El president del Consell d’Administració de la CASS, Jean-Michel Rascagneres, parla de la reforma sanitària que està en curs i dels canvis que aquesta suposarà per a la parapública i el sistema del país. 
 

–En quin punt està la reforma?

–Ja s’ha fet l’essencial, però òbviament, encara queda. S’ha fet la llei d’història i drets dels pacients i la història clínica compartida, que és l’eina que permetrà desenvolupar tota la reforma sanitària. I falten alguns reglaments, com la via integrada, però crec que en poc temps es podran desenvolupar. 
 

–Creu que les modificacions arriben tard?

–És difícil de contestar. Està clar que ja fa uns anys que es va detectar que hi havia dificultats econòmiques per mantenir la sostenibilitat del sistema, però són reformes complicades. Dins l’absolut potser sí que s’hauria pogut fer abans, però també és veritat que les reformes han de respondre al sentiment d’un moment donat. I tot el procés d’explicació i informació que s’ha fet durant els darrers anys permet que la ciutadania accepti avui dia aquest tipus de reforma. 
 

–La reforma permetrà contenir la despesa sanitària?

–L’aportació que cada any fa el Govern a la CASS no desapareixerà, perquè encara que en un futur es puguin augmentar les cotitzacions, tindrem un desequilibri amb les prestacions. Perquè les prestacions augmenten per l’embelliment de la població, pel cost dels tractaments i per les necessitats de fer front a les demandes. Llavors, es tracta de controlar la despesa, sempre assegurant la qualitat i sabent que, sí o sí, serà necessari una aportació per part de Govern. 
 

–I es podrà reduir aquesta aportació?

–No, però s’acotarà. Pensar que algun dia aquesta aportació podria desaparèixer és del tot una il·lusió. Amb les projeccions que teníem abans de prendre les mesures de la reforma es preveia que d’aquí quatre o cinc anys l’aportació aniria cap als 100 milions d’euros, i evidentment, la idea és que amb la reforma l’aportació sigui molt menor, si fos en la línia dels 40 milions que ja es donen actualment seria perfecte. Tot i que és possible que sigui una mica més. 
 

–El metge referent és un punt clau en aquesta contenció. 

–És un punt important i ajudarà a controlar millor la despesa, però serà important sobretot en temes de qualitat. Hi ha altres països que ja han creat aquesta figura i s’ha vist la bona implementació. I a Andorra estic segur que serà el pal de paller. Perquè el metge referent podrà dirigir els pacients segons les seves necessitats mèdiques. Cosa que també ens permetrà fer desaparèixer algunes derives del sistema en persones que anaven a tres o quatre metges pel mateix motiu. 
 

–De fet, hi haurà represàlies per als que no ho compleixin...

–Aquest punt l’ha d’acabar de fixar el Govern, però és veritat que els sistemes de metge referent similars als nostres utilitzen dues vies: incitar a anar al metge amb beneficis, com oferir el tercer pagador en el moment en què hi vas, i ,d’altra banda, seguir un efecte més persuasiu, com que quan tu vagis a un altre metge el reemborsament sigui inferior al que es donaria si es va al metge referent. Nosaltres veuríem bé que hi haguessin aquestes dues vessants. 

–També hi ha el tema de la cartera de serveis, com avança?

–S’està treballant per acotar les prestacions que es podrien servir a Andorra i les que no. Però encara no s’ha tancat. Tot i això, ja s’ha parlat, per exemple, de la radioteràpia i altres tractaments que necessiten unes instal·lacions de gran magnitud, però evidentment, en vista de que la gent es veu obligada a anar a fora, des d’aquí s’haurà de cobrir. 
 

–Hi ha serveis que, per antiguitat o desús, es deixaran de donar?

–No hi ha res decidit, però, per exemple, tenim alguns tractaments de fisioteràpia que es feien fa 20 anys i que avui s’estan substituint per tractaments més moderns. Fins ara, la CASS ha anat assumint nous tractaments, però això té un límit, perquè és molt més interessants per a tots tenir una nova llista amb les coses que veritablement s’estan fent en aquests moments. Certament és una feina que durant molts anys s’havia deixat de banda. 
 

–Des de la CASS s’ha proposat una taxa per als productes perjudicials per a la Salut. Es manté?

–Aquesta taxa existeix en molts països d’Europa i els Estats Units i jo crec que pot servir per finançar la salut pública. Tot i que aquest finançament ha de venir en part del Govern i també de les cotitzacions, però no hi hauria d’haver dificultat en posar una taxa com aquesta, perquè tenim un diferencial de preu amb el països veïns que ens ho permet fer. Caldria buscar una via que no perjudiqués el sector tabaquer però que ajudi al finançament.
 

–Es parla de despesa sanitària, però un agreujant és la situació del fons de reserva de jubilació. 

–Si no es fa res, d’aquí uns anys el fons de reserva s’esgotarà i llavors en aquell moment el Govern haurà de finançar les cotitzacions, podria suposar una càrrega de 100 milions d’euros l’any, i això seria insostenible. Per tant, s’han de fer mesures quan abans millor, tot i que és cert que accions com aquestes calen un temps de maduració. 
 

–No s’ha tancat res, però ja s’ha dit que no es contemplen mesures com allargar l’edat de jubilació fins als 72 anys o reduir un 30% les cotitzacions acumulades. Es manté aquesta posició?

– S’ha de mirar el conjunt de mesures i trobar un equilibri. Està clar que hi ha mesures dràstiques que permetrien contenir el sistema però que alhora arruïnarien als jubilats, i pensar en anar cap a aquesta via és totalment irrealista. Pensem que s’ha de fer un pla a 15-20 anys adaptatiu a nivell econòmic i social per poder assegurar la sostenibilitat del sistema més enllà d’aquests 20 anys. 
 

–La pregunta és: els joves d’avui tindran jubilació?

–Hi ha una frase que diu: preveure el passat és molt fàcil però preveure el futur és molt arriscat. Tot i això, la idea és poder donar a la gent el retorn sobre les seves prestacions.

–Sembla que el sistema internacional utilitza l’augment de l’esperança de vida per dir que si es treballa uns anys més, no passa res. La solució està aquí? Si es viu més treballar més?

–Fins a un cert límit. Perquè tot i que l’esperança de vida augmenta, l’esperança de vida amb bona salut no. És a dir, es viu més temps, però els últims anys es té un estat de salut molt més deficient en relació al que hi havia abans. Això té el seu límit, i òbviament, no es pot anar a treballar fins als 85 anys. Però el diferencial dels 65 al 67 no sembla una mesura que no pugui ser acceptable.

–Un tema que sí s’ha tancat és la modificació de la cotització dels autònoms. Què en pensa?

–Crec que es posarà en marxa un sistema més just i fàcil de gestionar. Ara tenim diversos esborranys i falta la repassada definitiva, amb el condicionant que un empresari no pot pagar menys que un assalariat. A més el Consell General demanava que la modificació del sistema no afectés el finançament global, és a dir, que més o menys es pogués recaptar el mateix import tot i els diferencials. I crec que això s’ha aconseguit, perquè les cotitzacions baixes es compensaran amb les altes.