Laia Vara, nascuda a Escaldes-Engordany fa 39 anys, és una cooperant a Cambodja, encarregada del programa de voluntariat d’una llar d’infants situada al poble de Salachess, a la província de Meanchey. No es va mudar a l’Àsia fa cinc anys per salvar el món. Evita la condescendència i viu per complir una promesa, la de donar l’oportunitat d’estudiar als centenars de nens i adolescents que viuen o passen el dia a la llar. 

–Quines habilitats ha de tenir un voluntari per treballar a Cambodja?
–Flexibilitat i humiltat. Quan vas a fer cooperació no vas a salvar el món. Has d’acceptar que hi ha moltes coses que no podràs entendre. No hem d’imposar res, sinó oferir eines. 

–Per què aquest país i no un altre? 
–La meva mare, l’Àngels Vila, hi va anar de voluntària el 2011 a través de l’ONG Infants del Món. Em va animar a presentar un projecte i vaig poder marxar  durant un mes. 

–Com va ser la primera presa de contacte?
Va ser molt dur, perquè no és el que t’imagines. La teva experiència no la pots aplicar allà perquè és tot molt diferent. 

 –Tot i així, hi va tornar. 
–Em van oferir un voluntariat d’un any sencer. Es va allargar dos o tres anys i després ja em van fer cooperant. Vaig estar un any tancant coses a Londres i m’hi vaig embarcar. 

–Què feia a Londres?
–Vaig marxar molt jove d’Andorra. Amb 16 anys vaig anar a Barcelona a estudiar educació infantil de primer grau. D’allà vaig mudar-me a Londres i vaig fer un curs de psicoteràpia. Vaig estar molts anys de manager a l’Starbucks, on vaig aprendre com gestionar grups i em va anar molt bé per treballar al projecte de Cambodja. 

–Quins canvis a millor està vivint Cambodja?
–Ara ja no es necessiten tants orfanats al país perquè estem treballant més amb les famílies. Cada vegada més familiars propers o veïns acullen els nens en comptes de deixar-los a un internat mentre els pares passen anys treballant a Tailàndia, on hi ha més ofertes laborals. 

–Encara hi ha més nenes que nens a la llar?
–Sí, són les que tenen menys suport familiar. S’espera que es casin joves i les mantingui el marit. Però això està canviant. Ara hi ha més dones solteres centrades en la seva carrera i conscients que els homes no les tracten amb igualtat. Ja hi ha més dones independents que porten diners a casa. 

–Es veu establint-se allà per sempre? 
–Decideixo a un any vista. El que em motiva és el projecte. Creiem que cada nen és un camí i que s’ha de treballar personalitzant i amb paciència. I amb molt optimisme, que d’això no em falta.

–Hi ha molt moviment d’entitats sense ànim de lucre a Andorra? 
–Abans es feien més coses. Les ONG haurien de fer més soroll i involucrar la gent jove. Tot i així, crec que Andorra és un país solidari.