PUBLICITAT

Nil Solans Pilot de ral·lis

«Als 3 anys vaig trencar-me la clavícula amb una moto»

Per Iván Moure

Nil Solans, després de la victòria de la setmana passada a la primera cita Icxe Gladiators.
Nil Solans, després de la victòria de la setmana passada a la primera cita Icxe Gladiators.

Andorra té entre els seus residents una gran promesa del Mundial de Ral·lis (WRC). Nil Solans (Matadepera, 1992) té un palmarès brillant per a la seva joventut. Li encanta tocar el màxim de modalitats i és un fix cada any als Ice Gladiators, a les GSeries, als quals ha guanyat un bon grapat de títols.

–Al seu currículum llueixen el títol de campió d’Espanya de terra en dues rodes motrius, i sobretot els del 2017 campió del Món júnior en WRC i en WRC3, aquest últim 23 anys després que ho fes Chus Puras al 1994.Un data que demostra que de fàcil, res!
–És complicadíssim. Hi ha molta complexitat en els ral·lis: tipus de cotxe, potència, carrosseria, llantes... Una infinitat de coses influeixen, però la temporada ha estat fantàstica amb el Miki Ibáñez (el copilot) i hem pogut aconseguir els objectius principals.

–Als premis RACC es va jugar el físic en la celebració, m’han dit…
–Sí, el salt mortal cap enrera... No sé, és típic en el futbol, per exemple, però no en el món del motor. Això ja ho feia Sebástien Loeb i jo ho vaig fer en un ral·li del Campionat d’Espanya per fer una mica de xou i des de llavors la gent m’ho demana.

-Ara passa a la categoria WRC2. Només li queda una per endavant, on hi són els top.On està el seu sostre?
–No ho sé. Tinc 25 anys, sóc jove, però en el món dels ral·lis es viu al dia. Veurem com va aquest any, que és intentar fer algun podi, perquè com he comentat, la diferència entre els cotxes que competeixen és un factor a tenir en compte.

–Quina és l’edat bona dels professionals dels ral·lis?
–No n’hi ha. Més d’un ha guanyat títols importants superats els 40 anys. L’experiència sí que és un grau, però l’edat no. 

–Viu dels ral·lis?
–Sí, al 100% o gairebé. L’aspiració, el somni, és trobar una escuderia per en WRC. El problema és que és un món poc mediàtic, no funciona com el motociclisme que vas pujant de Moto3 a MotoGP. En els ral·lis hi ha quatre equips principals i tothom somia amb ocupar un d’aquests seients. La resta, ens hem de buscar la vida. 

–D’on li ve la passió pel món del motor?
–Pel meu pare, que havia corregut campionats de tot tipus. Amb 3 anys jo ja tenia una  pocket bike i em vaig trencar la clavícula. El pollastre que va muntar la meva mare va ser important.

–Sembla que allò va quedar en una anècdota, perquè avui en dia vostè és pilot i... És cert que un dels motius pels quals ha vingut a viure a Andorra és per com viu el motor?
–Sí, totalment. L’hivern aquí és meravellós, sobretot per l’esquí i les GSeries, però tot el que envolta el món de la neu m’apassiona. De fet, jo ja pujava molt sovint abans de decidir ser resident fins que un dia m’ho vaig plantejar i aquí estic. Visc en un paradís i amb l’afegit de què és un país en altura que per als esportistes va de meravella.

Comenta aquest article

PUBLICITAT