Jordi Casamajor (Sant Julià de Lòria, 1971) dibuixa des que té ús de raó. O potser des d’abans. Fill de pare dibuixant i germà de Roger Casamajor, guanyador d’un Gaudí per Pa negre, ha mamat la passió per l’art des de petit. Il·lustrador d’articles de premsa, escultor i professor de Plàstica a l’escola andorrana, Casamajor comença una nova etapa a EL PERIÒDIC com a autor de la secció d’efemèrides, titulada Tal dia com avui...

–Com li va sorgir la idea de crear aquesta secció?
–A mi sempre m’ha agradat dibuixar en premsa, però depenc molt dels autors. Si escriuen, puc il·lustrar els continguts. Si no publiquen, em quedo sense dibuixar. Amb aquesta secció he pogut trobar la manera de treballar sense dependre tant d’ells. 

–Li agrada la història? 
–A mi sempre m’ha agradat la història, així que des d’abans d’ahir publico un apunt gràfic d’algun fet històric. Tenia ganes de fer alguna cosa diària perquè la gent s’habituï a mirar l’efemèride del dia. 

–Es veuen acudits i vinyetes iròniques als diaris, però efemèrides il·lustrades? 
–Ja, però és que jo no sóc humorista. Jo no he vist mai a cap diari una efemèride il·lustrada. Sí que hi ha seccions d’hemeroteca, però no van acompanyades de dibuixos. 

–Quin tipus de fets històrics triarà? 
–La idea és il·lustrar efemèrides andorranes, però són molt difícils de trobar i no sé on anar a buscar-les. De moment vaig mirant i trio les més divertides i les que són més senzilles d’il·lustrar. Per exemple, avui surt la inauguració del metro a Londres, que va tenir lloc al segle XIX. 

–Quantes il·lustracions té fetes ja? 
–Poquetes, quatre o cinc. Però en un dia en puc fer moltes, com 15, però tampoc es tracta d’això. Vull anar-ho fent a poc a poc. 

–Com definiria el seu estil?
–Traçat i fresc, adaptat a la premsa. Intento adequar-ho al que demanen els mitjans. Dibuixos espontanis i a color, fets amb aquarel·la. El detallisme m’agrada, però el deixo per les meves obres escultòriques. 

–En quins artistes s’inspira?
–M’agrada molt el tipus de dibuix clàssic americà. També m’agraden els il·lustradors de premsa catalana i les revistes satíriques de principis del segle XX, com Papitu o el Patufet. Era un dibuix molt pur, fresc i molt net. 

–Què és el que troba més interessant de treballar amb premsa? 
–El dibuix de premsa està a l’abast de tothom i moltes vegades arriba a molta més gent que en una exposició. Dibuixar és la base de tot l’art i poder-ho publicar i que la gent ho vegi és el millor que et pot passar. A més, és curiós el fet que tots els grans diaris encara tenen dibuixants. Les il·lustracions donen un valor afegit als diaris. Els millors articles d’opinió porten un dibuix en comptes d’una fotografia.