Muriel Villanueva (València, 1976) és escriptora i professora d’escriptura i acaba de ser guardonada amb el VII Premi Carlemany per al Foment de la Lectura, convocat pel Govern i Columna Edicions per l’obra Rut, sense hac, una novel·la per a públic juvenil, però no només, sobre l’acceptació de les seqüeles del càncer infantil durant l’adolescència. Donarà la meitat dels 8.500 euros del premi i els drets d’autoria a l’Obra Social Sant Joan de Déu per a la investigació del càncer infantil.

–Com neix Rut, sense hac? 
–Tinc una amiga bastant íntima que un bon dia m’explica que de petita havia patit un càncer i em comenta una anècdota que havia viscut a l’hospital i vaig pensar que n’havia de fer un conte infantil, de tot allò. Aquest conte infantil portava temps escrit, potser era un tema massa dur per un conte per a nens. Quan em va sorgir la idea de presentar-me al Premi Carlemany vaig pensar que aquesta història era una bona candidata, si reconvertia el personatge i l’agafava des de l’adolescent i no des de la nena, podia funcionar molt bé. 

–Què hi explica? 
–L’adolescència que va viure la meva amiga, que té aquesta cicatriu important al cos i que durant aquest període vital és bastant complicat assumir-la. I, a més, sempre estava en permanents revisions oncològiques i tenia la llosa a sobre de la malaltia, que podia reaparèixer.

–Per tant, són fets reals? 
–Vaig construir una adolescència bastant real, biografia de la vida de la meva amiga però també amb una mica de ficció i traslladant-la als nostres dies, perquè la meva amiga ja té 47 anys. 

–La seva amiga ha llegit el llibre? 
–Sí, i tant! M’ha ajudat en tot moment. Anava llegint cada capítol i em donava el vistiplau o afegia informació. La tenia en contacte permanent, mentre anava escrivint tenia el Whatsapp obert i anàvem fent àudios i missatges constants. Ella li preguntava a la seva mare també, perquè hi ha records que gairebé ha oblidat perquè tenia només quatre anys quan va tenir la malaltia. Jo sóc l’escriptora però és un llibre molt de les dues. 

–Quines semblances o diferències creu que té amb les seves novel·les anteriors? 
–Normalment escric per a adults, són novel·les més íntimes, més d’autoficció. Rut, sense hac està més en la línia de coses que he escrit per a nens i per a joves. Si l’hagués de comparar amb alguna novel·la meva, ho faria amb Duna, un llibre que en realitat és per persones més joves, al voltant dels 12 anys però s’hi assembla pel tipus de pla en el qual se situa el personatge, perquè és una novel·la de creixement, amb temes emocionals i conflicte de maduresa. Duna ha tingut bastant d’èxit per ser el tipus de novel·la que és, d’una autora no gaire coneguda, en una editorial petita però que en realitat s’està llegint moltíssim a les escoles. 

–Quantes novel·les ha escrit en total? 
–No ho sé. Jo sé que tinc com 15 o 16 llibres publicats però no tot són novel·les perquè hi ha contes infantils, hi ha poesia, novel·la per adults i per a joves. 

–També fa poesia? De quin tipus?
–De poesia només he publicat dos llibres, un el van premiar i l’altre era una editorial molt petita. És una poesia que podria qualificar de rarota. Crec que no sóc una poeta, així com en narrativa, pot agradar més o menys, però domino el llenguatge narratiu, el codi i la tècnica. En poesia vaig més peix, faig el que puc. 

–Com és que tot i que se sent més còmode amb la prosa va decidir explorar la poesia?
–En algun moment vaig sentir la necessitat que volia expressar alguna cosa que a mi em semblava que el llenguatge poètic m’anava millor. El que passa és que segurament aquesta poesia la vaig fer quan jo encara confiava en els límits entre la narrativa i la poesia. Jo ara no sento la necessitat d’escriure poesia perquè quan em surt la vena més lírica, tiro de narrativa i d’autoficció molt lírica,que per mi ja funciona d’alguna manera com a poesia. Ara em sento molt més lliure amb això. 

–La maduresa com a escriptora l’ha portat a una mena de barreja de gèneres?
–Sempre em moc entre fronteres. Entre la narrativa i la poesia, entre la ficció i la no ficció. De la mateixa manera que també penso que la novel·la del Carlemany és una juvenil però també es pot llegir molt pels adults. En literatura, cada vegada crec menys en les línies divisòries, les fronteres que fan que tot sembli compartiments estancs. 

–Té algun referent com a escriptora que l’hagi marcada?
–Em fa una mica de vergonya però sóc bastant menys lectora que escriptora, vaig bastant a la meva i em costa molt seguir corrents. Sempre esmento Rodoreda i Salinger com a referents i de Jaume Cabré i Murakami llegeixo tot el que treuen. Aquests són autors que no dic que m’assembli però als que m’agradaria assemblar-me. El que passa també és que com que estic en contacte amb gent que escriu, llegeixo molt tot el que el meu entorn fa, la Laia Aguilar, guanyadora del Premi Carlemany de l’any passat, qualsevol cosa que tregui, la llegiré. 

–Té alguna altra font d’exposició a la ficció?
–El meu consum de ficció ve a través de les novel·les, del cinema i de les sèries de televisió, que hi ha de molt bones.

–Forma part de l’exèrcit d’addictes a les sèries?
–Sí, o almenys ho intento, perquè tinc dos nens petits i és difícil. Algunes sèries que m’han agradat molt són Black Mirror, Breaking Bad, Orange is the New Black.