmica, les pantalles digitals, que aporten molta més informació, els codis QR... No és una visita, és una experiència, i poder escollir t’aporta qualitat. Estem veient que el visitant s’hi està força estona, ho gaudeix i surt relaxat. Missió acomplerta! Ja s’entén més el perquè és un museu petit. I el que no fem bé, ho corregim. Al final aconseguirem tenir un bloc molt sòlid que pot donar molt al país i al visitant.

 

–Sí, i, a més, hem aconseguit que aquestes 12.000 persones circulin per la zona alta, estem contribuint a la seva reactivació, i hi seguim treballant amb el comú. L’edifici, amb història, i la seva ubicació, és un encert, no n’estem gens penedits.

 

–Primer ens hem de consolidar, però també hem parlat de trobar fils conductors entre els tres equipaments, buscar metàfores que lliguin les exposicions.

 

–No, nosaltres busquem proximitat. La resposta de la gent a les activitats ho demostra. Ara he vist un grup i els he anat a saludar. Tot l’equip som molt propers. Som uns enamorats de l’art i la difusió de l’art és el nostre objectiu. Posar el nom Thyssen i esperar que vingui la gent? Ni parlar-ne. Som un museu viu. 

 

–Sí, sobretot, per dimensions, amb el de Sant Feliu de Guíxols i el de Màlaga, estem tancant acords. Podem vincular temes de les exposicions, consultes digitals, acords amb universitats. 

 

–En un futur, per què no? En el procés de consolidació del museu havíem de marcar una línia estable, però, a més, m’agrada molt l’originalitat. Podríem compartir comissariat, moure exposicions... De moment, però, vull preservar l’exclusivitat, tot i que sense tancar-nos portes. A més, tenim l’handicap que no tenim una sala per a les exposicions temporals.

 

–Ens ho van oferir, però és complicat perquè és un edifici de vidre i s’hauria d’adequar l’espai. Ara per ara, però, no hi ha cap intenció de marxar d’aquí. Potser podem buscar altres fórmules per mostrar més obres d’art.

 

–Per capacitat, fins a 50.000 persones l’any, amb una circulació fluida però intensa. Unes 500 al dia. La xifra que portem ja és espectacular per a una primera exhibició.

 

–La segona exposició es podrà veure de febrer a setembre de l’any que ve, i la tercera, d’octubre del 2018 a setembre del 2019. No hem pogut allargar més Escenaris perquè hi ha obres que viatjaran a altres museus. El que no volem és trencar ni l’estiu ni l’hivern, i ens adaptem al curs escolar. I així preparem millor les exhibicions, perquè tot l’equip fa de tot.

 

–Ho fem molt sovint. El museu receptor es fa càrrec del transport i de l’assegurança, però les nostres cessions faciliten que d’altres museus puguin fer els seus discursos. Així arribem a molta més gent, que és un dels leitmotivs de la col·lecció Carmen Thyssen: fer arribar l’art a tothom. La meva tia és molt generosa, no té quadres a casa, i quan els retroba als museus s’emociona. 

 

–L’asseguradora estableix com s’ha de fer el trasllat, és un procés molt meticulós, i el fan empreses especialitzades. I hi ha molta paperassa, molta documentació de cada obra, i no cal obrir els paquets a la duana.

 

–No, es va canviar la llei i ja no cal dipositar fiança si l’obra entra temporalment. Se la va anomenar la Llei Thyssen! Però, bé, se’n beneficia tot el món de l’art del país. Andorra pot oferir molta seguretat i estabilitat.

 

–Administrativament fem moltes coses des d’aquí, però, portar-la de Madrid, per ara no. Amb tot, en un futur, per què no? Jo he promogut portar una part de la col·lecció, d’arxius, cedir els quadres des d’aquí a d’altres museus. Hi ha confiança en el país.

 

–Tindrem 22 obres, des del segle XVII fins al segle XX. Introduïm mestres antics, des del 1600, i tindrem quatre segles representats. És una exhibició molt potent, i muntarem la sala molt diferent. Ja ho veureu.

 

–No ho puc dir! Treballarem en àmbits, per separar cada moviment. L’obra central és la de Gauguin, Allées et venues, de 1887, que és molt representativa del moment de l’artista, ja que va pintar poca obra d’aquesta temàtica a la Martinica. És una obra molt vital de la col·lecció, i ha viatjat molt poc. Allées et venues i Mata Mua de Gauguin són dos estendards de la col·lecció, que tenim protegits, i que una vingui a Andorra... Ens permetrà vehicular la resta de l’exhibició. 

 

–Amb la il·lusió que em feia presentar-ho aquí! No passarà, no.